Recentment, unes declaracions de la diputada de Junts per Catalunya i alcaldessa de Vic Anna Erra han estat motiu de l’última campanya d’assetjament del nacionalisme espanyol. En una intervenció al Parlament, Erra va donar suport a una campanya iniciada per un grup d’immigrants de diferents orígens que demanava als catalanoparlants que els parlessin en català per poder aprendre’l, usar-lo i formar part de la comunitat. Erra va lloar la iniciativa i va comminar els autòctons a no canviar de llengua amb les persones que, per la seva aparença, «no semblin catalanes». Aquestes declaracions van ser respostes amb una campanya furibunda de difamació i manipulació mediàtica dirigida pels mitjans del Règim espanyol, molt particularment el diari El Mundo i la cadena de televisió La Sexta, i pels partits nacionalistes espanyols i hispanocèntrics, molt particularment Ciudadanos i el Partido Popular, però també el PSOE i Catalunya en Comú. En concret, la propaganda espanyolista es va abraonar sobre l’ús de la paraula «autòcton» i el fet que es suggerís que hi pot haver un aspecte típicament català.
Si Erra fos castellana i hagués fet unes declaracions semblants a Valladolid i per defensar l’ús del castellà, el cas no hauria suscitat cap mena de reacció. Els autòctons, que el diccionari de l’Institut defineix com els «Originari[s] del mateix país, lloc o àrea en què viu[en]», serien els espanyols, o potser la gent de la regió o la ciutat. En tot cas, la distinció tindria ben poca importància, perquè el que estaria demanant és que els castellanoparlants, que coincidirien a grans trets amb el grup amb drets de ciutadania i amb els veïns «de tota la vida», parlessin en la seva llengua als estrangers i no, posem per cas, en anglès. El suggeriment que hi ha un aspecte típicament espanyol tampoc no mouria ni una cella. Certament, algú podria al·legar que no hi ha un sol aspecte espanyol, però tothom entendria que hi ha un ventall d’aspectes habituals de trobar entre la població espanyola. També algú podria dir que el ventall d’aspectes espanyols és més o menys coincident amb el dels portuguesos o italians, però seria un comentari intranscendent, inútil. Es podria haver dit «aspecte mediterrani»? Potser sí, però «espanyol» ja faria el fet. El posicionament de l’equivalent castellana d’Erra s’hauria vist, simplement, com una crida a la cohesió social i a la integració de la immigració.
El cas és que Erra no és castellana i no forma part d’un grup nacional que domini un Estat i que coincideixi a grans trets amb el cos de ciutadania, ni tan sols que sigui clarament dominant en el seu territori. De fet, Erra forma part d’una minoria nacional en un Estat amb una ideologia nacionalista oficial basada en la negació de la mateixa existència de minories nacionals i en el supremacisme lingüístic i cultural de la nació dominant. Que Erra parli de catalans autòctons fa bramar el nacionalisme espanyol no perquè la paraula tingui cap connotació particular sinó perquè li recorda que l’Estat que controla no és homogèniament castellà, com desitja i somnia. A Catalunya, el grup de població autòcton, el grup que hi ha viscut ininterrompudament, «originari del mateix país, lloc o àrea on viu», és catalanoparlant. El diputat al Parlament Carlos Carrizosa potser és «autòcton» en un sentit estret i nominalista de la paraula, perquè va néixer a Catalunya, però és evident que no forma part del grup etnocultural autòcton sinó d’un d’immigrat. La líder de Ciudadanos, Inés Arrimada, xeresana arribada a Catalunya fa menys de 15 anys, no és autòctona en cap sentit de la paraula. És el fet que Carrizosa i Arrimadas puguin compartir “categoria terminològica” amb un marroquí o un senegalès acabats d’arribar i no pas amb Erra o amb Torra que enerva el nacionalisme espanyol, perquè és una esmena a la seva «España, Una».
