Sense classe dirigent?

Cada nou esdeveniment polític amb què ens obsequia l’actualitat, va posant en evidència que el catalanisme, avui transmutat en independentisme, naufraga estratègicament orfe d’una classe dirigent mínimament solvent. I en aquest moment el principal culpable d’aquesta penosa orfenesa és ERC, per la senzilla raó que és el partit que acumula la major part del poder institucional en mans de l’independentisme. Cal recordar que governa la Generalitat en solitari i és present a totes quatre diputacions i en dues d’elles té, a més, la presidència. Per tant, qui té la responsabilitat de liderar l’estratègia d’emancipació nacional ha de ser la força que ocupa la presidència de la Generalitat amb un govern monocolor i mana a les quatre diputacions, amb els recursos que això comporta pel que fa a càrrecs de govern ben retribuïts i amb dedicació exclusiva (més de cinc-cents) i a la capacitat per incidir en el debat polític mitjançant els instruments de poder corresponents (subvencions, concessions i DOGC) I aquesta constatació no significa pas cap aval a l’actuació de Junts, obsedits també en assolir l’hegemonia en lloc de prioritzar la unitat estratègica i avantposar l’emancipació de la nació als interessos de partit.

Episodis com el de l’elecció dels representants de la Cambra de Comerç de Barcelona, en les quals ERC ha estat incapaç, fent valer discretament el seu enorme poder institucional, de posar-se d’acord amb els que hi havien governat realitzant una excel·lent tasca, per tal de preservar un autèntic bastió independentista en un àmbit clau que tant havia costat de conquerir, evidencien la seva mesquinesa partidista. Han preferit que hi governi un equip impregnat d’un catalanisme descafeïnat i submís, a un de sobiranista amb elements afins a Junts. És a dir, davant la possibilitat que Junts hi tingués poca o molta influència han preferit, encegats per la lluita estèril per l’hegemonia que hi mantenen, que la Cambra torni a mans unionistes.

Als pactes a les Diputacions de Lleida i Tarragona amb els socialistes per tal de no compartir-les amb Junts, només cal dedicar-hi dues línies per definir-los: persegueixen afeblir Junts a canvi d’insuflar oxigen a un PSC a qui l’onada sobiranista i la posterior repressió política (el 155) policial (càrregues policials de l’1-O) i judicial (condemnes per sedició) havien arraulit en moltes comarques. En lloc, doncs, d’ofegar políticament al principal enemic nacional en aquests territoris, privant-lo de càrrecs i recursos per fer noves llistes municipals i d’instruments per reforçar les existents, han fet una traveta sistemàtica a l’altre partit independentista.

Malgrat tot això que hem esmentat, el capteniment d’ERC en el conflicte entre Israel i Palestina potser es el que resulta més revelador sobre la seva incapacitat per actuar amb mentalitat d’estat i demostrar que poden governar amb garanties una república catalana independent. Alguns dels seu dirigents de segon nivell i les seves joventuts, erigint-se en portaveus d’allò que pensa de debò la cúpula, s’han manifestat obertament a favor de la lluita palestina encapçalada per una facció extremista com Hamàs, que professa un autoritarisme violent i socialment reaccionari, perquè està impregnat de fonamentalisme islàmic, que pretén aniquilar l’estat d’Israel. Del riu al mar ha estat la consigna incendiària i antijueva que han propagat aquests dirigents d’ERC.

Es evident que ignoren absolutament els paràmetres en què s’incardina la política internacional i la diplomàcia dels estats. Com pot un partit de govern seriós alinear-se amb l’estratègia extremista d’una facció que acaba de massacrar i segrestar civils i que pretén anorrear violentament un estat reconegut pel 95% de països del món i que compta amb aliats tan poderosos com USA, Alemanya o la Gran Bretanya? Com pot ignorar que, més enllà de les afinitats sentimentals i del principis, en un conflicte d’aquesta mena sempre s’adopta una posició cauta i adreçada a posar pau, demanar contenció, afavorir la mediació i erigir-se en defensor de la població civil dels dos bàndols, alhora que es condemnen totes les accions dels qui la posen en perill? Com poden arrenglerar-se amb una facció que no compta amb el suport dels dos milions de palestins que son ciutadans d’Israel, ni de molts dels qui viuen a Cisjordània i de la qual desconfien una colla de països àrabs? Com poden identificar-se tan explícitament amb qui l’1-O no va condemnar la violència de l’estat espanyol, i no adoptar el principi de reciprocitat tan comú en les relacions  internacionals? Com poden adoptar un discurs tan sectàriament propalestí quan cap estat de la UE ni de l’OTAN, l’espai polític i l’aliança militar als quals pertanyem, no ho ha fet?

