No, no entraré a parlar d’aquelles activitats del sector públic destinades a satisfer les necessitats del conjunt de la societat, sinó de servei públic com a part intrínseca de la cosa pública, com a esperit subjacent, com a concepte general, com a paradigma del que significa aquest sintagma: servei públic, servei a la comunitat, en tant que principal missió de la cosa pública i, per tant, del servidor públic.
Venim d’un model en el que el ciutadà havia de demanar permís per a poder rebre atenció. Per a que li fessin cas (…da Vd. su permiso…?!) un model on les instàncies contenien redactats com aquest: Fulanito de tal… respetuosamente comparece ante Vd. y suplica… tenga a bien conceder… Dios guarde a Vd. muchos años! Si, un model que corresponia a un règim (aquí si que s’hi escau el terme regim. Un dia en parlaré d’aquest terme: règim) on no hi havia ciutadans, sinó subjectes, individus…, en cap cas ciutadans. Un sistema fonamentat en la submissió de la persona (teòric titular dels drets i deures en el contracte social) als capricis del tirà, i on servei públic equivalia a que el públic havia d’estar al servei de l’administració, mai a l’inrevés.
I aquell model va canviar de nom, de formes, de conceptes, de cara… però no es va espolsar ni el pòsit que acumulava ni la contaminació subjacent. El resultat: una cosa pública allunyada del ciutadà en la que els principis d’eficiència, eficàcia i celeritat són ciència ficció.
L’admirat Groucho Marx va immortalitzar la frase: la política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar-hi els remeis equivocats. Si extrapolem aquesta frase a la cosa pública, podríem dir que la concepció de servei públic d’alguns dels servidors públics consisteix en l’art de trobar problemes allà on no n’hi ha, trobar-los, complicar-ho tant com sigui possible, i no donar-hi mai cap solució, sigui bona o dolenta.
En el contracte social, els ciutadans fem quelcom més que voluntàriament sotmetre’ns a les regles de la societat: ens dotem d’una cosa pública per a que gestioni els nostres interessos, els de tota la comunitat, els interessos generals, i per a que això sigui així, paguem els impostos corresponents amb l’objectiu que aquesta cosa pública pugui funcionar adequadament. Aquesta és la missió dels servidors públics, servir amb objectivitat els interessos generals i actuar d’acord amb principis d’eficàcia (disculpeu, assumeixo que ha quedat molt constitucional aquest darrer paràgraf!).
No obstant això, a la cosa pública, avui per avui, té molta més importància la literalitat de la lletra que l’esperit de la llei, la justícia i l’equitat, de manera que es produeix la defunció del servei públic i la seva reencarnació en un desservei impúdic. I aquesta realitat la pateix el ciutadà però també la pròpia administració que acaba essent víctima d’ella mateixa.
Francesc Maspons i Anglasell ens deixà aquesta sentència: Contradiu la Llei qui l’aplica atenent-se a les seves paraules i menystenint el seu esperit. Els servidors públics som gestors del diner públic, i de la confiança i necessitats dels ciutadans, per tant, estem obligats a resoldre els problemes que puguin tenir, no posar-los-hi més problemes. Una administració pública que només es preocupa per la forma i mai pel fons, és una administració pública malalta.
En aquesta cosa pública nostra hi ha una determinada capa de servidors públics contaminats i impregnats d’un exacerbat fonamentalisme i, per tant, diametralment oposats i lluny de l’equitat. El seu objectiu és l’aplicació més restrictiva possible de la lletra de la norma, i ho fan en perjudici del ciutadà i, també, de la pròpia administració, moltes vegades bloquejada per foteses que podrien resoldre’s, sense perjudici de ningú, simplement aplicant els principis d’equitat i l’esperit de la norma (dret públic català).
L’actual model ha propiciat un determinat servidor públic acomodat en la lletra de la norma, amb una interpretació restrictiva de la mateixa, i que mai prendrà riscos que el puguin incomodar en la seva zona de confort. El gran perjudicat: l’interès general i el servei públic.
La construcció de la República també passa per la assumpció sense restriccions ni límits del principi i de l’esperit de servei públic a la cosa pública.
Isidre Llucià i Sabarich
Dr. en Dret
