Nou govern PSOE-Sumar: inestabilitat i continuisme
L’amenaça PP-VOX ha permès a Sánchez unir la resta de forces per repetir com a president del govern espanyol. És un govern més dèbil i inestable que, per no caure, necessitarà permanents i complicats acords parlamentaris i les crosses socials de CCOO-UGT.
És un govern de continuïtat, al punt de mantenir els ministres més qüestionats com Marlaska (assassinats a Melilla d’immigrants, premis a policia i guàrdia civil per la repressió el 2017…), Robles (Pegasus, atemptats de BCN i Cambrils amb CNI…), per apaivagar els sectors de policia i FFAA i la dreta. Cal destacar també la preparació del salt d’Escrivá (pensions d’empresa, invent de l’IPC mitjà per a retallar pensions…) a vicepresidència d’Economia, si es compleixen les expectatives que Nadia Calviño passí a presidenta del Banc Europeu d’Inversions. I concentració de poders i ascens de Bolaños a la supercartera de presidència, relació amb les Corts i justícia per abordar la llei d’amnistia.
El vergonyós pacte PSOE-Sumar al servei dels empresaris
Les 5 cadires ministerials que aconsegueix Yolanda Díaz (les mateixes que Podem a 2020, amb 6 diputats més), garantint el vistiplau del PCE al nou govern, són a la mida dels empresaris –amb qui es negociaran totes les “promeses” laborals- i res de fondària pels treballadors i classes populars. Res respecte del pressupost militar, ni l’OTAN… Res del Sàhara. I res efectiu en defensa de Palestina, ja que no exigeix la ruptura de relacions i en plena massacre proposa cínicament proposa “favorecer las vías diplomáticas que permitan avanzar hacia la paz en Oriente Medio y entre Israel y Palestina”, tot reconeixent l’estat palestí, mentre Netanyahu escombra Gaza i els colons es mengen Cisjordània. Això sí, tot sota l’empara de resolucions de l’ONU i impulsant la UE.
I en política interna, “Diàleg social” amb CEOE i CCOO-UGT per imposar la pau social que haurà d’acordar sobre: 1. Reducció de la jornada laboral sense reduir salaris –cosa que Calviño ja ha dit no és prioritària fins que s’aconsegueixi “la plena ocupació”!!!-; 2. perquè els sous s’apugin “tomando en cuenta la evolución de la productividad y de los resultados de las empresas”, que és el discurs dels empresaris, 3. Per ampliar els permisos de paternitat i maternitat a 20 setmanes, 4. Per estudiar els acomiadaments i 5. Per apujar el SMI. Res de control de preus, ni d’aturar desnonaments, però sí beneficència per mantenir amb diners públics els guanys de les empreses: Ingrés Mínim Vital i manteniment dels bons per pagar a les elèctriques (pobresa energètica), bons per transport, joves, crèdits perquè comprin un pis… Res de reversió de privatitzacions a sanitat, i a educació, revisar mòduls de la concertada per a garantir la no segregació!!… Res de regulació d’immigrants malgrat les 500.000 signatures, i menys esmentar la llei d’estrangeria, ni els CIEs: això sí, impulsaran una “Ley contra el Racismo y trabajaremos en favor de un nuevo Pacto de Migración y Asilo a nivel europeo”. Tampoc res de la llei mordassa. Ah! I faran complir la Constitució per a la reforma del poder judicial!!!! Potser per això tampoc hi ha una línia defensant el suposat referèndum pactat a Catalunya que defensaven els Comuns. I una declaració lapidària venint de Yolanda Díaz: “Lo que prometimos en campaña lo vamos a cumplir”, serà com la derogació de la reforma laboral o la de la llei mordassa o ja per això no es compromet a res??
Cria corbs i et trauran els ulls: Sumar consuma la liquidació de Podem
A Yolanda Díaz va ser un Podem en ascens que la va proposar per a ministre, amb un Pablo Iglesias que l’enlairava com a propera cap de llista de la coalició UP, malgrat els seus penosos resultats a la seva terra, Galiza. Però ha estat directament la membre del PCE, Díaz, qui ha accelerat la destrucció de Podem, primer a les llistes de les generals, després amb la marginació del govern. El biaix estalinista de Yolanda Díaz li surt pels quatre cantons, no per impulsar una política més revolucionària, sinó per entregar-se millor a la política neoliberal del PSOE, i ratificar, com havíem dit, que Sumar és l’enèsima refundació del PCE i IU.