Si aquesta colla d’irresponsables del partit que dirigeix Catalunya haguessin llegit el llibre sobre Israel de l’ínclit professor JB Culla, en lloc de pouar de deplorables consignes antisionistes escampades per postmarxistes que volen convertir els palestins en l’avantguarda del nou moviment revolucionari internacional que acabarà amb la democràcia liberal i l’economia de mercat que tant detesten, malgrat que molts palestins son gent conservadora i de dreta islàmica, no haurien fet un ridícul estrepitós.

Sortosament el món no ens mira gaire o gens i allò que puguem pensar o dir els independentistes, a molts els importa un rave. Perquè sinó, conclouria que bona part de l’independentisme català està empeltat d’antiimperialisme tronat, d’ingenuïtat congènita (que ignora el principi de realitat i com funcionen les relacions de poder) i d’ignorància imperdonable sobre els eixos bàsics de la política del bloc occidental perquè, de fet, abona la destrucció d’un estat com el d’Israel el qual, abans de deixar-se anorrear, seria capaç, com ja va demostrar el 1948, 1967 i 1973, de plantar cara a qui fos i causar una veritable devastació que socarraria l’Orient Mitjà. Només espero que els declaracions de la consellera Serret, l’única que ha tingut un capteniment sensat condemnant les matances de civils dels dos bàndols i reclamant el cessament de les hostilitats, serveixen per esmenar el deplorable arrenglerament del partit que governa el país amb l’extremisme violent i reaccionari de Hamàs.

La constatació més crua d’aquesta manca de classe dirigent que denuncio, però, l’hem tingut amb la patètica competició i el joc brut perpetrat per Junts i ERC per capitalitzar les negociacions per a la investidura del President Sánchez amb la finalitat de desacreditar-se mútuament i aparentar que han aconseguit un acord històric sense precedents. Davant aquesta enèsima batalla entre independentistes per imposar el seu relat partidista en lloc d’anat teixint-ne un de compartit que ofereixi al país esperances de futur i la convicció que avancem cap a la sobirania, s’imposen un seguit de constatacions. 1- És enganyar la ciutadania pretendre assolir un acord històric, com va proclamar Puigdemont, quan no representes ni tan sols la majoria d’independentistes i a l’altra banda hi tens un partit que actua per necessitats conjunturals i interessos puntuals amb data de caducitat i no pas per la convicció que ha de reformar l’Estat a fons. 2- És suïcida presentar-te a negociar amb un partit espanyolista que sap que els dos partits independentistes no comparteixen estratègia, la gelosia mútua els hi enterboleix l’enteniment i els preocupa més capitalitzar allò aconseguit que no pas l’abast real del seu contingut i la seva idoneïtat per conquerir nous espais tangibles de sobirania. 3- S’ha de ser curt de gambals per no saber traure profit polític de l’amnistia presentant-la com una rendició parcial de l’Estat i de l’espanyolisme, malgrat que només és la seva reacció lògica davant de les condemnes internacionals que han rebut el govern i els tribunals espanyols de part de la judicatura europea, el Consell d’Europa o l’ONU i s’avança a la probable rebregada que rebrà la sentència del TS per sedició al TEDH. No sabem aprofitar-nos de les lluites de poder internes de l’espanyolisme i convertir en una victòria les concessions que han hagut de fer-nos per dirimir qui governa i que una part viu com una autèntica humiliació. 4- És una estafa política voler qualificar com a traspàs integral de Rodalies el que és només la creació d’una empresa pública mixta Estat/Generalitat que, en realitat, obligarà a la part catalana ha responsabilitzar-se d’ara en endavant de totes les errades i perjudicis ocasionats per la xarxa ferroviària a la població, sense tenir capacitat decisòria, ni la garantia que la part espanyola hi aportarà els recursos per a la seva total reconversió que la Generalitat ni té ni ves a saber si tindrà mai. L’Estat, doncs, en compartirà les decisions però sense comprometre’s a invertir-hi cap quantitat en concret, alhora que podrà espolsar-se bona part de les culpes pel mal funcionament futur. 5- Quin sentit té voler exigir a l’espanyolisme que reconegui el dret a l’autodeterminació quan, si succeís un miracle i hi accedissin, ara com ara no sabríem com exercir-lo sense que tot plegat no acabés amb un referèndum perdut, perquè els partits sobiranistes ni tenen un estratègia compartida – per no dir que es detesten mútuament – ni compten amb una ciutadania mobilitzada i engrescada que hi confiï, ni controlen pou palanques de poder per endegar un desafiament d’aquesta magnitud amb un mínim de garanties.

