En un sopar nadalenc, vàrem coincidir a la taula amb una ciutadana italiana. Es va mostrar molt interessada en el procés polític català i sorpresa per la manca d’informació que arribava a Itàlia de tot allò que succeeix a casa nostra. Allò de que “el món ens mira” sembla que va ser un dia del mes d’octubre, i després varen perdre l’interès. La dona, amb una conversa fluïda, de caràcter, d’un to intel·lectual, parlava amb fruïció d’Europa, de les polítiques de la Unió, de la configuració dels estats moderns… Tot s’esdevenia amb pausada naturalitat.
Després de diverses preguntes que ens va fer respecte a Catalunya, ens va demanar què és el que en pensàvem de Matteo Salvini. Quan un dels interlocutors s’hi referí, cal dir-ho, de seguida, com a un populista d’extrema dreta, la dona feu un estirabot, i s’exclamà com una mamma que esbronca el fill que arriba tard a taula.
“Matteo Salvini non é un fascista”, s’indignà. Amb una positura de tertuliana devoradora d’oponents televisius, feu un resum de la política italiana de les darreres dècades, i acabà amb un al·legat de Salvini, tot defensant que ella l’havia votat, perquè era la primera vegada que un polític deia i feia el que el poble volia sentir.
Alguns dels comensals varen quedar un pèl tocats. No esperàvem pas que la dona en qüestió fos una defensora d’aquest personatge, del qual la premsa del nostre país no n’havia pas destacat gaire virtuts, ben al contrari. “Salvini non é Mussolini”, seguia sense escabellar-se la italiana, visiblement ofesa. El tema que va mig amargar les postres va ser l’assumpte espinós de la immigració. Després d’acusar la Unió Europea d’abandonar Itàlia, en especial el Sud d’Itàlia, a l’hora d’acollir refugiats, i de retruc de fer-nos sentir insolidaris – allò que un català mai se sentiria-, va deixar com un drap brut tots aquells polítics que, en comptes de preocupar-se d’Itàlia i dels italians havien dut el país a una situació bastant empantanegada. Deixant de banda les meravelloses ruïnes romanes, la veritat és que Itàlia sempre m’ha semblat un país més atrotinat que el nostre i encara me’n faig creus que, econòmicament, se situï sempre per davant.
El fet és que, a la fi, aquesta dona pretesament normal i coneixedora de món, se’ns presentà com una defensora d’aquell Salvini que parlava “allò que el poble parla”. Beneïdes paraules, aquest “populisme” que ella no negava, i que defensava com a oportunitat, il·lusió, regeneració i canvi. Ho deia, francament, orgullosa. Un calfred em va recórrer l’espinada.
No he tornat a veure la mamma aquella desfermada. Vaig pensar que l’exabrupte era fora de lloc. Avui, però, llegeixo que Salvini manifesta el seu suport als gilets jaunes, i els anima a no defallir en el “moviment” que recorre França contra l’establishment de Macron. Em neguiteja cada dia més no tenir prou eines per entendre l’abast d’aquest fantasma que recorre Europa. I és que sembla que l’euroescepticisme no té color, ni hi entén de dretes ni d’esquerres, i és capaç de les aliances més inversemblants tan sols pel plaer de poder rebentar-ho tot.
Albert Torras
