N’hi diuen “acumular forces”, “ampliar la base”, però el nom no fa la cosa. Ho hem estat veient aquests darrers quatre anys: han desmobilitzat la gent, un greu error que ens costarà molt car.
Qualsevol proposta de futur que no tingui com a capçalera la independència no té cap credibilitat. Som una minoria nacional ocupada per l’estat espanyol que ens vol com a regió extractora i ja fa més de 300 anys que estem patint l’erosió dels continuats incompliments dels governs espanyols, sigui quin sigui el seu color polític.
Fins i tot en Toni Soler ho sap, en el moment que adverteix al president Aragonès, que “Tot el crèdit que guanyi a Barcelona el pot perdre si no arriben bones notícies del front madrileny.” I el mateix Soler sap que el front madrileny no aportarà res que millori la situació.
Els partits independentistes poden establir plans per millorar de la situació a mitjà i llarg termini, però, sense posar la independència com a element clau, poc avançarem, i els líders independentistes ho saben sobradament. Els manca la voluntat de fer possible un front comú que ens faci guanyadors, que recuperi les mobilitzacions i aleshores, ocupar-se del dia a dia tornarà a tindre sentit.
Fixeu-vos en la taula de diàleg, o de negociació. Tot és tan “discret” que ningú ja no pregunta i aviat farà tres mesos de la màgia del diàleg. A mesura que s’acostin les eleccions espanyoles, encara augmentarà més la discreció sobre la taula, que no vol dir altra cosa que Espanya no en vol saber res. No vol negociar sinó imposar.
