Dels Pirineus a la Sénia i de la Noguera Ribagorçana al Mediterrani hi ha un pacte postelectoral que triomfa com la Coca-Cola: la conegudíssima sociovergència s’està imposant a tota mena d’administracions del Principat. Consells comarcals, diputacions i ajuntaments sucumbeixen a la combinació del turquesa amb el vermell, una barreja cromàtica que fot força mal d’ulls.
El degotall d’acords sociovergents és constant. S’han ajuntat a Roses per desbancar el guanyador, l’alcalde d’ERC. Fan autèntiques filigranes com ara les de Lloret i Sitges, on inclouen els Comuns a l’entesa per fer la finta als independentistes. S’abracen a Reus, Calella, La Bisbal d’Empordà i a la Diputació de Tarragona. Fins i tot incorporen el PP al pacte de Calonge, en un tripartit escandalós per estrambòtic. No tinguem cap dubte que aquests no en seran els únics casos i que al llarg dels propers dies en veurem de l’alçada d’un campanar. De moment, Trias ja s’ha mostrat predisposat a pactar amb Collboni i el PP ja ha dit que no hi posarà pals a les rodes. Mentrestant, a la Diputació de Barcelona mostren la bona sintonia habitual dels darrers quatre anys.
Se sol argumentar que en el món local les línies vermelles són més tènues, que el que compta són les persones i que les dinàmiques moltes vegades són estrictament municipals. Hi ha una part important de veritat en tot això, com també és cert que aquesta vegada les ordres venen de dalt i que tot ha estat planificat des d’abans que la ciutadania posés la papereta a les urnes. Podem creure en les casualitats, però aquestes deixen de ser-ho quan són sistemàtiques i generalitzades.
Junts i PSC comparteixen, com a mínim, un parell de trets que els apropen. El primer és un perfil ideològic similar. Els socialistes catalans, escorats cap a la dreta, voten de forma molt semblant als exconvergents al Parlament, ja sigui en matèria d’habitatge, de seguretat o de polítiques socials. El segon és un adversari comú: ERC ha crescut aquests darrers anys rascant en l’electorat d’uns i altres, desfent un equilibri que havia durat dècades, que partia Catalunya en dues meitats i repartia el poder exclusivament entre dos beneficiaris. Alhora, si juntaires i socialistes es toquen en allò social, les enquestes indiquen que no es disputen electorat entre ells per la pàtina que tenen de caire nacional: no es trepitgen.
Evidentment, cada actor és lliure d’establir les aliances que cregui més convenients. El que està mancat de legitimitat, però, és fer un discurs de campanya i practicar exactament el contrari un cop s’han celebrat les eleccions. Si la transacció fos econòmica, tal pràctica seria considerada una estafa. No és possible ser els campions de l’independentisme irredempt, els que acusen a tots els altres de no fer prou, els que diuen que van a Madrid a dir que no a tot, els que exigeixen al Govern els sacrificis més ardus, els que criden tot el dia que ve el tripartit… i, al mateix temps, ser els que s’alliten amb els de Salvador Illa.
No ens equivoquem: que les institucions caiguin d’un cantó o d’un altre no es tracta d’un simple caprici localista, ni d’un exercici artístic infantil d’acolorir mapes. Que el PSC arribi, gràcies a Junts, al govern de diputacions, consells comarcals i municipis és insuflar oxigen al principal partit espanyolista de Catalunya -el principal beneficiari de la desfeta de Ciutadans- en forma de recursos econòmics, poder d’execució, càrrecs i visibilitat. Això té unes conseqüències que van molt més enllà de l’àmbit de cada un d’aquests acords i és incompatible, sense ser un cínic, amb brandar l’estelada amb ímpetu.
Ben galdós aquest article. Per cínic i per fals. Pel que jo sé, a Reus és justament ERC qui pacta amb els socialistes i Junts anirà a l’oposicio. I pel que fa a l’oxigen insuflat als socialistes, després de les tones insuflades per ERC a nivell estatal amb les taules de diàleg i altres mandangues, no vindrà de les petites tes dosis insuflades a nivell local.
Amb un parell de pebr_ts, si senyor, que els afins a ERC que li ha votat tot gratis al PSOE, vinguin a assenyalar amb el dit. Uns i altres us podeu anar ben bé a fer la mà, però de forma especial els que s’han venut el país per uns indults.
Vergonya aliena de veure com el partit dels 7 pecats capitals és capaç “junt” amb la seva militància de feri els honors als seus polítics de mentir, i faltar el respecte a qui per venjança vol decapitar. Vergonya i pesar intens de llegir que la raó no activa les neurones per saber el que ha de fer i a sobre no avergonyir-se !
Llegint i rellegint, a la fi el que queda més clar, davant les discrepancies, ès votar a un per tal de que no guanyi l’altra. Es la politica de la majoria dels qui no fem politica, en cas de desinformació dels cara de pócker,
Repasi l,article que l,haurà de cambiar després dels pactes, …..