En molts moments, les esquerres catalanes han estat motors de la lluita conjunta pels drets civils, socials i nacionals, alhora que compartida amb els sectors progressistes de la resta de l’estat espanyol. Les circumstàncies actuals fan necessari i possible recuperar aquest paper de les esquerres independentistes, sobiranistes i republicanes.
Ningú no dubta que la lluita pels drets socials dels treballadors és una prioritat de les esquerres. En tot cas, ara cal entendre que no només es tracta dels assalariats sinó també dels autònoms, pensionistes i altres sectors. Si ets d’esquerres has de sentir-te compromès en les reivindicacions sobre salaris, estabilitat, pensions, quotes, retencions….
En canvi, encara hi ha gent que obvia el compromís de les esquerres en la lluita pels drets democràtics, malgrat el llarg i fins i tot heroic currículum d’oposició a feixismes i a retallades de drets fonamentals. En particular, en la nostra història recent la gent d’esquerres va liderar la lluita contra el franquisme i contra les seves seqüeles.
Igualment, sovint s’oblida que les esquerres també han estat a primera línia en la lluita pels drets nacionals, reivindicant la llengua i la cultura catalanes i promovent la integració de la gent d’altres procedències.
Més encara, els tres fronts de lluita han estat indestriables i en particular es donava per fet que la plenitud de drets socials només era possible en un marc general de democràcia i autogovern. Així, és simptomàtic que en el lema de l’Assemblea de Catalunya, “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, no calia una referència explícita a les millores socials, que es donaven per suposades i vinculades a l’obtenció dels drets fonamentals i nacionals.
Tanmateix, alguns sectors d’esquerres semblen descompensar aquesta triple lluita i centrar els seus esforços només en algun dels tres fronts. Per exemple, mantenint un perfil baix en la lluita per la llibertat dels presos polítics, i en particular en campanyes com la dels llaços grocs o per l’amnistia. Sorprèn que entitats i personalitats internacionals semblin involucrar-s’hi més que determinades esquerres espanyoles i fins i tot catalanes.
Ben al contrari, des del Seminari d’Esquerres I-S-R (independentistes, sobiranistes, republicanes), alhora que reivindiquem millores socials, denunciem la repressió judicial i política contra els líders independentistes catalans i defensem el dret a l’autodeterminació del nostre país i de qualsevol nació que el reivindiqui. I ho defensem ara i aquí, no pas com una possibilitat teòrica, allunyada i intemporal.
De fet, si ets d’esquerres es difícil fer altrament. És difícil defensar un federalisme que signifiqui de facto una renúncia a aquest dret a l’autodeterminació. És difícil defensar la monarquia i el règim del 78. De fet, si ets d’esquerres és difícil no ser I-S-R.
Josep Ferrer (president d’AExRC)
