D’aquí set mesos hi haurà les eleccions locals a tot l’Estat, però són les eleccions locals a Barcelona les que centren tot el focus mediàtic. Absolutament tot, des de Cartagena a Ferrol, des de Roncesvalles a Tarifa, tothom parla o comenta les eleccions a Barcelona. Entrevistes a Manuel Valls, entrevistes a la batllessa Colau, sobre que es fa o desfà a l’Ajuntament de la Ciutat Comtal, amb tertulians o experts comentaristes. Però el més interessant de tot és que encara queden set mesos en els quals pot passar de tot, i absolutament tot, tan dins les files independentistes, com en les files dels constitucionalistes. I tot i així, es fan projeccions i es pensen gestos partint d’aquestes. Però repassem tot el que pot passar.
Dins de les files independentistes, no és sinó res més transcendental, que el nou moviment polític que el president Puigdemont vol organitzar. A final de mes a Manresa s’organitzarà la constitució de la Crida, aquesta nova força política que vol créixer i convertir-se en alternativa dins l’arc independentista. Alguns ho veuen com un nou moviment per tal de repensar la desapareguda Convergència, altres com la voluntat de donar sigles noves al PDECAT, i alguns ja van més enllà i ho veuen com una ANC política, o un SNP escocès però “a la catalana”. El que està clar es que està reunint a personalitats polítiques de tot l’arc ideològic, i és un fet que s’ha de tenir en compte per veure en què queda realment. Caldrà estar atents. Després per altra banda tenim les sentències sobre els presos polítics, que cada cop diuen o donen possibles dates diferents. Uns al gener, uns altres al febrer, altres al novembre… realment no se sap però cada cop es té més clar que serà un factor important durant la campanya, perquè al mateix temps que les locals es faran les eleccions europees.
Alguns oracles parlen d’eleccions al Parlament de Catalunya a final d’any, altres a final de novembre, altres a principis d’any, sent un factor important de cara unes eleccions locals, i més tractant-se de Barcelona, on la polarització independentista – no independentista, o la polarització Colau – Valls, a falta del candidat per part del PDECAT/Junts per Catalunya, també dibuixen una estela sobre aquestes. I tot i aquesta incertesa, de possibles avançaments electorals al Parlament, la intensitat de la campanya ha pres una velocitat i unes dimensions de vertigen. Unes velocitats que igual que et poden fer guanyador un dia, a l’endemà et situen en quarta força i el dia dels comicis quedar tercer. Generant un desgast i un discurs que no pot entrar en contradiccions per no generar encara un major desgast. Començar amb les arengues i les campanyes com si fossin els dies de campanya oficials fa plantejar fins a quin punt les forces polítiques són conscients del que s’espera d’aquests set mesos que queden. Si pel mig hi ha unes eleccions autonòmiques a més, no hi haurà recursos per tot, perquè els recursos polítics a dia d’avui són limitats al camp de l’independentisme.
Un altre factor a tenir en compte és dins de les files del constitucionalisme. El “factor Valls” reivindicant propostes que es feien des de la formació socialista fa anys, pot generar un desgast a gran escala dins de Ciutadans. El nivell de polarització dels votants de la formació taronja és suficientment elevat perquè un mínim discurs “suau”, per part del exprimer ministre francès, generi que perdin vots. A més que també s’està tenint en compte la premissa que el Partit Popular és possible que no aconsegueixi representació municipal, un fet que pot debilitar molt a la formació a nivell autonòmic o parlamentari, com també discursiu a la resta de l’Estat. Per tant, la possible rivalitat pel relat “Maragallista” des de la candidatura de Manuel Valls, com des de la candidatura socialista, també pot portar a una guerra aferrissada per aquest. Un fet que ja està passant, i això que encara estem, com he dit anteriorment, a set mesos de les eleccions. És cert que una campanya electoral a gran escala es recomana començar-la un any o un any i mig abans, però això no vol dir començar a actuar i parlar com si estiguessis en campanya. Bàsicament perquè això no és Estats Units, i no es busquen grans discursos, aquí no es fa campanya per primàries, pels Caucus i després pels comicis electorals, sinó que tot va vinculat.
És cert que abans de finals de novembre cada formació, cada alternativa, hauria de tenir el seu candidat, les sigles amb les quals es presentarà i el seu programa a mig fer. Principalment perquè desembre és un mes complicat pels festius que hi ha, i perquè igual que començarà l’any, serà aleshores quan començarà la campanya. Cinc mesos de precampanya i dues setmanes de campanya oficial, i aleshores, potser us preguntareu durant aquests dos mesos que s’ha de fer, doncs planificar la campanya. L’organització és la clau de la victòria, i ara mateix no hi ha organització i es vol guanyar, una cosa que pot ser desastrosa. Poden passar mil coses des de gener a maig, i qui millor les afronti, serà qui aconseguirà la batllia, no qui comenci a córrer abans, doncs tal com s’ha demostrat moltes vegades, lo important és fer les coses bé, no només fer-les. Cal deixar al temps transcórrer i fer les coses quan toqui.
