Si Espanya fos una democràcia…

Si Espanya fos una democràcia hauria aprofitat la Transició per fer una Constitució que respectés Catalunya com a minoria nacional. Hauria treballat per eliminar l’existència d’una catalanofòbia ancestral. No hauria basat la seva unitat “nacional” en poders coercitius. Hauria tingut més en compte dictàmens de l’UNO sobre l’abús als Drets Humans. No tindria 100.000 republicans escampats en anònimes fosses comunes per tota la seva geografia. No hauria permès que es victoregessin guàrdies civils al crit de “a por ellos” per sufocar un Referèndum democràtic. Hauria implementat una Causa General contra el franquisme. No hauria fet tantes víctimes entre activistes demòcrates durant la Transició. No hauria tolerat tenir una “policía patriótica” per falsificar documents i afinar fiscals. Hauria tractat igual d’inici les causes legals de franquistes i antifranquistes. No tindria tantes condemnes pels tribunals europeus. S’hauria esmerçat en trobar les restes de García Lorca i Josep Sunyol, juntament amb tants altres. No hauria deixat liderar la Transició a un ex cap del Movimiento. Hauria sancionat durament l’escandalosa no-renovació de càrrecs al CGPJ. S’hauria exculpat per no haver deixat cantar Serrat en català. Hauria secularitzat la vida pública i no permès una església dipositària de la moral pública i la Unidad Nacional. No permetria el conreu extensiu de l’odi mediàtic. Hauria reconegut la seva persecució implacable de la llengua catalana des de 1714. No s’hauria produït el cas GAL. Hauria fet impensable el discurs de Felipe VI del 3 d’octubre. Reflotaria amb fons de l’Estat la Banca Privada d’Andorra i el Banco de Madrid que va fer caure. No hauria concedit quatre creus al mèrit policial al torturador Juan Antonio Creix i tants més. No hauria posat en mans de familiars de criminals franquistes (Conde Pumpido i Herrero Tejedor) el refús a la rehabilitació penal dels lluitadors antifranquistes a la primera Llei de la Memòria. No permetria la confabulació de partits per blocar comissions parlamentàries per investigar greus casos d’abusos a la democràcia. Recuperaria el nom de Puerto del León traient-li el falangista “Puerto de los Leones”. Permetria que el català fos idioma d’ús a les Corts. No hauria concedit la medalla d’or al mèrit policial al policia José Sainz González. Hauria il·legalitzat la Fundación Francisco Franco. No hauria concedit premis Príncipe de Asturias a canvi de favors polítics. No hauria permès que els militars interferissin tan descaradament en la redacció de la seva Constitució. Hauria tingut en compte els dictàmens del Consell d’Europa sobre abús als Drets Humans. No hauria concedit tantes altes distincions al policia Manuel Ballesteros García, ni a tants més. No permetria que destacats franquistes confessos ocupessin càrrecs al Consejo de Estado. No toleraria tenir un rei emèrit comissionista i una família real corrupta. No permetria la confabulació de partits per evitar que Rajoy declari a Andorra. Suspendria automàticament funcionaris que haguessin multat i vexat catalanoparlants. No obstaculitzaria que el català fos idioma oficial a la UE. No hauria impedit que els inculpats de l’1-O es poguessin defensar en el seu idioma al Suprem. No hauria fixat l’opcionalitat del català i imposat reiteradament l’obligatorietat del castellà. No hauria enviat 8000 piolins a atacar votants i urnes l’1-O. Hauria posat fi als homenatges oficials a la División Azul. No hauria tolerat que el PSOE encomanés a Torrente Ballester la benedicció del “derecho de conquista” a la Salamanca de 1995. Retiraria els títols nobiliaris hereditaris a la família Franco. No hauria obstaculitzat que jutgessin Martin Villa i altres criminals franquistes a Argentina. No hauria suspès el jutge Garzón per haver volgut investigar els crims del franquisme. Hauria suspès el jutge Garzón per no haver volgut investigar casos de tortura. No hauria tolerat que el dipòsit documental policial del colegio de San Ambrosio es blanquegés en “Archivo de Salamanca”. Hauria inhabilitat el jutge Grande-Marlaska per repetides condemnes europees per obviar