La tornada de l’estiu, amb el moment fort de la Diada, va venir marcada per la predicció d’una tardor calenta al carrer, estimulada de manera “tu ja m’entens” des de les institucions, com una mena d’entrenament a la reacció nacional que caldrà davant la sentència contra els segrestats i exiliats pel FC78 (feixisme constitucional del 78). Amb el pas de les setmanes, però, i ja només a cinc setmanes del Nadal, poca cosa en queda. L’efervescència en el combat contra l’ocupació dels del 155, que ja només mantenen en el dia a dia els CDR (sobretot) i Arran (molt menys), ha estat substituïda per la impressió creixent que els partits han optat pel desescalament i la màxima desmobilització possible. Una part dominant de l’independentisme pensa ja només en les eleccions municipals, en fer sentir als presos i represaliats l’alè reconfortant del suport (ep, molt necessari) i en alguna intel·ligent campanya republicana com la de “Consum Estratègic”. Entretant, el Consell per la República, d’un potencial enorme però desarmat pel combat partidista, passa amb penes i treballs dels trenta mil inscrits, una xifra que caldria multiplicar per trenta.
L'”impasse” és evident. L’acord estratègic dels partits i les entitats, que reclama amb vehemència un no polític com ara Jordi Cuixart des de Lledoners, dorm el somni dels justos. Els partits semblen voler reconduir a l’avançada la ràbia del carrer i preparar de manera descarada una reacció tova a la sentència de la causa general contra l’independentisme. El “no acceptarem” del president Torra sona cada vegada més buit. Es parla fins i tot de respondre amb una (altra) manifestació. Francament, sigui a Madrid o Berlín, sembla una broma. De molt mal gust. La gran excusa de moda (en això sí que tenim acord): cal eixamplar la base. La nova pastanaga: el Tribunal Europeu de Drets Humans ens ho resoldrà. Es tracta de plantejaments d’una enorme irresponsabilitat. Nous auto-enganys. Com si en els darrers anys no n’haguéssim tingut prou. Pitjor encara, una manera evident de deixar penjats els segrestats i exiliats, que avalen, justament, els seus teòrics millors amics.
En realitat, tots sabem perfectament que, triat per l’Estat espanyol el camí de la imposició per la força de la dependència, via imposició d’un 155 que ha liquidat la democràcia a Catalunya, és absolutament igual quants ciutadans d’aquest país siguem o no partidaris de la independència de la nostra comunitat política. Sou dos milions i nosaltres quaranta-set (i aquí tornen a comptar els dos milions d’indepes!), ens diuen els espanyols a dreta i esquerra. I d’aquí no els traurem. De fet, en tenim una demostració clara, que tothom pot recordar: un 80% dels diputats va pactar un text estatutari al Parlament de Catalunya en 2005 i a les poques setmanes el text ja tenia més forats que un formatge suís. El FC78 pensa imposar-nos la dependència per la força. És igual quants siguem. Mai ens tindran en compte, perquè som simplement una minoria dins el seu “demos” castellanocèntric.
De la mateixa manera, convé que toquem de peus a terra i deixem de creure en el Tribunal Europeu de Drets Humans com a solució. Per a qui vulgui enterrar el lliri, ja és a hores d’ara evident que el Tribunal Constitucional retindrà la causa sentenciada aquest estiu pel Tribunal Suprem tant de temps com li surti dels nassos, abans que puguin fer camí davant la justícia internacional. No hi ha cap termini. I encara que el precedent establert aquesta setmana en relació a Turquia permetés intervenir sobre un procediment encara no sentenciat, a mi em sembla clar que el poder judicial espanyol, amb ple suport dels altres poders de l’Estat, com correspon al fonament de tot, la unitat d’Espanya, està perfectament preparat per a no aplicar cap sentència contrària procedent del TEDH o qualsevol altra instància internacional. És que això no ha passat mai, ens diuen. Sense entendre que mai com ara el FC78 no s’ha jugat la seva pròpia supervivència. Stop Fanta. Ni majories eixamplades ni tribunals internacionals. Només, un acord estratègic per treballar tots junts pel nou “momentum”, per preparar la gran insurrecció popular no violenta que aturi indefinidament l’economia catalana i forci Europa a imposar la seva mediació.
