Parlem de la Directiva 2019/1024 relativa a les dades obertes i la reutilització de la informació de el sector públic.
Excepcionalment, la llei espanyola no reconeixia com un dret fonamental a l’accés a la informació pública. Una cosa que no va passar desapercebut a Brussel·les. Ni dins, ni fora de les institucions. La veritat és que, a més, en la pràctica, una de cada tres peticions de transparència no s’accepta per motius formals i una altra tercera part per explicita voluntat de l’administració, que sap que, encara que sigui condemnada a contestar, passaran anys i el peticionari esgotarà els seus recursos i probablement també la seva paciència, ja que a ningú li passarà res.
Ara, la norma ha canviat; i el procediment haurà de passar pels canals de denúncia de la Directiva 2019/1937 (whistleblowers), establint responsabilitats de polítics i funcionaris. El dret d’accés als documents públics s’ha configurat com un dret fonamental autònom, independent de la llibertat d’expressió i de el dret general a rebre informació, associat a la ciutadania comunitària, que resulta essencial per a considerar a la Unió Europea com un “Estat “democràtic segons el que disposa l’article 6 de l’TUE.
La designació com a dret fonamental de l’accés a la informació, amb la mateixa categorització jurídica que el dret a vida o a la intimitat, ha de presidir «ja» qualsevol relació entre l’estat i el ciutadà.
I s’ha establert aquest dret com absolut amb unes poques limitacions: la protecció de dades quan no pugui anonimizarse, la propietat intel·lectual i la seguretat nacional.
La Directiva implica un canvi de rol entre l’administrat i l’administració. Ara, l’administració ha de ser sempre transparent, i l’administrat té el dret a no ser-ho.