Sembla que la liquidació de Podem també beneficia al PSOE: la socialista Ana Redondo -que es va oblidar de les dones en el seu jurament- es queda Igualtat, fent fora a Irene Montero -llei del només sí és sí i Trans- que tant incomodaven a la dreta i a molts barons del PSOE; i Sumar, elimina l’adversari, amb la cínica i humiliant proposta “d’incorporar-los” si era amb el nom de la seva confiança, Nacho Álvarez: falten qualificatius. Podem, ja en caiguda lliure i ara desplaçat de govern, potser quedarà com a força residual, ara que ja el PCE i IU tenen recanvi amb Sumar.
Una amnistia que tiba totes les costures
Per arribar a l’acord d’investidura, Sánchez ha hagut de tensar al límit les contradiccions no només internes del PSOE sinó amb sectors de l’aparell de l’estat, que li han declarat la guerra. Fins i tot, ell mateix s’ha hagut d’esmenar, ja que, com li retreu Feijóo, havia dit que mai no l’acceptaria. Una amnistia que és la continuïtat dels indults, que van ser canvi de presos per autonomia i renúncia a la República catalana. Ara l’amnistia, consolida l’autonomisme -parla en tot moment de “superació” del conflicte”, o sigui, pacificació-, incorporant a Puigdemont que, de paraula l’havia rebutjat, malgrat que va ser ell qui va negar la proclamació de la independència a 2017. A més, tal com va proposar Yolanda Díaz des del principi, va en la línia de l’amnistia del 78, en el que es posen en el mateix nivell botxins i víctimes, moviments populars i Estat. La xifra dels possibles amnistiats balla molt de les 1.432 persones (113 ja condemnats, 17 que estan pendents de sentència i 387 tenen una causa penal oberta) d’Òmnium Cultural, o els 300 dels nostres i 73 policies d’El País. En qualsevol cas, molt lluny dels 4.000 represaliats, i amb seriosos dubtes de si els CDR, acusats de terrorisme, podrien beneficiar-se.
Tampoc s’ha volgut que l’amnistia establís un pont amb els i les lluitadores per drets socials –contra desnonaments, moviment feminista- i sindicalistes (SAT, CNT asturiana…) amb una Amnistia Total. Ni el PSOE-Sumar (PCE) hi tenen interès, com tampoc la burgesia catalana d’ERC i JXC, que habitualment estan de l’altre cantó aplicant la llei mordassa o el Codi Penal, quan no estan fent d’acusació als tribunals.
I una dreta bel·ligerant escorada a l’extrema dreta
La dreta i l’extrema dreta estan movent totes les eines al seu abast. Des del poder judicial, on el jutge García-Castellón envia a Puigdemont i Marta Rovira al Suprem acusant-los de terrorisme; la rebel·lió de 19 fiscals del Suprem contra el fiscal general de l’Estat Álvaro García Ortiz, a la reforma del reglament del Senat per endarrerir la tramitació de l’amnistia; l’avís ja fet de portar-la al Constitucional, mentre manté el bloqueig de la renovació de càrrecs per retenir la majoria conservadora …
Però a més, avui la dreta està disposada a disputar el carrer. No són només les mobilitzacions reiterades a Ferraz, on han destacat sectors pre-Constitucionals amb l’aguilucho i fent mofa de les ministres amb nines inflables, sinó les manifestacions de milers que Vox anomena “Noviembre Nacional”, o la convocatòria de vaga al sector públic del Sindicato para la Solidaridad de los Trabajadores de España de Vox. Les mobilitzacions de la dreta, escoren cap a l’extrema dreta. Perquè, com dèiem en el balanç electoral, no ens podem deixar influenciar per la pèrdua de vot de Vox, perquè no significa una pèrdua d’influència política sinó un escorament del sector dretà d’Ayuso del PP cap a Vox arrabassant-li vot. El pols de Vox al PP a les mobilitzacions ha estat permanent i l’aparició d’una extrema dreta capaç de mobilitzar-se diàriament una demostració de força que debilita Feijóo.
Vox neix als barris rics (Salamanca a Madrid o Sarrià/esperit de la PL. Artós i Pedralbes a Barcelona) però l’objectiu no és un partit de vot per als rics, per això ja n’hi ha altres, sinó un partit capaç d’entrar a les barriades obreres, per destruir-ne la capacitat de lluita. L’extrema dreta beu de la desesperació de sectors de la petita burgesia i un sector de la classe profundament empobrit i a qui “l’esquerra” no dona cap solució. Perquè qui ha generat aquest avenç de la dreta ha estat el govern del PSOE-UP. En plena crisi de la pandèmia, guerra, inflació… les empreses de l’IBEX han fet beneficis rècords mentre la població s’empobria. Qui ha mort més migrants a les tanques de Ceuta i Melilla o ha tret la tanqueta per reprimir al metall de Cádiz, ha estat el govern “progressista” amb el seu ministre Marlaska. Qui ha aplicat més sancions per la llei Mordassa, ha estat aquest govern. Amb ell la política repressiva de l’estat contra Catalunya, començada pel PP, ha seguit fins a arribar als 4.000 represaliats. La desesperació dels sectors més empobrits de la classe obrera i les classes populars prepara la victòria de la dreta com a Grècia, o directament l’extrema dreta com Argentina o Països Baixos.