La reclamació del dret a l’autodeterminació és absolutament irrenunciable i imprescindible si volem seguir essent una nació i, per tant, un subjecte polític amb tots els ets i uts. Ara com ara, però, si volem fugir de la retòrica revolucionària i deixar de fer-nos pesats repetint unes consignes adreçades a anar-se consumint en la seva pròpia impotència, només podem convèncer a la massa sobiranista, a l’Estat i a la comunitat internacional que no estem vindicant un marc utòpic per tal d’enardir-nos puntualment, si situem l’autodeterminació al centre de la política institucional catalana. I per atorgar-li aquesta centralitat preeminent, cal convertir-la en l’element determinant dels pactes per triar governs, establir els grans acords de país i decidir les assignacions de recursos per a les polítiques de comunicació, promoció exterior, promoció cultural i artística i disseny dels programes educatius.

El que proposo es tan senzill com oposar-se rotundament, si hi ha una majoria sobiranista alternativa, a què cap dirigent espanyolista del món polític, corporatiu, associatiu o econòmic pugui accedir al govern d’una entitat del seu àmbit, per tal que no l’utilitzi per negar la condició nacional de Catalunya, arremetre contra el seu dret a autodeterminar-se, oferir a l’Estat una excusa per intervenir en auxili dels catalans que se senten espanyols i emprar els seus recursos de tota mena per seguir fracturant la societat catalana i criminalitzar l’independentisme. És a dir, cal fer exactament el contrari d’allò que estan fent les dues forces sobiranistes, embrancades en una lluita despietada i suïcida per l’hegemonia i apel·lant a coartades ideològiques sense fonament com la Catalunya sencera o com l’absurda afirmació que, en una comunitat política dins d’un estat que no li reconeix el seu caràcter nacional, es pot independentista sense ser nacionalista, mentre els socialistes ja prenen les mides del Palau de la Generalitat que tornen a tenir a l’abast.

Alhora que el respecte al dret a l’autodeterminació de Catalunya, que no equival pas a declarar-se independentista, esdevé la clau interna per dirimir a Catalunya qui es un patriota lleial o simplement un ciutadà respectuós envers la seva condició nacional i qui és un peó servil de l’assimilisme espanyol, podria avançar-se en una exigència bàsica als partits espanyols que vulguin pactar amb els independentistes. Em refereixo a pactar-hi la designació per al TC d’alguns magistrats proclius a explorar una interpretació de la Constitució que configurés l’Estat com un ens plurinacional fruit d’un consens polític entre les diferents nacions que l’integren, que defugís l’essencialisme castellànòfil.

Ara bé, tot això no hauria d’apartar-nos de la necessitat de gestionar un entretant que no serà pas curt, per tal d’apuntalar els fonaments de la nació, en els quals s’hi ha obert esvorancs que n’amenacen greument la integritat.  L’excessiu pes del sectors econòmics de baix valor afegit que competeixen no pas amb inversions en tecnologia sinó amb salaris escarransits, que expliquen en bona part l’arribada massiva i sovint descontrolada d’immigrants poc qualificats, el perill de substitució demogràfica, la reculada de l’us social i de la presència pública del català, la incapacitat per convergir amb les economies més avançades de la UE, respecte a les quals anem perdent posicions, l’expulsió dels grans centres urbans dels joves i de les classes populars autòctones per l’alça d’uns lloguers fora del seu abast, la sobreexplotació dels recursos naturals (aigua, ocupació desbocada del litoral) la preservació de l’empresa familiar agrària abocada a reformar els regs tradicionals sense prou capital, el perill de naufragi del sistema d’educació pública o la implantació ineficient i asimètrica de les energies renovables, que s’estan concentrant molt lluny d’on han de ser majoritàriament consumides, haurien d’esdevenir la preocupació principal del nostre govern i la reclamació dels recursos financers i les competències per fer-hi front hauria de constituir una prioritat en totes les negociacions amb els partits espanyols.