D’una manera semblant, l’ús d’Erra dels catalans autòctons com a punt de referència del que serien aspectes habituals fa bramar el nacionalisme espanyol no perquè sigui imprecís (també ho seria parlar de mediterranis) sinó perquè per al nacionalisme espanyol és insuportable que els catalans tinguin entitat de grup en si mateixos, independentment de la categoria «espanyol». Per al nacionalisme espanyol, l’apel·lació als catalans ha de comportar un contrast amb categories regionals castellanes com «extremeny» o «andalús». Suggerir que hi ha aspectes habituals a Extremadura o Andalusia que no ho són tant a Catalunya (o que no ho són gens entre el grup etnocultural català) és directament un sacrilegi, un atemptat contra l’homogeneïtat anhelada. Dit això, i entenent que Erra pensava especialment en les interaccions dels catalanoparlants amb persones no caucàsiques, o potser d’aspecte nòrdic, a ningú escapa que sí que hi ha aspectes típicament espanyols però no típicament catalans (o no tan habitualment catalans), perquè els catalanoparlants que canvien de llengua ho fan també amb persones d’aspecte mediterrani que per algun motiu intueixen que a casa seva no parlen català.
En tot cas, la polèmica i les fòbies concretes del nacionalisme espanyol no haurien de fer perdre de vista la qüestió important, la qüestió «metapolèmica». El nacionalisme espanyol ha trobat en les campanyes d’assetjament i intimidació del grup etnocultural català una manera de silenciar-lo, d’atemorir-lo, de fer-lo dubtar, de fer-lo retrocedir en la reclamació dels seus drets. És el que es coneix com a «gaslighting». Molt particularment, Ciudadanos i el Partido Popular han adoptat una praxi política basada en les amenaces, les denúncies, la humiliació, la ridiculització, els insults, els crits i l’exacerbació de les baixes passions entre els seus. Són tàctiques simplement feixistoides i es veuen facilitades per la connivència d’una judicatura profundament nacionalista i autoritària i d’uns mitjans oficialistes lliurats a la croada catalanòfoba. Així, pot passar desapercebut que el portaveu de Ciudadanos a Girona etzibi a una ciutadana catalanoparlant a qui funcionaris de la policia espanyola acaben de discriminar que s’aculli a un procediment d’apàtrida i que el dirigent del Partido Popular a Catalunya Alejandro Fernández cridi el govern espanyol a promoure moviments de població per alterar la composició etnocultural a Catalunya, al més pur estil dels genocides del segle XX. En aquest context també es naturalitzen campanyes com el linxament a les xarxes que hi va haver fa uns dies de diversos ciutadans que havien reclamat que les cuidadores de les llars d’ancians poguessin expressar-se en català. Era un suggeriment ben raonable: els ancians catalanoparlants viuen al seu país, molts se senten més còmodes en català i alguns poden tenir dificultats serioses per parlar o entendre’s en castellà, especialment si pateixen malalties com la demència senil o les cuidadores tenen accents del castellà a què estan poc avesats. La reacció del nacionalisme espanyol no va ser, és clar, raonable o humanitària: la culpa era dels catalanoparlants per no voler netejar el cul de les seves mares, perquè eren uns rics egoistes, mentre que els castellanoparlants eren els treballadors de veritat. La difusió d’aquests estereotips xenòfobs, és clar, va ser liderada per càrrecs de Ciudadanos.
