Catalunya ha estat sempre més aviat discreta en l’ostentació de símbols patriòtics. Si bé la llegenda del comte Guifré el Pilós i l’escut de sang ha estat abastament difosa, i els Segadors és un himne que tradicionalment clou actes populars o institucionals, no ha estat fins els darrers anys, amb l’eclosió del fet independentista, que la simbologia ha estat molt més present en la vida quotidiana del poble. En aquest cas, la guerra de banderes iniciada als balcons, i finalment amb el llaç groc tan discutit, que no vol dir altra cosa que a Espanya hi ha presos polítics i en demanem la llibertat.
L’estanquera dibuixada per una nena a una escola de Terrassa ha portat cua. Perquè alguns diuen que la mestra, intentant evitar discussions polítiques entre els més menuts, la va fer fora de classe després d’avisar-la diverses vegades que deixés de pintar banderes. I amb tan mala fortuna que la nena va caure de cul i es va fer pupa.
En un context polític com l’actual, de polítics de baix nivell, atribolats en demostrar que són més nacionalistes que els altres, en lluir banderes i en acabar discursos amb visques a la pàtria, qui podria pensar que els nens, pobrets nens, en quedarien al marge? Però no. A les cases d’aquesta Terrassa profunda, alguns Viva España i alguns Viva la Guardia Civil ressonen després del cafè de la taula del diumenge, sobre l’hule de flors de la iaia. I la nena, el dilluns, a la classe de dibuix, pinta una estanquera i un Viva España com si fos la cosa més normal del món, igual que dibuixar un pokemon o una candy candy. O el que facin avui a la tele. Podria ser pitjor: No m’imagino un estol de nens dibuixant Ana Rosa Quintana o Blanca Basiano o Susanna Griso.
A Mèxic, els dilluns, els nens i nenes són ordenats en fileres al pati per retre honors a la bandera mexicana, que s’hissa a l’asta pels més ganàpies. I tots canten l’himne nacional mexicà: “Mexicanos al grito de guerra, el acero aprestad y el bridón, y retiembre en sus centros la tierra al sonoro rugir del cañón”. Amb música d’un català de Sant Joan de les Abadesses, Jaume Nunó. Al costat d’aquest himne, els nostres cops de falç més aviat fan riure.
Què nacionalistes, els mexicans, i què adoctrinadors! podríeu pensar. Ara imagineu què ens dirien si a l’escola de Terrassa que no esmentem per no estigmatitzar, cada dilluns al matí féssim sonar Els segadors, o El cant de la senyera per allò que és menys bel·licista. I que hisséssim la Senyera fins dalt del pal. O que a Almendralejo fessin el mateix amb la rojigualda.
Doncs no hauria de passar res, senyors. Res de res.
El problema és que ens els han pres tant, els símbols, i durant tants anys, que ara encara ens ruboritza fer-los servir. I quan els hem començat a mostrar, i a tenir-ne de nous, han volgut de nou menysprear-los i arrencar-los. La ostentació els cou. Que es rasquin.
