Aquests dies recordem amb indignació el que va succeir ara fa un any i les seves gravíssimes conseqüències. És bo recordar, perquè això implica no oblidar, i no podem perdre la memòria d’uns fets que, d’una banda, van dignificar el poble de Catalunya i, de l’altra, van revelar la mentalitat i el comportament repressius d’un Estat demofòbic. Cal seguir desemmascarant la conxorxa mafiosa (sí, mafiosa, perquè estem davant d’un grup organitzat que defensa sense escrúpols els seus interessos) entre el govern espanyol (del PP o del PSOE), el Tribunal Suprem, el Tribunal Constitucional, la monarquia i alguns poders econòmics i mediàtics espanyols. I cal que, amb més fermesa que mai, segueixi la mobilització ciutadana per la defensa dels drets i les llibertats fonamentals, i per exigir justícia davant la farsa judicial contra presos, exiliats i imputats per raons polítiques.
El 7 de setembre de 2017, una majoria qualificada del Parlament de Catalunya va nomenar Marta Alsina, Marc Marsal, Josep Pagès, Tània Verge i a mi mateix com a membres de la Sindicatura Electoral del referèndum de l’1 d’octubre i que, gràcies a la seva confiança, vaig tenir l’honor de presidir. D’aquesta manera, el Parlament va voler encarregar a un òrgan independent i imparcial format per universitaris, juristes i politòlegs, la responsabilitat de garantir, amb competència a tot el territori de Catalunya, la transparència, l’objectivitat i l’exercici efectiu dels drets electorals del referèndum de l’1 d’octubre.
I justament avui fa un any que el Govern de Catalunya ens va demanar als membres de la Sindicatura Electoral que renunciéssim i que passéssim el relleu de la nostra activitat a altres ens públics, acadèmics i internacionals. La decisió del Govern, que comptava amb el suport de les formacions polítiques integrants de Junts pel Sí, de l’ANC i d’Òmnium Cultural, va generar una profunda tristesa en tots el membres de la Sindicatura.
Els cinc síndics electorals érem conscients que el Parlament ens havia encomanat una missió d’una gran noblesa i transcendència: contribuir a fer efectiu el mandat popular de consultar a la ciutadania sobre el futur de Catalunya. Allò que, segons reiterades enquestes, reivindicava un 80% dels catalans i que defensava la majoria parlamentària i governamental que va guanyar les eleccions del 27 de setembre de 2015. En contrast, però, la fiscalia ens va interposar una querella criminal acusant-nos de cometre els delictes de malversació de fons públics, usurpació de funcions i desobediència. Malgrat l’escàs rigor jurídic de la querella, encara avui esperem saber com acaba aquesta quimera. I uns dies més tard el Tribunal Constitucional, vulnerant drets establerts en el Conveni Europeu de Drets Humans i refusant les indicacions de la Comissió de Venècia, va utilitzar per primer cop la seva capacitat sancionadora i ens va imposar una multa de 12.000 euros diaris a cadascun dels cinc membres de la Sindicatura (més els dos suplents) i de 6.000 euros diaris per cadascun dels quinze membres de les Sindicatures Electorals de Demarcació si no aturàvem les nostres activitats. Una xifra que en total podia enfilar-se més enllà dels dos milions d’euros i amb l’amenaça que l’import pugés fins a 30.000 euros diaris per cadascú de nosaltres.
Com a conseqüència d’aquella inusitada ofensiva autoritària del Tribunal Constitucional (a més de l’esmentada querella criminal de la fiscalia) contra aquells que havíem estat escollits pel Parlament per garantir la votació popular, el Govern de Catalunya ens va agrair la feina feta i ens va instar a renunciar per evitar mals majors. Així doncs, vuit dies abans de la celebració del referèndum, se’ns va generar un difícil dilema: fer cas al Govern, als partits de Junts pel Sí, a l’ANC i a Òmnium i plegar, o prescindir de tots ells i mantenir-nos com a síndics. Després que el Govern i les formacions polítiques i socials esmentades també rebutgessin una solució de mínims que els vam proposar per poder mantenir la Sindicatura, tots nosaltres vam presentar, desolats, la renúncia al Parlament de Catalunya. L’endemà de la nostra renúncia el mateix Tribunal Constitucional, el president Rajoy, els partits polítics i els mitjans de comunicació unionistes van afirmar que sense la Sindicatura Electoral el referèndum ja no tindria cap garantia i que no hi hauria urnes, ni col·legis electorals oberts, ni cens, ni paperetes, ni vots, ni res de res.
Afortunadament, el dia 1 d’octubre es va demostrar el fracàs d’aquelles prediccions i de l’estratègia repressora de la por per part de l’estat espanyol: hi va haver urnes, paperetes, col·legis electorals oberts i defensats pels mateixos electors i més de dos milions de vots a favor de convertir Catalunya en un estat independent en forma de república. El sentiment d’impotència que avui fa un any ens va generar l’abús de poder del Tribunal Constitucional es va convertir l’1 d’octubre en un sentiment d’alliberament personal i col·lectiu. Els cinc membres de la Sindicatura Electoral ens vam sentir molt orgullosos d’haver format part d’aquest òrgan i d’haver estat al costat de la llibertat, de la democràcia i de la raó, i encara avui, malgrat les amenaces, les persecucions, les querelles, les sancions, les falsedats i les calúmnies que hem rebut, tots cinc tornaríem a acceptar l’encàrrec que el Parlament de Catalunya ens va fer el setembre de l’any passat. Perquè seguim al costat de la llibertat, de la democràcia i de la raó.
Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB
