Aquesta setmana passada s’ha desbloquejat la Llei de Reconciliació, més coneguda per Llei d’Amnistia. Si no hi ha cap accident, està previst que entri en vigor més o menys per la campanya de les eleccions europees, previstes 9 de juny. Després, els jutges tendran 2 mesos per decidir què fan amb cadascuna de les causes que poden estar afectades per la llei. Serà durant aquest període que hauran de decidir si arxivar-les, continuar endavant, o plantejar qüestions prejudicials (al TJUE) o d’inconstitucionalitat (al TC).
Hi ha qui s’ha afanyat a cantar victòria, donant per acabada la repressió o anunciant que s’acabarà aviat. I és ben probable que efectivament s’acabi la repressió contra l’independentisme. Però no per la llei d’amnistia ni per res que mereixi medalles o proclames victorioses. La repressió s’està apagant, ja fa temps, a mesura que la desmobilització i desactivació de l’independentisme va avançant. De fet, ja fa molt de temps que no hi ha nous encausats.
La reacció colpista dels jutges contra l’aprovació de l’amnistia, paradoxalment, forma part del mecanisme que ha de posar fi a la repressió. Però no és, com deia, una victòria nostra sinó una victòria seua. La judicatura ha deixat molt clar que està disposada a fer servir qualsevol escletxa per impedir que l’amnistia s’apliqui a qui no se sotmeti al seu poder. I això no se soluciona ni amb la millor llei del món.
Qualsevol persona amnistiada, igual que els indultats des que varen sortir de la presó, estarà en llibertat vigilada. La lògica és la mateixa que va portar el Tribunal Suprem a suspendre els diputats que estaven a la presó o a l’exili. Es tracta que no puguin reincidir. En el seu moment, tal i com ho varen deixar per escrit, el perill de reincidència era el motiu per no deixar-los fer política.
L’experiment dels indults ha funcionat bé. Els presos no han reincidit ni sembla que tenguin cap intenció de fer-ho. El pacte era fer bondat a canvi de sortir de la presó. Tothom l’ha complert. També els jutges, que al principi varen fotre el crit al cel. Fins al punt que a molts ens varen fer creure que eren capaços de revocar la mesura de gràcia i ordenar el reingrés a presó dels seus beneficiaris. Segurament per això ha funcionat.
Si alguna cosa ha quedat clara des del 2017, o abans, és que els jutges espanyols estan disposats a fer el que calgui per defensar la unitat d’Espanya. I al mateix temps ha quedat demostrat que els líders polítics independentistes no estan disposats a enfrontar-se amb ells fins a les últimes conseqüències. A tots els efectes, per molt que intentin escenificar una altra cosa, els jutges continuen manant.
L’accidentada tramitació de la Llei de Reconciliació ha servit per tal de deixar clar qui mana. “Tu fes les lleis, que jo decidiré com, quan i a qui l’aplicaré”. La Comissió de Venècia ha dit que molt bé tot, en el benentès que els jutges seguiran tenint l’última paraula. Aclarit això, ja es pot fer la millor llei del món mundial, que no posarà fi a la repressió. Qui té el poder de decidir quanta repressió aplica serà el poder judicial. I aplicarà la que calgui per tal d’aconseguir el seu objectiu.
I l’objectiu és fer desistir l’independentisme de continuar lluitant per fer realitat la República Catalana. Això, i no mil indults, deu amnisties o cinquanta reformes penals és la clau de tot plegat. L’únic que desactiva la repressió és la rendició i la desmobilització de l’independentisme. Tota la classe política autonòmica ho sap perfectament. Per això, si l’Estat els perdona la presó, saben perfectament el que han de fer. Si no fan bondat seran encausats novament amb qualsevol excusa. D’això va tot el tema del terrorisme i la traïció: d’ensenyar les dents i demostrar que, faci el que faci el govern del PSOE, l’Estat continua tenint munició repressiva.
Desconfiau de qui digui que la repressió s’ha acabat. La repressió s’acabarà en la mesura que l’amenaça de reactivar-la en qualsevol moment funcioni. En una dictadura judicial com Espanya, la repressió sempre serà una amenaça latent. Però ja se sap que el millor dels escenaris per al repressor és que amb l’amenaça n’hi hagi prou mantenir-nos sotmesos. Malauradament, tot fa pensar que si la repressió s’acaba no serà perquè hagi estat derrotada. Serà que ja no cal perquè ha guanyat.
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
Totalment d’acord amb vós Sr. Josep Costa
La llei d’amnistia és una oportunitat per a la gent que no surt als TNs per reprendre la seva vida amb la lliçó apresa. Es van passant pantalles, i ara ja es sap del cert com actua l’Estat. És molt més que no es sabia el 2017. La següent pantalla serà les properes eleccions, què proposa cada formació electoral. Pel que fa a ERC està clar que la única cosa que sempre ha volgut ha sigut el poder autonòmic. Pel que fa a JxCat, això s’aclarirà amb els propers passos que faci, superada la llei d’amnistia, si són de confrontació o de submissió.
El que és cert és que la societat precisa regenerar-se amb urgència. La gent boqueja per poder viure, i els polítics viuen a la seva ciutadella de vidre (especialment els que s’autoanomenen d’esquerres, i molt especialment la trepa d’incompetents d’ERC que tenim la desgràcia que ens governi).
La regeneració pot ser veritable com va ser el 2017, aquell any miraculós, on el Parlament emanava lleis molt prometedores. La regeneració pot ser una falsetat, de mà dels que sempre han estat amorrats a la menjadora pública (PSC, Comuns). O la regeneració pot ser una pura mentida de la ultradreta per arrambar amb tot el benefici possible per a les seves butxaques.
Com sempre diu en Costa, és evident que només la independència pot resoldre aquest -i molts altres- problemes.
En una hipotètica declaració unilateral, el estao no només atacaria amb l’exèrcit actual de jutges, sinó que s’hi afegirien tota mena de mercenaris, com ja vam comprovar el 1-O, amb tots els piolins que són a Catalunya, els que vindrien de la meseta, etc.
La pregunta és: què hauriem de fer en aquest cas ? Tenim els Mossos ? Hem d’interposar els nostres cossos desermats ? Tenim recolzament internacional ?
Gràcies Costa si tens algun indici de resposta.