Sovint es diu que el “procés” va començar amb la sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l’Estatut votat pel poble de Catalunya. En aquell moment va haver una resposta unànime de la societat que va clamar “Som una nació, nosaltres decidim” en una manifestació multitudinària. Fins i tot els socialistes, amb en Montilla al capdavant, s’hi van sumar.
Que som una nació, no és cap novetat. De fet, Catalunya sempre ha estat una nació i així ho ha declarat infinitat de vegades el Parlament de Catalunya. Inclús la Constitució espanyola mateixa ho reconeix quan diu allò de les “nacionalitats”, per referir-se a Catalunya. I ja té mèrit, tenint en compte que la Constitució del 78 es va redactar sota la tutela dels militars franquistes. Però, què vol dir ser una nació? Una nació es defineix per tres elements. El primer és el territori. El segon, una població amb consciència compartida de pertinença a una col·lectivitat. I el tercer, el factor diferencial, que el nostre cas és fonamentalment la llengua. Per aquest motiu els castellans s’han focalitzat en eliminar aquest “factor diferencial” que és la llengua i així assimilar-nos a la seva, eliminant així una de les tres potes que sustenten el concepte de nació.
L’altre element és el territori. Malgrat la greu amputació que va comportar el Tractat dels Pirineus pel qual, d’esquenes a la Generalitat, el rei castellà va cedir la Catalunya nord al rei de França, Catalunya segueix existint. Per cert, no deixa de ser significatiu que mentre l’Estat espanyol sempre ha denunciat el Tractat d’Utrech per reivindicar el retorn de Gibraltar en mans dels britànics, mai no ho ha fet amb el Tractat des Pirineus per reivindicar el retorn de la Catalunya nord en mans dels francesos. Sigui com sigui, la nació catalana està dividida actualment en diversos estats i agrupacions administratives, però com a tal, existeix físicament. I sobre aquesta terra indestructible vivim una sèrie de persones que ens identifiquem encara com a membres d’una mateixa comunitat. I aquí arribem a l’últim element de la nació: la població amb consciència compartida.
Darrerament ha sorgit un nou concepte destinat a destruir aquest element de la nació. Es tracta de la idea de qualificar-nos de “minoria nacional”. Els catalans no som cap minoria que ocupa un territori que no els pertany, com ara els indis d’una reserva americana. Els catalans som tots els habitants de Catalunya. Recordeu la campanya dels anys 80’s que deia “som 6 milions”? Feia referència a que tots som catalans, que la nació és única i tots en formem part. No podem acceptar que ara vinguin a repartir carnets de “puresa” de catalanitat, tipus 8 cognoms catalans o ves a saber què. Què voldria dir això? Que a Catalunya tenim dues categories de ciutadans? Què proposen els defensor d’aquesta puresa, identificar els autèntics catalans amb una “estrella” que els identifiqui? Posar-los a viure en guetos per a controlar-los millor? Crear una Tabarnia? Aquesta no pot ser mai la via. Catalans ho som tots, els 7,5 milions d’habitants del Principat ho som en la mesura que tenim consciència de pertànyer a Catalunya perquè hi vivim i en formem part.
Hi ha qui diu que això de “minoria nacional” es refereix a què som una minoria dins de l’estat espanyol. Jo no puc compartir aquesta visió hispanocèntrica del món. Els catalans també som minoria a Europa i al món, igual que també ho són els castellans. I què? Però cadascú és majoria al seu territori. De fet, si m’apureu, caldria veure si els castellans són majoria o minoria a Espanya, un cop descomptats bascos, gallecs, canaris, lleonesos, asturians, andalusos i, òbviament valencians i mallorquins que també formen part de la nació catalana. En definitiva, els catalans no som cap minoria en sí mateixa. I qui fa servir aquest terme (igual que ho feia servir Miquel Roca Junyent, pare de la Constitució del 78 quan s’autoqualificava de “minoria catalana”) només és perquè pren com a referència Espanya. I Catalunya no existeix per oposició a Espanya sinó per la seva voluntat de ser.
Finalment, el fet de qualificar-nos de “minoria nacional” va en contra del dret a l’autodeterminació. L’article 1 del Pacte de Drets Civils i Polítics reconeix el dret a l’autodeterminació dels pobles, és a dir, de les nacions. Titllar-nos de “minoria nacional” és reduir la nostra condició a un grup residual en un territori que no ens pertany. I això, dinamita un dels pilars del concepte de nació al desvincular la població del territori on viu. De manera que, arribats el cas, ens podrien dir que no tot qui viu a Catalunya forma part d’aquesta “minoria nacional” i, per tant, no tenen el dret a autodeterminar-se perquè estarien decidint en nom dels altres conciutadans que no es consideren part d’aquella “minoria nacional”, ja sigui perquè viuen a Tabarnia, al Baix Llobregat o, simplement, perquè no els hi dona la gana perquè al seu DNI diu que són espanyols.
No, de cap de les maneres hem de permetre que ens titllin de “minoria nacional” a casa nostra.
Som una nació, nosaltres decidim.
