És de nit, a la Garrotxa, i a fora fot fred però a dins el cap em bull. Acabo de tornar de la manifestació dels CDR a BCN per protestar aquest cop (mai tan ben dit) contra la inhabilitació del President Torra. I prefereixo escriure aquest article ara, en calent, perquè en fred podria dir alguna bestiesa, en el sentit de les bestieses que es diuen quan un pretén ser políticament correcte i no ferir sensibilitats. Doncs bé, després d’haver estat pacíficament alçat, primer, en l’1-O i el 3-O originals, més endavant a teuns, urkinaonades, pertusos i camps nous, i ara en aquesta mobilització convocada per l’enèsima escapçada d’un President català, em veig amb el dret de poder afirmar que, ho sento molt, però -com diríem a la meva terra- ho tenim cardat. Resulta que la nostra resposta de carrer és inversament proporcional a l’acumulació de greuges i atacs per part de l’enemic repressor; i a sobre, això, paradoxalment, a pesar del creixement constant de la voluntat independentista enquestada. Però què més ens han de fer perquè sortim la massa en massa??? Ep! I la covid no em val d’excusa, doncs tampoc ho és a les terrasses ni ho ha estat a les platges, i si m’apureu, a igual nombre de manifestants, mantenint distàncies encara ocuparíem més espai. El més fàcil seria deduir que la por individual ens ha pogut, i que ja no gosem treure pit davant la poc nostra i la gens nostra polipolicia que ens vigila, no fos cas que acabéssim multats i, fins i tot, empresonats. Dos mil vuit-cents i escaig encausats per la Injustícia espanyola, un per cada mil votants indepes ja (que així a tothom n’hi cau algun de més o menys a prop, oi, estrategues espanyols?), podrien molt ben avalar aquesta tesi. Però jo us la nego en rodó. No tenim por!, tal com diu la brama. Al meu entendre, i després d’haver-hi reflexionat molt a peu de pista, tenim una cosa molt pitjor: desídia. Si tan sols la quarta part dels qui durant el dia van piular “Tothom al carrer!” haguessin fet cas del seu propi tuit, ja tindríem la cosa feta. Simplement, ras i curt, ens ho hem deixat de creure. Com a poble ja no confiem en allò tan romàntic de que sols el poble salva el poble. Hem instaurat gradualment en el nostre algoritme independentístic que, fem el que fem, els polítics no ens seguiran, i que, per tant, mentre ells i elles no s’hi posin amb valentia i de veritat, més val no perdre el temps ni fer-s’hi mal, que tots tenim feina, i els catalans més. I jo mateix, com a motivat activista autodidacta, que sempre fins ara he renegat d’aquest posicionament, doncs em semblava una simple excusa de sofaner covard, m’adono que al cap i a la fi és ben veritat: deixem-nos d’històries, el poble no s’endurà els polítics per davant, sinó que són els polítics (i parlo dels catalans, òbviament) els qui s’han de posar, per definició, al capdavant del poble, i liderar. Podríem pensar en la possibilitat que emergís un messies d’entre la gent, un Braveheart idolatrable disposat a sacrificar-se per la causa fins a les darreres conseqüències i que guiés la base des de la base, encenent ell mateix les fogueres a l’asfalt. Oblideu-ho. A curt termini no s’esdevindrà. L’única via passa per generar el momèntum (quina ràbia que comença a fer ja aquesta paraula, oi?), acordar i executar una resposta política i institucional ferma i contundent, i aleshores sí, amb una culleradeta de permís de la covid i un polsim d’ajuda de la crisi, mobilitzar-nos com a poble de pau fins a l’infinit i més enllà. Quina és la clau de volta de tot plegat, llavors? Un líder polític que dispari i condueixi aquesta imparable reacció en cadena. I ara mateix, en la meva opinió, només el President Puigdemont és capaç de preparar i resoldre amb èxit aquesta tasca majúscula. Mentrestant, deso un temps a l’armari el casc, les ulleres i les proteccions de més avall. Bona nit.
Salvador Vergés i Tejero, 29/09/2020
