No sabem que els van explicar dels catalans a les seves llunyanes casernes d’hivern, ni de la situació política de Catalunya, ni del referèndum de l’1 d’octubre. Potser no se’ls va contar res i, simplement, se’n van fer tots sols una idea aproximada a força d’engolir elevades dosis d’informació tòxica a les televisions i els diaris de les espanyes. Tal volta, ni això. Simplement, sabien el que des de sempre saben milions d’espanyols, com a mínim des que el malparit antisemita i acomplexat de Pío Baroja va acusar els catalans, encegat de ràbia, de ser els jueus d’Espanya, uns individus que odiaven la guerra, racistes que abominaven dels espanyols.
El ben cert és que els vam poder veure sortir de les seves ciutats enardits com mai, amb el posat d’autèntiques legions del Cèsar, embolcallats per l’afecte d’una entusiasta munió de patriotes espanyols. Els van veure bramant un bel·licós, ¡A por ellos!. Un crit, val a dir, que mai no s’oblidarà, que va entristir, encongir milers de catalans de totes les edats i classes socials que sobtadament van tenir la sensació amarga d’estar a punt de viure en carn pròpia un escarment col·lectiu d’imprevisibles proporcions. Era la venjança i el terror les que cridaven. No era la llei, ni cap Constitució.
Finalment, van arribar i van ocupar el territori amb el recel i l’adrenalina desbocada d’un exèrcit estranger en territori hostil. Alguns d’ells van campar per les ciutats com ànimes erràtiques o com membres enrabiats d’una expedició de càstig a la cerca de l’enemic fins que l’1 d’octubre van tenir ocasió de treure tot el geni contra centenars de milers de pacífics ciutadans als que van apallissar sense pietat tal i com va poder comprovar el món sencer. Posteriorment, molts d’ells van ser condecorats i ascendits com en el cas del seu màxim responsable, fill d’un falangista, el coronel de la Guàrdia Civil Pérez de los Cobos. Un responsable, per cert, que al poc temps dels fets gairebé ja no se’n recordava de res. Davant del jutge es va quedar gairebé mut i només va encertar a tirar les culpes del desgavell als Mossos traïdors i mentiders que, ves per on, sense posar la mà damunt de ningú, van tancar més col·legis que els seues guerrejadors efectius.
Més d’un any després d’aquell referèndum, quan un reduït nombre d’agents han hagut de retre comptes a la justícia del que van fer, l’opinió pública catalana -l’espanyola continua mantenint el cordó sanitari- ha pogut assistir a la culminació d’un vergonyós i maleït l’espectacle. Al d’un circ que va començar amb les mentides del ministre Dastís sobre les imatges de les càrregues, sobre Catalunya. Un circ que va continuar després amb el ministre Rafael Català fent escarni del quasi miler de víctimes, titllant-los a tots de mentiders.
El titular del jutjat número 7 de Barcelona que investiga les càrregues en diversos col·legis de la ciutat, s’ha trobat amb imatges muntades de les actuacions policials. No hi ha manera d’obtenir-ne els enregistraments en brut ni encara amb els nous responsables socialistes d’Interior. Hem sabut també que els policies, incomprensiblement, no enregistraren en àudio les converses amb els seus superiors el que converteix tota l’actuació en una mena d’operació encoberta típica de la guerra bruta.
Davant del jutge d’infanteria que investiga algunes de les càrregues d’aquell dia, els agents no han mostrat ni un bri de la seva bravura. Ni rastre tampoc en les seves declaracions de la retòrica patriòtica que va servir de coartada a les forces de seguretat per a actuar amb aquella contundència. Els investigats s’han atrevit a dir fins i tot que no poden assegurar que la sang dels ciutadans estomacats no fos pintura. Han arribat a considerar els cops de puny a la cara com a ‘tècniques policials’ adequades. Han comparat gairebé a armes letals, els paraigües dels votants. S’han presentat davant del jutge com a víctimes d’uns votants d’una extrema agressivitat contra els quals calia actuar amb aquella violència. Davant la magnitud del desastre, organitzat des de l’Estat, atiat des de mitjans de comunicació guerracivilistes i catalanòfobs fins al mol dels ossos, nodrit des d’un nacionalisme capaç d’anul·lar la imparcialitat que cal exigir a un servidor públic, en definitiva, davant la possibilitat d’un càstig, els agents s’han fet petits i una vegada més han entrat en pànic.
No sabem com acabarà tot això. Sabem que Interior probablement continuarà negant la informació al jutge al qual intentaran perdre en un laberint burocràtic sense sortida. Sabem que els dirigents polítics de l’unionisme de tots els colors continuaran negant la infàmia i afalagant la gran feina dels cossos de seguretat contra la revolta catalana, l’ús legítim de la força. Sabem que continuaran dient dels catalans són insolidaris, que viuen sota un govern de nazis que practica l’apartheid dels bons ciutadans espanyols i que si aquest govern té tant de suport és perquè manipula la gent des de les escoles i des dels mitjans de comunicació públics. Sabent que continuaran dient que els nacionalistes són els altres, que ells només són patriotes que es defensen d’una turba d’abduïts. Que en Espanya no hi ha presos polítics, que Espanya és la quinta essència dels països democràtics, el país més democràtic de la història de la humanitat. Sabem que miraran d’esclafar qualsevol dissidència sense esmerçar cap recurs, contra els seus mateixos interessos si cal, immersos de ple en una deriva de suïcidi nacional i polític sense precedents a l’Europa de les darreres dècades. I així les coses, tot continuarà igual, més encès o endormiscat, però al capdavall igual fins al proper ¡A por ellos!.
Francesc Viadel