tortures a imputats. Hauria retirat els títols nobiliaris hereditaris concedits en temps de Franco. No hauria permès les medalles i augments salarials al policia Antonio González Pacheco, àlies Billy el Niño. Hauria tornat immediatament els arxius catalans segrestats per Franco a Salamanca. Hauria retirat els símbols franquistes de quarters i comissaries. No hauria matat manifestants els primers 11 de setembre de la “democràcia”. Hauria posat molt més difícil que Felipe González es convertís en líder del PSOE. Hauria fet que Antonio Banderas pensés dos cops abans d’acceptar el títol de Legionario de Honor. Hauria demanat reparació a Itàlia pels 4000 morts en bombardeigs de Mussolini a la Guerra Civil. Hauria perseguit el Batallón Vasco-Español i trobat una solució al conflicte basc a l’inici de la Transició. No hauria permès que les despulles de José Antonio Primo de Rivera fossin venerades en un mausoleu públic tants anys i fins avui. No hauria permès que personatges de la dictadura com Juan Antonio Samaranch o Manuel Fraga Iribarne haguessin continuat fent carrera política com a “demòcrates de tota la vida”. Hauria permès un referèndum sobre la monarquia. Hauria suprimit immediatament institucions tòxiques com la Guardia Civil i la Legión. Perseguiria els usuaris del Pegasus pel crim d’espiar oponents polítics. Tindria totes les webs dels ministeris i organismes públics disponibles i posades al dia en català. No hauria permès que gravíssims incidents com els de Coripe i Alfaro continuessin a l’agenda pública. No hauria permès que jutges del perfil de Marchena, Espejel, Lamela o Barrientos actuessin en casos penals de sensibilitat territorial. Hauria demanat disculpes amb fonament –com França i Alemanya– pel seu paper en la captura i assassinat del MHP Lluís Companys. No hauria abandonat el poble Sahrauí a la seva sort. No hauria aplicat el Dret Penal de l’Enemic als independentistes catalans. No hauria permès que Franco nomenés el nou cap d’Estat. No aplicaria un espoli fiscal sistemàtic i letal per als interessos econòmics, industrials i culturals dels catalans. No hauria imposat un sistema judicial centralista aliè a la sensibilitat i a la tradició catalanes. No hauria d’haver permès el segrestament d’empreses catalanes com la Caixa i el Banc de Sabadell pel 155. No hauria d’haver permès que destacats franquistes ocupessin càrrecs a l’Exèrcit i a la Policia. No hauria permès que es criminalitzessin polítics per l’1-O. No hauria permès que la impunitat protegís sistemàticament els franquistes. No hauria permès que Franco estigués enterrat tants anys en un mausoleu patrimoni de l’Estat. No permetria que haguessin subsistit carrers amb noms franquistes tants anys. Hauria inhabilitat els alcaldes de Madrid i Oviedo –i moltes poblacions més– per haver reintroduït noms de carrers de feixistes després de la seva eliminació. No hauria permès la substitució del TOP franquista per l’Audiencia Nacional ni el reciclatge automàtic dels seus jutges en altres jutjats. Hauria tancat la Comissaria de Laietana 43. No hauria deixat que les despulles de Queipo de Llano descansessin tants anys a la Catedral de Sevilla. No aplicaria sistemàticament el lawfare contra oponents polítics. Hauria procedit a la depuració democràtica de tots els cossos de seguretat. Hauria fet com Portugal. I, finalment, hauria tingut Willy Toledo i Ernesto Ekaizer, i no personatges directament emergits de la pròpia dictadura com Adolfo Suárez o Juan Carlos I, com a models de comportament democràtic. Però sobretot, no estaria donant la tabarra a tothora autoproclamant-se “Estat de Dret” i “democràcia modèl·lica”, donant així fe d’un dels casos més antològics d’“excusatio non petita, accusatio manifesta” que el frankensteinisme polític hagi produït a Europa en els darrers 50 anys. Diguem-ho clar. Han tingut quasi cinquanta anys per alterar aquestes dinàmiques i virar cap a una praxi política democràtica correcta. Però no ho han fet. Al contrari. Aprofitant la col·laboració de no pocs catalans i l’indolent bonisme internacional, és evident que hi han mancat tan escandalosament com a consciència.