Un mes abans del referèndum d’autodeterminació del 2017 vaig participar en dos seminaris acadèmics celebrats a sengles capitals europees. En els dos casos hi havia gent prestigiosa que coneix bé el nostre país i que, en general, no ens vol cap mal. De fet, probablement la majoria d’aquestes persones ens semblarien objectivament bones candidates a exercir una mediació o similar en una negociació amb Espanya.
La intervenció d’un d’aquests ponents dels seminaris se’m va quedar gravada. Bàsicament es va preguntar perquè no hi havia una aliança entre els independentistes i el PSOE per fer fora el PP (aleshores governava en minoria) i evitar així la ruptura que suposava el referèndum. Segons ell, si s’aconseguia un canvi de govern a Madrid aleshores es podria promoure una reforma de l’Estat que atorgàs a Catalunya un major reconeixement i un règim fiscal especial.
Tenc raons per pensar que aquest enfocament no només no era anecdòtic sinó que reflectia el que pensen molts observadors entre neutrals i catalanòfils. Sens dubte el diagnòstic que el problema era el PP i que amb un govern del PSOE no s’hauria arribat al xoc de trens del 2017 està molt escampat. Ara, de fet és el relat favorit del PSOE per dir als espanyols que amb ells la submissió dels catalans serà menys conflictiva.
L’argument que el PP és el culpable de la gran mobilització independentista de la dècada passada el compra i difon també gent que suposadament vol la independència. Fins i tot s’ha colat en el relat històric del pacte entre el PSOE i Junts. I això malgrat que el fiasco de l’Estatut es va desenvolupar de principi a fi durant el govern de Zapatero, amb un TC en què la majoria eren “progressistes”, i malgrat que el PSOE va tancar files amb el PP quan aquest va arribar al govern espanyol.
Crec que no calen gaires arguments per demostrar que si el diagnòstic és que l’origen del conflicte entre Catalunya i Espanya són els governs del PP (in en el seu moment les dictadures), aleshores la solució no és la independència. La solució és posar un govern del PSOE i conflicte acabat. Que això ho compri gent de partits independentistes per acabar justificant el seu suport a Pedro Sánchez és un tret al peu de grans proporcions.
Sigui o no veritat que quan governa el PSOE no hi ha conflicte (la gran intensitat de la repressió durant la primera etapa de govern socialista sembla desmentir-ho), no es pot negar que des que l’independentisme va votar la moció de censura la desmobilització és cada vegada més acusada. És a dir, no s’avança ni un mil·límetre cap a la República, ans al contrari, però el conflicte es desinfla progressivament.
La consolidació d’aquesta pau socialista, que ja es proposava abans de l’1O per evitar la independència, avança a mesura que tota la representació institucional del catalanisme va quedant satel·litzada pel PSOE. I com més agressiva es torna l’oposició de la dreta i l’extrema dreta, més catalans s’abracen a un govern de Sánchez com a garantia de no ser escombrats com a poble. Va ser així l’any 2008 i s’ha repetit a les eleccions del 23-J.
Certament, no vàrem fer l’1O per acabar investint governs espanyols del PSOE. Però el problema és més profund que tot això. Si després de 6 anys de repressió i reculades, els pactes ens situen una altra vegada un mes abans de l’1O amb la fórmula que l’hauria evitat, què hem estat fent? De veritat li demanarem a algú del perfil del participant al seminari que faci de mediador per arreglar un conflicte històric, que ambdues parts estam d’acord que l’han creat fonamentalment les dictadures i els governs de dretes?
A partir de la idea que amb un govern del PSOE no hi hauria hagut 1-O, els socialistes s’erigeixen en els millors defensors de la unitat d’Espanya. I molts dels nostres hi contribueixen transmetent la idea que més que independitzar-se de l’Estat espanyol simplement es volen independitzar del PP i els seus aliats d’extrema dreta. Plantejat així, el mediador ens dirà que té la solució infal·lible. Un referèndum? No, no cal. Un govern del PSOE a perpetuïtat.
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
Aquest perill sí que està a la nostra mà de salvar-lo: simplement cal tornar a mobilitzar-nos de forma suficient perquè els escoltes del Sánchez ens amenacin amb armes llargues, i perquè per celebrar un Consell de Ministres hagi d’ocupar tot el centre barceloní.
El problema és la continuïtat de la mobilització. La manca de l’esperança indispensable per a la mobilització massiva.
Sense un mínim de suport de les institucions catalanes, amb els qui es proposen com independentistes a matadegolla, amb uns dirigents que sempre van de catxa, la mobilització no pot ser ni festiva ni il·lusionant.
Està segur Sr. Costa que aixó es el que proposarà el mediador?, no concedeix ni el benefici del dubte?
Confeso el meu desconeixement i ignorancia sobre la questió dels mediadors. Jo pensava que el que buscaria el mediador es una posició intermitja suseptible de ser aceptada per les dues parts.
Per eixemple, que l’independentisme accepti que es consulti als catalans sobre una millora del estatut, i que el govern de Madrid (ja sé que no és l’estat) accepti que es pregunti directament per l’independencia, buscant una forma combinada de fer el “doble” referendum?