Amb la prudència de qui sap que a la vida “mai se sap”, quan a l’Amador Bernabéu li deien “el teu net Gerard juga molt bé”, ell contestava: “no ho fa malament”. Era, també, una manera de protegir-lo de la pressió. En els grans clubs, com el Barça, la pressió ve de sèrie i “juga” a totes les categories. Aleshores el Gerard donava puntades a la pilota a l’Escola Social del Barça, encara fora del futbol base federat del club. Jo l’havia vist jugar sovint perquè el meu fill també en formava part d’aquell equip. I del Martinenc! Els caps de setmana anava de crani portant-lo ara a un partit ara a l’altre. Fins que va arribar a l’edat de federar-se i, aleshores, va triar seguir a l’equip del Guinardó, on va començar amb 6 anyets i es sentia com a casa. El Gerard era força més alt que els altres nens i ja endreçava el joc i construïa el futbol ofensiu des de la defensa. Com ha fet sempr3.
Per la meva feina, de 25 anys en el periodisme esportiu, el vaig anar veient créixer futbolísticament i com a persona. El vaig veure marxar i retornar a casa. Graduar-se de futbol internacional al Manchester United on, amb l’anglès a la butxaca, segurament va començar a descobrir-se en aquesta faceta tan seva de “businessman”.El Gerard m’ha fet plorar d’emoció i m’ha fet enrabiar-me. Això últim en algunes situacions que tots coneixem però que no poden tapar, de cap manera, el nen que va “néixer al Barça i morirà al Barça”.
Després del 2 a 8 del Barça-Bayern jugat a porta tancada a Lisboa, en els quarts de la Champions del 2020, el Gerard va dir que si calia sacrificar-se ell ho faria, perquè l’equip necessitava sang nova. Vaig creure que un dia marxaria a una altra lliga, potser als Estats Units. Aquest darrer pensament va guanyar força en les meves cabòries després de la seva separació, quan la Shakira va anunciar que volia anar a viure a Miami amb els dos fills en comú. Però no, si el Gerard ha trigat dos anys a deixar el Barça, des d’aquell oferiment d’immolació post-desfeta amb els alemanys, era perquè sabia que la blaugrana era la seva darrera samarreta. No s’acomiadava només del Barça sinó també del futbol.Dissabte va fer la volta d’honor alliberat del pes d’una decisió ja presa, levitant, també gràcies a l’estima dels culers que van quedar-se clavats als seus seients per demostrar-li que és i serà, sempr3, un dels nostres. Amb els seus defectes. Amb les seves virtuts. I amb aquesta capacitat per descobrir nous camins que tenen els líders.
Fa molts anys que formo part del jurat del premi Fair Play de l’Agrupació Barça Jugadors. Hi ha hagut anys on el Gerard ha estat a la fase final però s’ha imposat en la deliberació algun altre jugador amb arguments de més pes per guanyar un reconeixement que no premia els resultats sinó les actituds i els valors. És una tria que es fa entre els jugadors proposats per l’afició, i estic convençuda que quan acabi aquesta temporada, el Gerard tornarà a ser entre els candidats. Crec que aquest any no tindrà rival, perquè un jugador que ens recorda que no volia ser jugador de futbol sinó del Barça, un jugador que ens diu que va néixer al Barça i morirà al Barça, i ho demostra alliberant la seva plaça i renunciant a part del que tenia firmat, és un exemple de compromís culer difícil de superar.
I és que el Gerard ens ha fet enrabiar, com deia. Però també plorar. Com quan, l’1-0 del 2017, es lamentava entre llàgrimes pels cops de la Policia i de la Guardia Civil als ciutadans de Catalunya només per voler votar. Ho feia després d’haver intentat convèncer altres companys capitans que aquell Barça-Las Palmas no s’havia de jugar, encara que després ens haguessin tret els punts. Sempre li ho vaig agrair perquè jo mateixa em vaig trencar en arribar a casa, després de viure escenes que pensava que mai no veuria, a l’Institut Ramon Llull, o després de viure el recompte de vots a l’Escola Industrial, amb la gent corejant cada cop que s’escoltava un “sí” però també aplaudint quant, molt de tant en tant, es sentia un “no”. Perquè es tractava d’això, de compartir la democràcia. Veure’l trencar-se al Camp Nou em va tocar. Perquè qui plorava no era ni l’home de negocis, ni el jugador que ho ha guanyat tot, sinó el nen de l’escola del Barça que s’ha fet gran. Molt gran. Ara només cal desitjar-li sort i encerts en el terreny laboral i en el personal. I, especialment, si un dia acaba sent el President Piqué.