Agudització de la crisi a inicis del 2024
La Comissió Europea ja adverteix al nou govern que té una situació fiscal “molt difícil” i li reclama “una estratègia fiscal creïble” –que alguns economistes avaluen en 30.000 M- pels nous pressupostos (PGE). I els 4.000 M que esperaven treure dels beneficis de les energètiques o els 3.000 M en dos anys dels bancs, trontollen. Ja Hisenda els havia endarrerit fins al 2024 per passar eleccions sense la pressió dels afectats. Ara Repsol (que va guanyar 2.785 milions en nou mesos de 2023, considera pèrdues perquè això és un 13,6% menys que l’any passat, pels preus del petroli i del gas) amenaça d’emportar-se projectes a Portugal si s’aplica l’impost per “il·legal” i “discriminatori”. La resta d’energètiques i bancs el segueixen amenaçant amb demandes al govern. I el BCE, per mitjà de Guindos, adverteix que l’impost a la banca “ni ha de limitar el crèdit, ni reduir la solvència, ni afectar negativament les llars”… en una paraula, que els hi donaran suport per eludir-lo.
Els PGE 2024 s’han de situar en els nous paràmetres fixats per la Comissió Europea, el 3% de dèficit fiscal (s’estima que aquest any estiguem en el 3,9%) i un deute que no ha de sobrepassar el 60% del PIB (avui depassa el 113% del PIB). També li reclama “els detalls” sobre el manteniment de la reducció de l’IVA per aliments que va fer en el discurs d’investidura. Li “recomana eliminar gradualment les mesures de suport d’emergència en matèria energètica vigents i utilitzar els estalvis corresponents per reduir el dèficit públic, tan aviat com sigui possible el 2023 i 2024”, i “Garantir una política pressupostària prudent, limitant l’augment de la despesa el 2024 a un màxim del 2,6%”… És a dir, retallades. I si no acompleix s’arrisca a una sanció de 660M semestrals, i si persisteix, fins a 6.600 M€.
I Sánchez ha de complir —o no— amb els compromisos establerts en la investidura: perquè les molles d’ERC (amb el traspàs parcial de Rodalies amb el seu finançament i la condonació de més de 14.000 M d’euros de deute), va d’haver de multiplicar-les, per aturar a la dreta del PP-Vox de les altres CCAA, fent-les extensives a totes!!
I per acabar-ho d’adobar, la Comissió Europea, demana que s’ampliï el pressupost de la UE amb 100.000 M més pel 2024 (per invertir a Ucraïna, per pagar a tercers països perquè aturin les migracions, com ara Marroc o Turquia…). Aquests diners o els haurien de posar els estats membres o redistribuir el que encara no està gastat del pressupost ordinari, cosa que amenaçaria el 30% dels fons Next Generation, dels quals Espanya encara ha de rebre i hi compta pels PGE.
I una disjuntiva: o mobilització i organització a l’esquerra de PSOE-Sumar-PCE i Cia, o PP-Vox
Amb aquest panorama per davant, una taxa d’ocupació del 69,5% el 2022, una taxa d’atur del 12% (23% en joves) malgrat els maquillatges de Yolanda Díaz, i el reconeixement per part de Brussel·les que la renda bruta disponible de les llars ‘per càpita’ segueix en una situació “crítica”, per sota del nivell de 2008, els marges són molt estrets. La necessitat de Sánchez-Díaz de conservar, en el marc d’un agreujament de la crisi econòmica, la crossa parlamentària dels “nacionalistes” catalans i bascos, amb una dreta embravida, fa que l’altra crossa, la social de CCOO i UGT, sigui encara més imprescindible. Es preveu que la situació pot ser explosiva en el segon semestre del 2024 i n’hi ha que auguren el final de la legislatura.
Però seria una errada deixar al govern que segueixi governant com ha fet fins ara i no mobilitzar-nos per exigir les mesures que treballadors i classes populars necessiten, amb l’argument que no hi ha alternativa davant el govern de la dreta: és la manera d’assegurar que el govern PP-VOX sigui només qüestió de temps, perquè serà l’única referència per a milions que pateixen l’empitjorament continu de les seves condicions de vida i unes polítiques de govern que res resolen. Els governs “progressistes” amb les seves polítiques neoliberals i de servei al capitalisme, preparen inevitablement l’accés a un govern PP-Vox.
I a l’inrevés, només si som capaços amb la mobilització d’imposar una sortida a l’esquerra del bloc de govern i les seves aliances, podrem tenir una opció per frenar l’entrada de l’extrema dreta.
