L’amic Francesc Serés, a qui tracto d’amic perquè el fet haver-lo llegit m’otorga aquest dret tot i no conèixer-lo de res, es pregunta com pot ser que tants catalans arribessin a creure’s-ho, que seríem independents. Ara bé, Serés, que amb aquesta reflexió intenta posar en evidència que una part de la societat catalana va ser víctima d’una mena d’autoengany col·lectiu, oblida que els promotors de la majoria de revolucions que han triomfat, vessaven de fe i professaven un idealisme extrem. Sense una fe arrauxada més enllà de l’estricta raó, els bolxevics no haurien assolit el seu propòsit, ni els patriotes irlandesos no haurien acabat vivint en una Irlanda independent, ni els revolucionaris francesos no haurien pogut decapitar la monarquia i instaurar una república. I en cap d’aquests tres casos, no es pot assegurar pas que ho tinguessin tot previst i la garantia absoluta de vèncer, perquè van iniciar la seva aventura sense tenir tots els caps lligats i exposant-se a patir una severa derrota. De fet, hi va haver moments que el procés revolucionari va trontollar i la incertesa va esdevenir una amenaça paorosa. La fe en la victòria va suplir, doncs, allò que havien estat incapaços de garantir i de preveure, perquè sense el risc i la sort una revolució no triomfa. Es clar que només amb risc i sort una revolució té moltes probabilitats de fracassar, perquè cal que l’acompanyin la geopolítica, les errades dels adversaris i altres factors objectius, que mai no se sap si acabaran esdevenint-se i sovint decanten la balança.
Per tant, el procés que va dur-nos fins a l’U d’Octubre es normal que hagués despertat en bona part dels catalans una fe que, com totes les anàlogues, pecava d’ingènua i de profundament idealista, perquè sinó mai no s’hauria arribat, ni a Catalunya ni enlloc, tan lluny. A diferència d’altres moviments revolucionaris, però, en el nostre cas els màxims dirigents no van voler explotar aquesta fe i posar a prova la potència repressora de l’Estat, la capacitat de resistència del poble alçat i la voluntat mediadora de la comunitat internacional. No van voler per no causar un patiment horrorós a la població, per manca de conviccions o per temor a causar el daltabaix que els grans poders econòmics els havien augurat esparverats? Ves a saber si en el fet que s’arronsessin no hi va pesar una barreja de tots aquests factors.
Dit tot això, no em sembla pas inapropiat que l’escriptor de Saidí furgui en el passat per esbrinar què coi va passar realment i els motius pels quals molts creien que s’acabaria proclamant una república, que molts dirigents no havien concebut pas com un objectiu abastable d’immediat. Només volien temptejar l’Estat i la comunitat internacional? Només volien provocar una sotragada seriosa que obligués l’Estat a negociar i refundar-se? O simplement van deixar arrossegar-se pel clima d’enardiment col·lectiu que havia desbordat, de llarg, les previsions dels alts dirigents?
Ara bé, allò inconvertible es que sense grans dosis de fe, que permeten sobrevalorar les pròpies forces i lluitar amb braó per assolir fites que qui sap si amb una anàlisi racional no descartaríem, mai no ha triomfat cap revolució. De tota manera jo també penso que hem de seguir preguntant-nos què va passar realment i contrastar les decisions d’aleshores amb la realitat actual. És a dir, no hem de tenir por de tornar a visitar el passat més recent, perquè només així podrem establir les oportunes relacions de causa efecte i aprendre’n per a futurs embats. I que consti que no proposo recular analíticament fins aquells episodis per retraure res a ningú, ni per llençar acusacions agres, ni per desqualificar lideratges. Perquè estic convençut que si es van prendre males decisions, i la perspectiva actual fa pensar que sí, va ser perquè els nostres dirigents no estaven preparats políticament i psicològicament per prendre’n de més encertades i van actuar seguint la seva consciència.
A un alt dirigent podem exigir-li bastant més que unes conviccions ètiques? I tant que sí, però llavors potser hem de seleccionar-ne, si cal afrontar esdeveniments disruptius de gran abast, que tinguin un perfil més idoni. Pot liderar una moviment d’emancipació nacional en confrontació oberta amb estat de matriu autoritària, algú amb un bagatge polític centrat en la gestió d’una ciutat mitjana, una experiència parlamentària curta i amb un perfil més acadèmic o periodístic que no pas executiu? Quin coneixement profund pot tenir algú amb aquest bagatge sobre els interessos econòmics i polítics reals en col·lisió o de l’abast de les relacions de poder en joc, en un procés revolucionari d’emancipació nacional? A parer meu, el coneixement probablement serà insuficient i costa de creure que acrediti la visió estratègica i la perspectiva requerida per a dur el pes del lideratge, quan la col·lisió pot fer tremolar els fonaments de la societat a què serveixes i amenaçar interessos de gran entitat.
