L’1 d’octubre de 2017 va ser fruit de la desobediència civil pacífica de la població acompanyada de la complicitat d’una classe política que es va deixar impulsar per la determinació d’un poble que creu en sí mateix i que creia en els seus líders polítics.
L’Estat espanyol va comprovar amb desesperació i ràbia com havia perdut, de facto, el control del territori a Catalunya. El símbol de la pèrdua de la seva autoritat van ser els Patrols de la Guardia Civil davant la Conselleria d’Economia el dia 20 de setembre de 2017, menystinguts per la massa allà reunida i amb la cirereta dels Jordis pujats al sostre d’un d’ells per dirigir-se a la multitud. D’aquella humiliació, aquesta ràbia. D’aquí l’acarnissament amb aquest fet aparentment menor i d’aquí les condemnes absurdament desproporcionades dictades pel Tribunal de Orden Público conegut avui dia com a Tribunal Suprem. No és justícia, és venjança per no respectar l’autoritat vigent.
Amb l’empresonament de tot el Govern de la Generalitat i dels líders socials, l’aplicació del 155 a la Generalitat, i amb la convocatòria de les eleccions del 21D, el lideratge polític independentista va quedar clarament minvat. Els nous representants polítics sorgits d’aquelles eleccions no han sabut articular un discurs que catalitzi les aspiracions de l’independentisme. Aquesta situació era la prevista per l’Estat espanyol. Sense líders independentistes, s’acaba l’independentisme, creien ells. Però des de la sentència s’ha demostrat que les previsions de l’Estat tenen un punt feble: la gent.
L’Estat no ha entès mai que l’independentisme no neix i creix de la classe política sinó de la gent. L’1 d’octubre, com deia, es va fonamentar en la determinació de la gent i en la fe en la legitimitat dels objectius. Els líders polítics del moment, ara represaliats, es van posar a favor d’aquell tsunami popular alguns més per oportunitat política que de capacitat i convicció.
Ara, un cop sentenciats els líders polítics que van protagonitzar l’1 d’octubre, l’Estat comprova amb desesperació i amb impotència que els independentistes no només no hem desaparegut sinó que som més i més determinats. L’únic que passa és que no tenim líders polítics que sàpiguen aglutinar el mandat de l’1 d’octubre. L’avantatge és que a Espanya tampoc no hi ha líders polítics capaços d’afrontar amb alçada de mires el conflicte amb Catalunya. I nosaltres sí tenim un lideratge: la gent. Ara només és qüestió de temps que apareguin els nous lideratges polítics que de veritat sintonitzin amb aquesta pulsió republicana.
