A casa som de pagès. I, molt al contrari del que es pugui pressuposar, estem a favor dels animals salvatges que se’ns volen menjar les gallines. M’explico (jo també): El nostre deure -i el nostre interès- és protegir les gallines, però no per això és el nostre dret matar guilles, genetes o fagines. La fauna i el seu instint hi han estat sempre. El nostre domini i apoderament del planeta ha arribat més tard. Per tant, aquesta supremacia de la raça humana ens confereix uns drets però alhora també uns deures de gran responsabilitat en la gestió i preservació de la natura i la biodiversitat. Ser l’animal més intel·ligent no ha de fer que ens posem al capdamunt de la cadena tròfica com el més gran depredador sinó al costat.
La biodiversitat -que engloba no només la fauna sinó tots els organismes vius, en equilibri amb els seus ecosistemes- no és l’obsessió il·lusa de quatre conservacionistes radicals de la xiruca i els prismàtics. La biodiversitat significa salut, aigua, alimentació, energia, turisme. Té a veure amb la vida com nosaltres, els humans, tenim a veure amb ella mateixa, doncs també som biodiversitat; no és que transitem pel carril del costat. Per tant, i prenem-ne nota els que solem tendir al pragmatisme, preservar el nostre entorn natural esdevé quelcom tan “egoïsta i interessat” com preservar el nostre futur com a espècie.
I vol dir això que hem de renunciar a les nostres formes de vida i treball? No pas. Però sí que hem de ser capaços de posar fre i corregir immediatament certes pràctiques i actuacions basades en el pa per a avui i gana per a demà. I em refereixo a ser molt curosos en els creixements urbanístics a l’ample, en l’excés de purins als aqüífers, en l’abús d’insecticides i herbicides als camps, en la mobilitat de consum fòssil o en l’abocament de plàstics i residus al mar. Per posar uns exemples. Afortunadament, almenys al nostre país i a la Unió Europea (UE), la tecnologia i la consciència social avancen ràpidament i en paral·lel per poder anar revertint la majoria d’aquests problemes.
Sovint s’ha estigmatitzat l’agricultura com la principal causant de la pèrdua de massa forestal i, en conseqüència, de biodiversitat. I no és ben bé així. Precisament moltes espècies animals viuen gràcies a la simbiosi amb l’acció agrària, en el benentès que aquesta sigui sostenible. El que hem de procurar, doncs, és tenir un mosaic ben gestionat de pobles, conreus, prats i boscos, i amb unes infraestructures adequades mediambientalment. L’ANC -i no em refereixo a la de les nostres exitoses manis indepes sinó a l’altra, a l’Agència de la Natura de Catalunya- serà una eina imprescindible en aquest sentit, sempre i quan es concedeixi el seu protagonisme i gestió al propi territori.
Les dades ens avorreixen però són imprescindibles per no caure en disputes de bar a favor i en contra. Centrant-me en la fauna salvatge, en selecciono només dues, i de bona font (formen part de l’estudi més exhaustiu fet mai al respecte a la UE): Una cinquena part de la fauna de Catalunya ja ha desaparegut en els darrers quinze anys; i el 75% de les espècies animals i vegetals del nostre país protegides per Europa no tenen un bon estat de conservació ni, per tant, el futur garantit. Demolidor, oi? I jo em pregunto: Com podem aleshores estar en contra de la reintroducció de l’ós i el llop i, en canvi, a favor per exemple de la caça de pur plaer? Estar en contra de la protecció o de la reintroducció d’una espècie és exactament el mateix que estar a favor de la seva extinció. No hi ha terme mig. Que cal fer-ho amb harmonia amb la gent del territori, ajudant-los a tornar a aprendre a conviure-hi i compensant-los danys si és el cas? D’acord, i tant. Però són múltiples els exemples al món, i alguns de ben propers com el cas de l’ós a Cantàbria, que demostren que això és perfectament factible. I per què hi contraposo la caça de plaer? Doncs perquè estic convençut que, d’aquí a uns anys, mirar enrere i pensar que ens permetíem la caça de pur entreteniment (és a dir, sense un benefici clar al darrere ni d’obtenció -justificada i sostenible- d’aliment ni d’erradicació de superpoblacions i espècies exòtiques invasores) ens produirà el mateix grau de rebuig i astorament que les curses de braus, l’anar amb moto sense casc o el fumar als restaurants. Ens semblarà impossible que pogués haver existit. Temps al temps. La caça és una activitat necessària i profitosa sempre que vagi dirigida, en el cas nostre, a controlar excessos poblacionals de determinades espècies que esdevenen plaga (senglars o conills en determinades zones de Catalunya, per exemple). I, de totes maneres, cal que ens preguntem sempre per què aquell animal en qüestió s’ha convertit en plaga, doncs en la majoria de casos els humans en som més culpables que no pas víctimes.
En definitiva, hem de protegir i potenciar la biodiversitat i la nostra fauna salvatge com un gran tresor que tenim. Un tresor intangible però, alhora, per què no, i si hi posem creativitat i esforç, també una possible font d’ingressos. Destaca, en aquest sentit, la bona tasca que duu a terme Món Natura Pirineus a Son (el Pallars Sobirà), oferint interessants estades pedagògiques de natura, o, uns quilòmetres més al nord, el cas d’Islàndia, on els seus habitants van reconvertir fa uns anys la caça de balenes en l’avistament turístic d’aquests gegants marins adonant-se que, el país en si però també cada vaixell balener en particular, podia obtenir així fins i tot més beneficis.
A Catalunya tenim el privilegi de reunir dins un mateix territori una autèntica col·lecció de pràcticament tots els ecosistemes europeus; com una Europa en Miniatura, vaja. Quan sortim a fer esport o de lleure en qualsevol d’aquests nostres espais naturals, tinguem present que els animals estan allà, amagats i amatents, però que és casa seva. Ens fan un Tortosa permanent, però hi són, i en molta més quantitat del que solem imaginar-nos. Darrerament m’he aficionat a gravar-los al bosc de casa amb una càmera camuflada de fototrampeig, normalment de nit, i us puc assegurar que veure’ls fa que te’ls estimis més encara. Però m’adono que soc víctima d’una circumstància que cal que revertim urgentment: no pot ser de cap manera que el nostre sistema educatiu, les escoles de la nostra mainada, expliquin fins l’últim detall dels lleons i els elefants i el seu sistema limfàtic i, en canvi, la majoria de nosaltres no siguem capaços de distingir una geneta d’una fagina, quan les tenim al costat de casa. L’ensenyament també ha de prioritzar el km0. Només així aconseguirem sensibilitzar els animals humans del futur. Us deixo a continuació l’enllaç al meu darrer vídeo de fauna salvatge. Espero que us agradi.
💚💚💚 EUREKA!!! Feia temps q hi anava al darrere: Gravar en un mateix punt exacte els 7 tipus d’animals salvatges q, fins ara, havia pogut captar en diferents llocs del bosc de casa. El resultat és aquest espectacle de biodiversitat! Seguiu-me si en voleu més! 😉🎥 #fototrampeig pic.twitter.com/oOEHAlDBFn
— Salvador Vergés i… Tejero! 🙀 (@salvaverges) August 17, 2020
