Els dirigents socialistes d’avui ja no tenen ni la decència, ni la fortalesa, ni tampoc la salut mental dels bons socialistes d’abans. Sobretot el que sorprèn més és això, que no tenen el realisme, ni el cap clar dels vells lluitadors socialdemòcrates clàssics, tan admirables, eficaços, assenyats. Els dirigents socialistes d’avui proclamen que són els continuadors de Rafael Campalans o de Josep Pallach, però en realitat s’assemblen força més a Donald Trump, al papa Francesc, a Jair Bolsonaro, als dirigents ultraconservadors que viuen esclavitzats per la por, als polítics que abracen sense reserves els negacionismes més tossuts. Trump no vol ni sentir-ne a parlar del canvi climàtic tot i les evidències incontestables, de la mateixa manera que el papa Francesc rebutja els anticonceptius o la igualtat efectiva entre homes i dones.
No hi ha res a fer perquè davant d’una realitat dura, adversa, inconfortable, com nens aviciats i irresponsables, es mantenen refugiats en el no, en el dogma, en la negació de l’evidència. El socialisme és negacionisme, com va deixar clarament dit Pedro Sánchez ahir.
Els dirigents socialistes actuals són tan conservadors, reaccionaris i negacionistes, són tan rígids i obscurantistes com els seus col·legues de la ultradreta més rància. Efectivament, es barallen molt amb els ultradretans, sobretot durant les campanyes electorals, fan molt d’espectacle i declaracions dramàtiques per recollir tants vots com puguin, però a l’hora de la veritat, en la pràctica, fan les mateixes polítiques, arreu d’Europa, que els governs conservadors, com sempre havien denunciat, fins fa pocs dies, Pablo Iglesias i Íñigo Errejón, dos dels principals fundadors de Podemos.
Els dirigents socialistes actuals són el policia bo que fa parella, indispensable, amb el policia dolent. Els dirigents socialistes actuals són els col·laboradors necessaris, els còmplices imprescindibles, d’aquesta catàstrofe política anomenada Espanya, d’aquest Estat corcat que en realitat governen els banquers, els militars, els policies, els capellans i un rei amb seriosos problemes afectius. Espanya és el líder mundial en morts d’aquesta pandèmia, és l’Estat que pitjor ha gestionat la crisi sanitària actual i Pedro Sánchez, acompanyat dels seus col·laboradors, no fa altra cosa que negar insistentment la realitat. Embolicat en la bandera d’Espanya i en l’arrogant superioritat moral de l’esquerra.
Aquesta nit he somniat que una gralla em convocava a la plaça per aixecar un castell ben alt. Però no, la realitat té una característica clara i és que és molt tossuda. I cal sotmetre-s’hi. Poc que va endavant una política assenyada, per al conjunt de la societat, si primer es comença negant l’evidència. El negacionisme és ben veritat, pot oferir una certa tranquil·litat momentània a l’esperit, com la mare que es nega a acceptar la mort d’un fill, o com el marit que encara guarda la roba de la dona que ha decidit abandonar-lo i viure sense ell. El cert és que avui, a Espanya, la crisi sanitària ha esdevingut ja una crisi humanitària, i una crisi política de proporcions desconegudes. I que Pedro Sánchez es manté en la política de l’estruç, amagant el cap dins d’un clot, intentant convèncer una població adulta i informada del seu deliri negacionista, que no connecta gens amb la seva retòrica buida, amb els seus sermons paternalistes, sense cap relació amb el que veiem i sabem.
Els socialistes espanyols i els catalans en especial, Miquel Iceta, Eva Granados, Javi López, etcètera, acompanyats d’Ada Colau, dels oportunistes polítics dels Comuns, intenten distreure l’opinió pública amb una ofensiva sense precedents sobre el sempre fàcil d’atacar president Torra. Un president lligat de mans i peus, sense cap suport polític ni mediàtic, abandonat pels que li havien promès lleialtat, sobretot pels que el van votar al Parlament de Catalunya. Uns quaranta alcaldes de l’àmbit metropolità de Barcelona, caninament servils amb Pedro Sánchez, es pensen que linxant el president de la Generalitat podran amagar la crua realitat. Que ens faran beure al galet. Durant les dues pròximes setmanes, com a mínim, es produiran una enorme quantitat de morts, morts per negligència. Molts morts.
Potser jo en seré un o potser vostè que em llegeix en serà un altre. I que són únicament responsabilitat de Pedro Sánchez i del seu govern d’inútils arrogants. Del socialisme negacionista. Del que fa anys i panys que es limita a fer discursos però que no té cap voluntat efectiva de millorar la societat, d’incidir en la realitat. Només té voluntat de negar-la.
