No t’entusiasmis, que no no sóc el carlí que imagines en el teu deliri personal, precipitat, abusiu. De fet, Toni Soler, quan acuses a algú de carlí, no parles ben bé de la carlinada, en realitat, és la manera de dir-li a aquest algú tros de nazi, però d’una manera ben nostrada per desqualificar i per buscar la seva mort civil, per acabar amb ell com vas provar de fer amb Toni Albà. Ja ho feien amb els historiadors Josep Termes i Agustí Colomines durant el franquisme sense aconseguir-ho. Mira, avui només parla del carlisme el gran fatxa de Jordi Canal i l’altre fatxa espanyolista de Víctor Amela. Perquè què hi pot haver més gruixut que acusar algú d’això, oi? Perquè ser d’ultradreta és molt greu i aquí ningú ha llegit Marian Vayreda ni els seus records de la carlinada. Suposes amb gran optimisme que tu, precisament tu, com que ets un model de virtuts democràtiques i liberals, pots determinar qui és què, perquè ets una persona admirable i socialment superior als altres, i ho penses només perquè fa mil anys que surts a la caixa bleda. Sí, jo t’he vist també algunes vegades dinant i sopant als principals restaurants d’Olot, a l’antiga capital carlina i també liberal, i he pogut apreciar la displicència, l’arrogància, la suficiència amb què vas per la vida. Ets el milhomes, el mestre, el savi, el superior. Amic personal del líder del primer partit de Catalunya, Oriol Junqueras, això no et crea cap contradicció personal, deontològica, a l’hora de dirigir un programa d’humor, centrat en la crítica política? Sembla que no. Quan defenses Joan Tardà, curiosament, del mateix partit que Junqueras, afirmes que quan tu l’escarnies en el teu programa estava molt ben fet i que, quan ho fan els altres, està mal fet, molt mal fet. Curiós. Sense aportar cap més argument, perquè si ho fessis, aleshores ja no tindria gràcia, ja no seria digne de comentari. És el que us passa a les persones amb complex de superioritat, que us costa molt de justificar les vostres decisions davant de la púrria, que us fa molta mandra. Encara que tingueu el ronyó ben cobert precisament gràcies a nosaltres, els indigents. La memòria no us acompanya.
Sóc carlí per això. No pas perquè sigui ni de missa ni cregui en cap ni un dels valors absurds de la dreta. Però quan ataques com ho fas els independentistes i els anomenes carlins, aleshores sí, ho sóc, què passa? Sóc carlí perquè m’agraden els perdedors, els desgraciats, la pintura olotina, i les històries de bandolers i les contradiccions polítiques. Perquè m’agrada Ramón María del Valle-Inclán, que era més progressista i trencador del que et puguis imaginar. Ser carlí és el que sintetitzava Pere Anguera, un dels majors experts en el tema, al seu magistral llibre Déu, rei i fam. El primer carlisme a Catalunya (1995). Un historiador amb un xic afegit de rigor. Deia Anguera (p. 422) que els carlins catalans eren “bàsicament membres dels sectors més depauperats de les classes populars, un conglomerat confús de pagesos empobrits i artesans empesos a la proletarització o a la misèria, ambdós revoltats contra la reforma liberal burgesa, i de desertors, contrabandistes i saltejadors de camins, situats més al marge del sistema que contra el sistema, en partides homogènies, o en escamots on tots eren representats. (…) La formulació ideològica de les seves reivindicacions fou mínima i primària.” Més enllà de les mitologies i de les grans proclames, segons el malaguanyat professor Anguera, el carlisme fou, a l’engròs, un moviment de desgraciats que intentaven guanyar-se la vida al marge dels poderosos liberals isabelins. Guanyar-se la vida és legítim i comprensible. El que no entenc és que estigui bé fer-ho a la televisió situant uns catalans per damunt d’uns altres. Repetint una mentida, que com a home d’esquerra que sóc no puc acceptar. Que l’esquerra sigui moralment superior a la dreta. O el que és el mateix, que hi hagi catalans de primera i de segona. Com si fos un supremacisme, un classisme, una superstició.