En un altre paral·lelisme amb el feixisme, la pràctica política de Ciudadanos i del Partido Popular es basa en la mentida, la projecció dels seus vicis en els rivals, la manipulació del llenguatge i la difamació. Tant Arrimadas com Pablo Casado, líder del Partido Popular, van prometre en campanya que prohibirien que el català fos un requisit per a cap funcionari, com a mesura «d’igualtat». Així, per a Arrimadas i Casado, la igualtat es basa en què els drets dels ciutadans catalanoparlants quedin relegats no només als dels ciutadans castellanoparlants –com ja passa ara– sinó a la conveniència dels treballadors públics, que els catalanoparlants mantenen també amb els seus impostos. Cal recordar que la Constitució espanyola, que tant defenen aquests partits nacionalistes, imposa un ordenament supremacista dels drets de les diferents comunitats lingüístiques de l’Estat quan al seu article 3.1 el deure que tots els ciutadans sàpiguen castellà, fet que a la pràctica significa que les persones de família catalanoparlant (i galaicoparlant, etc.) tenen un deure d’adaptació a les de família castellanoparlant que a la inversa no hi és (de fet, el Tribunal Constitucional espanyol va prohibir explícitament que aquest deure recíproc es pogués establir a l’Estatut o en cap altra norma). Sobre aquest pilar, els poders executiu i legislatiu espanyols aproven regularment normes que imposen el castellà en tota mena de sectors sense cap mesura equivalent per al català. Tanmateix, «supremacista», que significa un reconeixement simbòlic i de drets diferenciat i jeràrquic en una mateixa societat, s’utilitza per part d’aquests mateixos partits supremacistes per atacar llurs enemics, per qualsevol cosa i, especialment, quan defensen el grup subordinat, els seus drets i la seva identitat. Aquesta tàctica orwelliana es veu facilitada enormemement per la col·laboració de la maquinària propagandística del Règim, de l’ES-Radio de Federico Jiménez Losantos a La Sexta d’Antonio García Ferreras. També hi ajuda la col·laboració més o menys conscient del sector aparentment equidistant de Podemos i Catalunya en Comú, que compren marcs discursius en què el grup subordinat és el dominant i el dominant el perseguit, tot obviant les nombroses vulneracions de drets dels catalanoparlants que perpetren tota mena de petits (i més grans) dictadors.
Davant d’aquestes ofensives, els partits independentistes, que representen la major part dels catalanoparlants, han optat pel silenci, per la vella idea que «el nostre mal no vol soroll». Amb cada onada d’odi i fel, els partits independentistes tanquen les portes del call i esperen que passi la tempesta. Davant de la pressió, alguns acaben, fins i tot, demanant perdó pels vicis imaginaris que se’ls atribueixen. Anna Erra, poc després de la polèmica, va demanar disculpes «a qui hagi pogut molestar». Aquesta actitud transmet als ciutadans catalanoparlants la sensació que estan sols, que els seus representants no els defensen, que són febles, que també s’haurien de tancar al refugi i esperar que surti el sol. Els agressors, però, lluny d’aturar, s’envalenteixen. Les excuses són la prova del racisme, del supremacisme, de la maldat de l’agredit. Els partits realment supremacistes demanen més sang: dimissions, censura pública, expiació, anihilació simbòlica, sotmetiment. Mentrestant, ja es cou la següent onada d’odi.
La resposta al gaslighting, a la intimidació, a les amenaces, als insults, només pot ser passar a l’atac. Aixecar-se, defensar els principis i la pròpia dignitat, la llengua i la nació. Dir les coses pel seu nom, ho presentin com ho presentin els assetjadors. No disculpar-se. Denunciar totes i cadascuna de les agressions, dels privilegis, dels abusos: el jutge que «suggereix» a un testimoni que no parli en català, els policies que maltracten un conductor que els parla en català, la inspectora que amenaça i vexa una cambrera perquè no li parla en castellà, el decret del PSOE i Podemos que diu que el ministeri de cultura espanyol promourà, exclusivament, el castellà. No canviar de llengua en cap cas per l’aparença de l’interlocutor. Donar suport als immigrants que volen fer seva la nostra llengua. Defensar el dret de fer vida en català sense excuses. Denunciar el supremacisme de la Constitució espanyola. Entendre que el nacionalisme espanyol no vol dialogar ni consensuar res i que són ells o nosaltres. Saber dir prou.
