Els sistemes democràtics es caracteritzen per tenir mecanismes participatius que canalitzen les demandes populars i hi donen resposta. A través de la participació directa, o mitjançant els seus representants, els ciutadans prenen les decisions importants i les institucions s’hi adapten. Com un riu que desemboca a la mar, el pots canalitzar però no li pots impedir el pas sense greus conseqüències.
Els sistemes autoritaris són tot el contrari. Aspiren a decidir sense tenir en compte el poble i imposar les grans decisions a la gent. Que sigui aquesta la que s’adapti a la voluntat dels poderosos i no a la inversa. Alguns règims no democràtics sobreviuen més temps perquè d’alguna manera eviten enfrontar-se directament amb les aspiracions del poble. Però la història contemporània ens diu que en general són règim més inestables i menys duradors.
Al segle XXI és cada vegada més difícil de barrar el pas a la voluntat popular. Ni els règims autoritaris ho tenen fàcil. Per a un de democràtic, és senzillament impossible. La força de la gent, quan s’apodera i pren consciència de la seua força, o bé arriba al mar o té prou força per emportar-se qualsevol règim polític per davant. Governar contra la gent sense provocar una revolta democràtica no és una opció
L’1O és una prova d’això. Per molta força que desplegui un estat, a una majoria de gent no se la pot aturar. El poder d’un estat, o s’exerceix a favor del poble o fàcilment trontollarà. En d’altres paraules, o tens a una gran majoria disposada a obeir voluntàriament, de tal manera que només calgui coaccionar o castigar a una minoria, o és difícil exercir l’autoritat. Una majoria mobilitzada pot fàcilment desbordar-la.
Per això, quan l’1O una majoria de catalans es varen negar a obeir la prohibició del referèndum les altes instàncies espanyoles hi varen percebre com una rebel·lió en tota regla. De fet, és indiscutble que milions de persones al carrer tenen tanta capacitat o més de fer caure un règim polític que un cop d’estat. D’aquí que un jutge sense cultura democràtica pugui confondre ambdues coses.
L’1O també demostra que allò que no tenen prou presons per tancar-nos a tots és estrictament cert. Si el referèndum va ser un delicte de sedició, com ha sentenciat la justícia espanyola, el cert és que el Codi Penal obligava a perseguir tothom que hi va prendre part. De fet, l’article 545 preveu una pena per als líders (més alta) i una altra per a la resta de participants. És jurídicament incongruent castigar els líders i no castigar ningú més. L’úncia explicació és aquesta: que no tenen prou presons. El que vàrem fer no és cap delicte: va ser un desbordament democràtic en tota regla.
Però l’1O també va passar una altra cosa. La Generalitat i les institucions autonòmiques, que existeixen per canalitzar la voluntat democràtica del catalans, també varen ser desbordades. La força popular desfermada per la convocatòria del referèndum va anar més enllà del que unes institucions intervingudes i sense poder són capaces de gestionar. D’aquí que els líders polítics d’aquell moment no estiguessin preparats per implementar un resultat tan exitós. Paradoxalment.
La capacitat del moviment independentista per desbordar democràticament la cotilla legal que pretén aturar-lo és immensa. Ens cal ser-ne conscients. Ara és un bon moment per recuperar les imatges de l’1O i reviure el que varem fer. No deixem que mai més ningú ens digui que no som prou forts. Som tan poderosos com la força d’un riu al que res no pot impedir que arribi al mar. Només cal ser-ne conscient. Si nosaltres no tenim por, l’Estat no té poder.
I un apunt final. L’1O pot semblar lluny. Pot ser que les circumstàncies siguin molt diferents, que ens hagi afectat la por o que ens falti la il·lusió que teníem aleshores. Però hi ha una cosa que ja ningú no ens podrà prendre. Com nedar o anar en bicicleta (que pot costar molt d’aprendre), quan ho has fet, encara que no ho practiquis, ho saps fer tota la vida.
Ens cal acabar el que vàrem començar i sabem com fer-ho.
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
