Per dos motius, el 21 de juny de 2021 passarà al full de ruta del Procés independentista català com un dia notable, inimaginable fa tan sols uns mesos. D’una banda, el primer ministre espanyol Sánchez va acudir a Barcelona per anunciar- que l’endemà, dia 22, procediria a decretar indult que el seu govern atorgarà amb “esperit magnànim” als 9 condemnats al judici del referèndum a 13-9 anys de presó. Però per l’altra banda, la mateixa tarda del 21, es va produir la notícia que l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa aprovava una dura resolució contra Espanya pel tracte dispensat als independentistes catalans. Com tantes vegades passa al periodisme polític, podem dir allò que només s’entén una notícia si veiem una que li va al darrere. En aquest cas, la primera notícia venia provocada per la segona.
Tot i que Sánchez s’havia presentat a la darrera campanya electoral prometent mà dura contra els catalans, ara alguna cosa havia canviat. Havia dit que faria complir les llargues penes de presó als “delinqüents” catalans i va prometre que portaria Puigdemont a Espanya per rendir comptes amb la justícia. Res de nou per als qui coneixen les penoses servituds anticatalanes de la política espanyola actual, on l’interminable hate speech contra Catalunya que tan productiu és per recollir vots a Espanya. Però ara sembla que alguna cosa ha canviat molt a darrera hora. Tot i haver treballat incansablement els socialistes espanyols per mantenir les euro-ordres contra els exiliats catalans, per continuar usant les fiscalies com a màquines repressives i, fins i tot, pressionant el Consell d’Europa a rebutjar la resolució aprovada el dia 21, ara Sánchez anunciava la mesura de gràcia com a gest reconciliador i magnànim, segons anunciava.
El temps dirà a qui beneficiaran políticament els indults. Anunciats poques hores abans de la notícia del Consell d’Europa, produïa el doble efecte de rentar-se’n les mans d’una crueltat que de fet havia compartit plenament. I per altra banda deixant una porta oberta a l’admissió que potser els fets jutjats no havien estat tan greus, ni tan ben jutjats. Perquè el fet d’admetre que hi havia hagut “errors” per ambdues bandes ja era una virada dramàtica en la seva actitud.
En el camp independentista, l’aposta de Sánchez també ha estat acollida amb actituds mixtes. Tot i que l’exvicepresident Junqueras parla d’un “triomf” del moviment independentista en forçar aquests indults, el president Puigdemont denuncia l’aparició d’un “esperit del Liceu” que s’enfrontaria al de l’1 d’octubre, data del referèndum. Ho veu com una mera tàctica del govern per “neutralitzar” el moviment independentista i d’intensificar la repressió contra el moviment un cop s’hagi guanyat un bon nom a Europa alliberant els líders. Cal recordar, per exemple, que un cop indultats, els presos polítics quedaran inhabilitats i potser sotmesos, com tants centenars de ciutadans catalans, a duríssimes sancions econòmiques que amenacen d’arruïnar moltes famílies com en el cas denunciat la setmana passada a Brave New Europe
En qualsevol cas, els pròxims dos anys haurien de ser crucials per al moviment independentista, una part de la qual s’ha inclinat davant la repressió i la vaga oferta de Sánchez de taula de negociació. Hi ha qui fins i tot retreu a Junqueras el fet d’haver permès que d’aquesta manera l’Estat es rentés la cara per tot aquest afer. El fet que una vegada més a l’acte del Liceu rebutgés les dues condicions establertes pels independentistes –amnistia i autodeterminació– significa que els independentistes ara disposen de dos anys per organitzar-se un nou intent d’obtenir la independència.
Quin és el motiu real dels indults, doncs?
El més segur, doncs, és que la “magnanimitat” de Sánchez vingués estimulada pel coneixement de què s’estava cuinant a l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, el 80% dels membres socialistes de la qual sabem que van votar a favor de l’informe presentat pel socialista letó Boriss Cilevic que n’era el seu redactor. L’informe és clarament crític amb l’Estat espanyol pel fet d’haver empresonat i perseguit a l’exili dirigents independentistes, així com la persecució a alts càrrecs del govern de Catalunya, entre ells la del seu president Quim Torra.
El text aprovat planteja a les autoritats espanyoles l’alliberament immediat dels presos del ‘procés’ així com la reforma dels delictes de rebel·lió i sedició i va encara més enllà tot defensant que “consideri abandonar els procediments d’extradició contra els polítics catalans que viuen a l’estranger que estan buscats pels mateixos motius”. El PSOE havia demanat expressament suprimir el punt referit a la regulació dels delictes de sedició i rebel·lió, però durant el ple van ser tombades una per una, i per una àmplia majoria, totes les esmenes que PSOE i PP presentaven en un intent desesperat de rebaixar el contingut d e la resolució. La clatellada final va venir amb l’aprovació global de l’informe per 70 vots a favor, 28 en contra i 12 abstencions.
Però de la trentena de pàgines que presenta Boriss Cilevic en el seu informe, el que realment preocupa a l’advocacia de l’Estat espanyol són les quatre pàgines que recull casos precedents, de jurisprudència acumulada, que justificarien una condemna a l’Estat espanyol per haver violat uns quants drets fonamentals dels presos catalans. I és aquí on pren importància el fet que Cilevic deixi clar que haurà de ser el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) qui de manera independent haurà d’examinar i resoldre els recursos dels presos, que ja li han començat a arribar.
És important tenir en compte que el Tribunal d’Estrasburg depèn orgànicament del Consell d’Europa. A és, cal no oblidar que el mateix Boriss Cilevic va ser president de la Comissió d’Elecció dels Jutges del TEDH entre el 2016 i el 2018, per la qual cosa es coneix molt bé tant el funcionament de la institució com la jurisprudència del tribunal. No és d’estranyar, doncs, que aquesta circumstància quedi reflectida en el seu curós informe i que el seu profund coneixement de la maquinària judicial d’aquesta àrea tingui molt de pes. Certament, els arguments que aporta l’informe, amb vista al que es pugui decidir finalment al TEDH Estrasburg, semblarien difícils de rebatre des del punt de vista jurídic. Aquest nou informe, unit al del relator de l’ONU F. de Varennes de l’any passat, sembla que deixa les coses molt fosques per als polítics i jutges espanyols que tan obsessionats s’han mostrat a l’hora de venjar-se –hi ha un verb millor que ho defineixi?– dels independentistes catalans. L’advocacia de l’estat espanyol ho tindrà molt complicat per seguir amb un relat que no té res a veure amb la praxi d’un estat de dret a l’ús. En conclusió, podem aventurar que el Sr. Sánchez ho tindrà força difícil per convèncer els catalans que actua amb magnificència. Qui pot pensar que aquests miserables indults resoldran res a Catalunya ni posin fi al Procés independentista que pot agafar ales amb aquest nou informe.
