Aquesta és, literalment, la pregunta que motivarà la consulta (ni referendària ni vinculant) que el Govern de Santpedor realitzarà aquest diumenge al voltant de la tortura taurina que s’organitza des de fa prop de 40 anys i celebrada en motiu de la seva festa major. Aquesta pregunta, que a simple vista semblaria ben intencionada, inclusiva i democràtica, amaga en realitat un fosc rerefons, i és que des de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya (CAC) sempre hem advertit dels perills que comporta «refrendar» la violència dels correbous, d’una pràctica que vulnera la llei de protecció animal i que se celebra gràcies a una vergonyant excepció que la regula, ja que la llei de protecció animal catalana desautoritza la tortura contra tots els animals (incloent-hi els bous) i l’organització del sadisme taurí, però tot i prohibir-la, fa 9 anys que el Govern del senyors Mas i Rull, per motivacions i excuses de xovinisme catalunyaire, van decidir incloure l’excepció a aquesta llei 2/2008 per permetre que la violència de la tauromàquia continués present a Catalunya.
Com a coportaveu de la CAC, voldria recordar als santpedorencs i les santpedorenques que la violència exercida contra els animals és un crim, un delicte, una vulneració als drets fonamentals, i que com a tal, no pot ser opinable ni molt menys objecte referendari, de la mateixa manera que no acceptaríem que una minoria social imposés que es vulneressin els drets humans i socials més essencials ja conquerits i que en volgués referendar (legitimar) l’exigència per a tota una comunitat. Però queda palès que, en relació als drets dels animals no-humans, tot són excentricitats i excuses de mal pagador, perquè tots els estaments socials, polítics i econòmics de l’estructura saben que reconèixer drets als qui considerem els nostres esclaus ens faria perdre molts privilegis.
En relació als correbous d’aquesta vila del Bages, com de la resta de municipis taurins de Catalunya, en parlo amb total coneixement de causa, doncs el passat 10 de juny, farà poc més de cinc mesos, vaig formar part de l’equip d’investigació de la CAC que va enregistrar “les vaquetes de Santpedor”. Com tot acte taurí, fou un espectacle nauseabund, realitzat impunement en un solar apartat, no només en un enclavament allunyat del centre del poble, sinó aïllat de qualsevol senyal de civilització mínimament il·lustrada. No era el primer any que hi enregistràvem els correbous, sinó el cinquè consecutiu des que ens vam constituir el 2.014, i d’ençà que res no havia canviat al poble: la barra de bar organitzada per la penya taurina era al mateix lloc i no va deixar d’omplir gots de cervesa; els menors d’edat (alguns d’ells amb signes d’embriaguesa etílica) entraven i sortien de la zona de la plaça portàtil per a fer-se els milhomes davant d’un vedellet espantat, inofensiu i indefens; els mateixos espectadors adults continuaven ben aferrats a les barreres de la plaça per no perdre’s detall de l’assetjament; el mateix comentarista -«speaker» taurí-, un mascle d’aquells que recorda als personatges d’instints primaris de les tómboles, als quinquis d’atracció de fira nòmada; les mateixes colles d’amics provant de coreografiar, ridícula i esperpènticament entre ambulàncies, les cançons més xarones i estridents dels últims estius; la mateixa policia local, aquella que lluny de quedar aclaparada per tanta vulneració a la llei civil i al reglament taurí, va continuar esdevenint mimètica, un espectador més, on cada any que passa li trobem el gest és més relaxat, d’un cos on ja només li faltaria el cigar i la copa de conyac entre els dits. I el més frustrant de tot, els nombrosos infants humans que van ser obligats a presenciar per enèsima vegada el linxament d’altres infants d’una espècie animal diferent a la seva. Res nou a la festa major de Santpedor, perquè el dominacionisme, l’explotació i l’opressió sempre serà una anomalia atàvica practicada per una minoria addicta al turment aliè.
Els santpedorencs estan sent utilitzats per la classe política per tapar les seves covardies i la manca de diligència d’uns polítics que diuen estar al seu servei però que en prop de 40 anys no han gosat acabar amb la tortura pública i subvencionada de bòvids, traslladant la decisió última a la ciutadania per exculpar-se davant de la minoria organitzada del sadisme taurí, simplement perquè es tracta d’un tema polèmic i d’un col·lectiu violent al que tenen por. El govern de Santpedor no realitzarà mai una consulta sobre el sou que han de cobrar els càrrecs polítics de l’Ajuntament, ni les decisions en obra pública i serveis socials, ni res que tingui a veure amb l’autodeterminació real i efectiva sobre la resta dels afers municipals. La violència pública dels correbous són un assumpte nacional i no local, és per això que han de ser els diputats del Parlament de Catalunya els que han de posar fi a l’excepció a la llei de protecció animal.
Posar a debat la violència organitzada contra innocents indefensos, promocionar i permetre que un ciutadà pugui votar «sí» a la continuïtat de la barbàrie dels correbous o qualsevol altra xacra, és llençar un missatge funest i perillós cap a la societat en el seu conjunt: que l’organització de la violència contra un grup (humà o no-humà) minoritari, vulnerable i fràgil, és estructuralment acceptable, sent que la història ens adverteix dels crims i genocidis que s’han comès sota aquestes exactes motivacions.
Toni Teixidó és mestre i coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya.