Mirant enrere, doncs, no pas amb l’afany de condemnar ni de blasmar ningú, sí que podem, però, afirmar raonablement que es podien haver pres decisions més encertades, sobretot comprovant els resultats galdosos de les que es van dur a cap. En aquest moment una part de l’independentisme concentra la seva acció política a Madrid en eliminar el delicte de sedició i reformar el de malversació, amb el propòsit de rebaixar les presumptes penes pels encausats pendents de judici i les imposades als ja sentenciats. En lloc, doncs, de desacreditar l’estat espanyol i el seu sistema judicial, evidenciant que està concebut per esclafar tirànicament les legítimes aspiracions a emancipar-se de les minories nacionals o a canviar el model d’estat de la dissidència republicana, s’ha optat per regenerar-los. S’ha facilitat, volent-ho o no, la homologació de l’Estat i del seu poder judicial, fins ara una autarquia de matriu franquista, als principis polítics del Consell d’Europa i als principis jurídics del tribunals europeus, que han rebutjar de considerar l’acció democràtica de masses que va dur-nos a l’U d’Octubre, com un moviment criminal a decapitar policialment i penalment.
Crec que cal preguntar-nos què hauria succeït si en lloc de plantejar la defensa dels encausats pel referèndum i l’efímera proclamació de la república, que va tenir un valor merament declaratiu i per tant polític, amb arguments bàsicament tècnics, s’hagués optat per combatre la legitimitat del Tribunal Suprem amb arguments essencialment polítics i ideològics. Si en lloc de les filigranes argumentals d’en Melero, que feien sospirar de satisfacció en Marchena perquè contribuïen a atorgar al judici una aparença de normalitat processal, els advocats haguessin furgat amb insolència calculada en el biaix ideològic i nacional del tribunal, les penes haurien estat les mateixes però en lloc d’un procés judicial, amb més o menys garanties, hauria esdevingut un autèntic esguerro inquisitorial.
Us imagineu un tribunal format íntegrament per castellanoparlants severs i enutjats per haver de recórrer als traductors, jutjant a uns acusats íntegrament catalanoparlants que han decidit que només s’expressaran en la llengua pròpia de la nació que volen alliberar? Vam perdre l’oportunitat històrica, doncs, de poder visualitzar, amb el màxim de càrrega simbòlica, com els representants d’una majoria nacional jutjaven els d’una minoria que, pel sol fet de parlar una altra llengua, que no era la dels jutges, ja restava en desavantatge i exposada a ser discriminada. I si a aquesta circumstància hi haguéssim afegit un equip d’advocats llest per aprofitar qualsevol oportunitat per ressaltar els prejudicis i la malvolença que acaben traspuant els equívocs inevitables en un procés on les identitats lingüístiques i nacionals dels jutges son oposades a la dels imputats i per denunciar indignats les rampellades autoritàries d’en Marchena, aleshores l’efecte resultant hauria estat impactant. S’hauria palesat, doncs, que en realitat als catalans se’ls jutjava no pas pels que havien fet sinó per esser qui i què eren: els representants d’una minoria tan postergada i menystinguda, que el tribunal suprem de l’estat al qual pertanyen ni tan sols es capaç d’entendre’ls sense traducció. La impressió que n’hauria extret qualsevol observador imparcial, es la mateixa que n’extrauria d’un judici amb un tribunal format només per blancs que enjudicia un grup de negres vinculats a un moviment sobre drets civils o un només format per homes, que sotmet a judici un grup de dones vinculades a un moviment feminista.D’altra banda, una estratègia de confrontació com la que sospeso, hauria tingut encara un altre efecte beneficiós per al sobiranisme català, perquè la llengua pròpia de la nació, el català, hauria esdevingut la dels que lluiten per la llibertat, els drets civils i la pàtria i això li hauria conferit un valor afegit de caire ideològic molt valuós.
Per últim, l’escenari que he dibuixat ens permet analitzar en perspectiva la utilitat d’haver-se lliurat a les autoritat espanyoles per part de bona part dels dirigents independentistes en lloc de fugir com altres. Si un cop empresonats haguessin afrontat el judici amb la voluntat de desacatar ideològicament i políticament el Tribunal Suprem, per tal de de desemmascarar-lo i evidenciar la seva condició d’ariet privilegiat de la lawfare espanyola, avui segur que l’independentisme seguiria mobilitzat i amb els ànims exaltats per tal de prosseguir el combat. Ara bé, en haver plantejat el judici des d’una vessant més tècnica que no pas ideològica, malgrat algunes urpades d’en Salellas o en Van den Eynde, l’independentisme ni n’ha sortit beneficiat penalment ni ha pogut enardir la seva tropa, que altrament hauria esclatat d’indignació. I de tot plegat podem extraure’n lliçons valuoses per tal de replantejar estratègies i poder somiar en un futur més engrescador dels que ens ofereix una anàlisi del present centrada només en allò que va passar, en lloc de contemplar, també, què hauria pogut passar.
