A les facultats de periodisme encara hi ha docents que s’entesten a inculcar als seus estudiants el concepte d’objectivitat com si aquest fos una mena de Sancta Santorum del periodisme. És, vet ací, el mateix concepte que ja fa més de mig segle Talese, Capote, Wolfe, Mailer, Breslin i companyia es van fumar en un canut de marihuana de dos papers mentre es pixaven sobre les notes que el Pentàgon difonia sobre la marxa de la guerra del Vietnam alhora que els grans diaris endolcien objectivament tots els pecats d’Amèrica, des dels linxaments dels afroamericans passant pels tripijocs entre el Govern i les grans empreses. Nixon preferia, cal dir-ho, els periodistes objectius sempre que no foren, és clar, els del Washington Post.
Avui, però, la majoria de professors, els que de veritat han exercit, prefereixen que els aprenents d’aquest meravellós ofici entenguen que el primer manament d’un periodista no es l’enganyosa objectivitat sinó la dolorosa honestedat. Ser objectiu és fàcil. Ser honest, però, és una putada i, a més, una terrible obligació.
La polèmica al voltant de l’emissió per TV3 del documental ‘El Cas Rosell’ n’és un magnífic exemple d’aquesta disputa aspra i plena de paranys. Val a dir, que els mitjans en general han disparat contra TV3 i han comprat la versió segons la qual el seu director Vicent Sanchis va permetre l’emissió de la peça del periodista Victor Lavagnini mutilant-ne, però, una part. Han preferit, doncs, posar l’accent en tot allò que reforçava la versió d’una conspiració contra Rosell, atacar la reputació d’una televisió pública que en l’Espanya de TVE, Tele Madrid, Canal 9 i altres engendres n’ha donat proves sobrades de professionalitat i de vocació de servei públic per mal que li sàpia a Arrimadas, Cayetana i tota la quadrilla de toreros bombers.
Així, doncs, han fet la vista grossa davant de l’informe del consell professional de TV3 format per periodistes votats entre els seus propis companys en què es negava que hi hagués hagut censura i han optat, però, per donar-li bombo al del comitè d’empresa que, en canvi, s’hi posava de part de Lavagnini. Comitè d’empresa que com els de les universitats, les fàbriques de mitjons o les de rentadores se n’ocupen estrictament dels drets laborals dels treballadors.
Certament, del documental se’n va suprimir una part bàsicament perquè no estava contrastada, un requisit elemental del periodisme que un director, ni una redacció pot passar per alt. En primer lloc, per ètica. En segon, perquè se’n podrien derivar accions penals que no tant sols perjudicarien els responsables de l’emissió sinó la mateixa TV3.
L’informe dels professionals de TV3 sobre la supressió d’una part del documental era diàfan en relació al rebuig de Lavagnini a signar-lo. Li reconeixia el dret de desentendre’ns de l’autoria atès que no acceptava les esmenes que li havia fet el director corporatiu d’esports, Christian García, però afirmava rotundament també que considerava que “aquestes modificacions” s’havien fet amb criteris informatius i no alteraven la tesi del documental. Per si encara no fos poc, afegien: “No apreciem, doncs, cap acte de censura”.
Lavagnini tenia presa d’emetre amb l’argument que Jordi Évole ja havia entrevistat Rosell. D’acord, ja sabem de què va això de les audiències. Se li va oferir poder fer una entrevista i deixar el documental per a més endavant. Però va optar pel caixa o faixa i per clamar contra una censura que no ha existit. Després hem sabut que Rosell manté vincles d’amistat molt directes amb el periodista en qüestió. Ja hem ensopegat amb la puta honestedat.
Dit això, tothom pot fer una mirada a la trajectòria lamentable de Lamela, cagar-se al mig de l’abús de l’instrument judicial de la presó preventiva que tant amargament han patit els presos polítics. També pot, si vol, repassar la vida i miracles de Ricardo Teixeira, furgar en les guerres de Mediapro… Fins i tot, apuntar-se al bombardeig sistemàtic contra TV3 i pensar que aquesta està en mans del Ku Klus Klan o de la secció femenina de la Falange en un darrer exercici d’autodestrucció nacional. Malament el dia que no tinguem una televisió nacional.
Com a jornaler d’aquest ofici se m’escapen moltes coses però ja no estic per a empassar-me segons què. Ben mirat, cadascú que faça el que el seu enteniment li permeta.
Estic convençut que d’haver sabut alguns aspectes de la relació entre l’autor del documental i Sandro Rosell, ni Sanchis, ni el director d’informatius, David Bassa, dos grans professionals, haurien permès la seua emissió. Fet i fet, la solució salomònica adoptada ateses les circumstàncies va ser la millor però ha tingut conseqüències lamentables. Vergonya.
Francesc Viadel
