Les últimes eleccions al Parlament de Catalunya han deixat clara la divisió política i social que impera al territori, després del fracàs de la DUI i la campanya d’espanyolització duta a terme pel PSC i els extremismes de Cs, Vox i el PPC, amb el suport del PSOE, el PP i la judicatura. Com a resultat de tot això, els partits independentistes van perdre la majoria a les eleccions del 12-M, nous actors van entrar en escena, però ni l’unionisme del PSC ni el reaccionarisme de Vox i el PP han aconseguit créixer tant com necessitaven.
Aquest desgavell d’escons es materialitza en l’acte equivalent que tindrà lloc demà al Parlament de Catalunya, en el qual cap candidat se sotmetrà a la investidura, perquè no tenen els suports necessaris. D’una banda, el PSC necessita el suport d’una ERC que està cansada de les mentides dels socialistes, i per a Junts és imprescindible que el PSC s’abstingui, fet que Salvador Illa ja ha rebutjat flagrantment.
Uns i altres s’estomaquen a través de les xarxes socials i, possiblement, dins les sales on es reuneixen per a negociar la investidura. L’independentisme sap que no pot permetre’s cedir ni un mil·límetre, altra cosa és que ho acabi fent. Tanmateix, amb les enquestes en mà, és un fet constatat que en cas de repetició electoral ni Junts ni ERC creixerien en suports, sinó que ho faria l’extrema dreta que s’anomena independentista, amb el seu discurs reaccionari que, lamentablement, respon parcialment les necessitats i inquietuds d’un independentisme i una societat esgotada de veure com el país se n’ha anat en orris.
Que la meitat de la població s’abstingués no es té gaire en compte a l’hora de fer els respectius discursos de victòria, en cas de Junts i el PSC, ni de derrota, en el cas d’ERC i la CUP. És un fet, però, que gran part de l’electorat que anteriorment havia votat per la independència no ha acudit a les urnes enguany. Tanmateix, això no vol dir que aquesta ciutadania independentista hagi desaparegut, tal com volen fer creure els partits unionistes, des del PSC fins a Vox, ni que no estigui prou mobilitzada, com semblen acusar alguns partits independentistes. Simplement, no s’han volgut mobilitzar a les urnes.
Tot això ens porta a la situació actual. Tornem-hi: el PSC va guanyar en vots i escons, però no suma. Junts va ser la segona força més votada, però tampoc té manera possible d’assolir la desitjada presidència. El veritable equilibri l’ostenta una desgastada ERC, que certament ha perdut milers de vots i escons, després d’haver estat atacada per uns i per altres al capdavant d’un Govern que va quedar coix a mitja legislatura, però que ja havia ensopegat diverses vegades per la lluita partidista dels qui el dirigien, i havent-se de fer valdre tant a casa com a Madrid.
En cap cas, però, la ciutadania ha votat una repetició electoral, i és per això que tots els actors polítics, incloent-hi els Comuns i la CUP, que continuen sent decisius, haurien d’entendre què és el que han votat els catalans i catalanes. Una repetició electoral, de fet, no dibuixarà un escenari millor, sinó que pitjor, amb un pes encara més gran dels discursos demagogs i reaccionaris. Tots ho saben, però han de fer veure que no tenen por d’una altra campanya i d’un altre escrutini.
Recentment, s’ha estrenat de nou a 3Cat l’aclamada sèrie sobre política danesa ‘Borgen’, on la protagonista, Brigitte, assoleix la presidència del país en minoria, perquè és l’única representant que aglutina el bo d’uns i altres. Pensar que els partits del Parlament faran aquest exercici de maduresa i responsabilitat política és ser una somiatruites, però seria el més convenient per als catalans i catalanes.
És massa utòpic pensar que Junts, ERC, el PSC, els Comuns i la CUP es posaran d’acord i deixaran de banda els interessos de cadascú per fer front a un llop que cada vegada està més a prop. En cas que ho fessin, veurien que l’únic partit que recull les inquietuds d’uns i altres és, veritablement, ERC. L’única que se sacrifica a pactar amb el PSC i els Comuns, però que s’esforça per a no invisibilitzar l’agenda independentista fent valer la seva visió del país i l’economia, més progressista i social que la de Junts, però no suficient per a la CUP. Tanmateix, és el partit que no té problemes a seure amb tots els altres i a tenir en compte els seus particulars reclams, i així s’ha demostrat de nou a les urnes, on els republicans, tot i perdre, han mantingut la clau.
Una part de l’electorat va votar el 12-M, certament, va votar l’agenda del “reencuentro” anunciada a tort i a dret pel PSC i el PSOE, sense veure que quan des de Catalunya es reclamen millores per a Catalunya, els que es diuen progressistes esdevenen una ploma més de la gran àliga que representa la “grande y libre”, i que continua ben present en la suposadament democràtica Constitució espanyola. També caldria veure quin hauria estat el resultat del PSC sense el “gran atac” que van patir Pedro Sánchez i la seva dona en mans dels reaccionaris que feia temps que l’independentisme denunciava, des d’entitats fantasma fins a mitjans totalment catalanòfobs i conservadors.
L’independentisme està desgastat al Parlament de Catalunya, però no als carrers, tal com es vol fer creure. No obstant això, la divisió dins el mateix moviment és més que evident: l‘independentisme més liberal i a vegades conservador de Junts s’ha imposat a l’equilibrisme i al quedar bé d’ERC, així com al progressisme (dit massa extrem) de la CUP. Una llista unitària no és possible perquè cap d’ells sembla ser capaç de deixar el partit de costat i pensar en la ciutadania i en el futur del país. La política a Madrid, d’on van dir tots dos que marxarien, els ha cremat encara més davant l’opinió pública, amb un PSOE que ha fet i mentit tot el possible per aconseguir els seus objectius polítics, entre ells desgastar l’independentisme català.
El progressisme equidistant i quan li convé ecologista dels Comuns tampoc no ha aconseguit créixer, sinó que ha perdut escons. El pacte de la vergonya a l’Ajuntament de Barcelona els ha passat factura, i els seus resultats del 12-M envien un clar missatge: no es pot dir una cosa, tombar uns pressupostos d’esquerres i després agenollar-se davant el PSC amb el fals pretext que Junts és el veritable partit conservador, quan tots dos tenen la mateixa agenda econòmica.
El discurs reaccionari d’Aliança Catalana, que tot i ser racista i islamòfob, ha aconseguit aprofitar-se i seduir aquells inquiets que senten que els partits independentistes ja no fan quedar bé el moviment independentista. Ho ha fet també recuperant missatge sobre identitat nacionalitat i catalanisme, així d’insubmissió davant l’Estat espanyol, els quals es troben a faltar en els fets i les paraules d’ERC, Junts i la CUP.
Finalment, una altra part, la més espanyolista, s’ha mobilitzat com feia temps que no ho feia, en el que és un recordatori i un avís que continuen aquí, però demostrant que són una minoria.
Per tot això, torno a la idea principal: realment és convenient gastar uns diners que no tenim, especialment en la situació de precarietat que viu la classe mitjana i les classes més baixes, en una repetició electoral que només empitjorarà el panorama actual? No seria més convenient fer un front comú i pagar el preu que sigui per tal d’evitar-ho?
La ciutadania, repeteixo, no ha votat una repetició electoral. Els dos i poc milions de votants van apostar per la política, cosa que tots els candidats no reaccionaris han demostrat, qui més qui menys, saber fer. Candidats i equips negociadors, facin el favor de seure i veure la realitat tal com és, de cedir, i de posar al centre la població que cada vegada té més problemes per pagar les factures, arribar a final de mes i viure.
