L’11 de setembre de 2015, el batlle de Besiers, Robert Ménard, irromp en el suburbi de la Devèze escortat per uns quants policies locals armats fins a les dents i una petita cohort de regidors silenciosos. Tots van endiumenjats i duen creuada al pit la banda tricolor, obligatòria per als representants polítics francesos en qualsevol esdeveniment solemne. Avancen amb pas decidit i el rostre greu, com qui va a una batussa, en direcció a un bloc d’habitatges atrotinats tan comuns a tots els guetos que al llarg de les darreres dècades s’han anat formant a les perifèries de les ciutats franceses. Una càmera segueix amb tota la intenció la insòlita comitiva.
Ménard és un tipus esprimatxat i amb el cap gros, el front prominent, la pell un punt grogosa. Si un se’l mira amb mala llet pot reconèixer el senyor Burns, el tipus més poderós i malvat de l’Springfield dels Simpsons o, encara, imaginar-se un funerari malacarós que es baralla amb el difunt pels honoraris de l’enterro.
El batlle, acompanyat d’un intèrpret, irromp en un dels pisos i s’acara a un home jove a qui no se’l pot reconèixer perquè se li ha pixelat el rostre. Es tracta d’un dels molts refugiats sirians que s’han vist obligats a ocupar alguns dels edificis de la Devèze.
Ménard li parla en francès i l’intèrpret tradueix escrupolosament a l’anglès tot. Segur que l’alcalde hauria pogut fer-ho sense ajuda de ningú però és obvi que, en aquest cas, que ell parli o no una llengua determinada estableix un matís del tot determinant.
“No sou benvinguts a la ciutat… heu entrat aquí trencant al porta i heu robat l’aigua i l’electricitat”, renega enfadosament Ménard. “No sou benvinguts… sereu benvinguts quan respecteu el lloc on heu arribat”, insisteix. L’escena es repeteix en dos habitatges més. L’alcalde els renya i després els amenaça. Si no se’n van, donarà compte a la policia. Els refugiats a penes saben que dir i s’arronsen de muscles. És prou evident que no s’esperaven aquella desagradable visita i que tampoc sabrien on anar.
Al final de la incursió Ménard, davant mateix del bloc d’edificis, sermoneja els seus. Acusa les oenegés i els polítics pro-refugiats d’aprofitar-se’n d’aquells desgraciats. Es lamenta que les autoritats de l’Estat no facin res i que no s’exigeixi per igual a tothom compliment de la llei en allò que qualifica de “comportaments inacceptables”. Les imatges de la seua actuació correran França.
Val a dir, que l’alcalde de Besiers és un reaccionari però no és pas un imbècil. És un desertor de l’esquerra. Periodista i cofundador de la prestigiosa oenegé, Reporters Sense Fronteres (RSP). Ha estat un tertulià polèmic, molt conegut al país. Des que va arribar a l’alcaldia ha reduït els ajuts socials i n’ha atorgat d’altres en exclusiva als bederresos. Ha reforçat enormement el cos de la policia local. Altrament, ha adoptat mesures molt polèmiques com ara fer un cens d’alumnes de l’escola amb cognoms musulmans la qual cosa li ha costat una irrisòria multa de 2000 euros per incitació de l’odi.
Ménars és Garcia Albiol. Fa uns dies, el candidat a l’alcaldia de Badalona, es va plantar en un pis ocupat del barri de la Salut i es va enfrontar als seus atemorits inquilins, presumptivament estrangers. Garcia Albiol es va fer enregistrar en un vídeo mentre els renyava i els amenaçava.
La premsa reaccionària s’ha mostrat entusiasmada amb l’actuació. Aplaudeix Albiol com aplaudeix, també, les bravates de Casado, Rivera o d’Abascal.
Per al dirigent badaloní encendre els carrers, obrir portades de diari, no és cap secret. Es troba còmode en la bronca i no li importa que a causa de les seves declaracions contra els gitanos romanesos -als que ha titllat de plaga- o contra els musulmans el Consell d’Europa l’hagi assenyalat com a un personatge xenòfob, igual que al seu confrare Javier Maroto, exalcalde de Vitòria. Encara no fa ni mig any que Garcia Albiol va remoure el veïnat del barri d’Artigues contra la construcció d’una mesquita paquistanesa. Va a per totes i quan més assenyalat estigui millor per ell.
Sap que els vots, els que ell cobeja, estan gairebé tots sota les runes fumejants de la crisi econòmica que va provocar el seu neoliberalisme implacable. A les llars de les famílies acovardides per una fràgil situació econòmica, terroritzats per l’ombra del gihadisme que ha convertit en sospitós a qualsevol musulmà. Terroritzats, en definitiva, per uns canvis globals que perceben com un autèntic avís per a l’aniquilació. Gent que posarà al capdavant del poder qui sigui que els prometi dispersar tots els seus temors, restablir un cert ordre d’acord amb un passat enyorat, garantir unes certituds, una seguretat impossible. Tenen tanta por que gairebé farien allò que se’ls manés per supervivència, per deure patriòtic.
Europa en va plena de tipus com Ménard o Garcia Albiol. No els importa que remenant les brases de la por i el malestar es boti foc a tot. Primer guanyar, després manar, més tard ja veurem.
Vacunar la societat contra la por prevenint-la d’aquests individus serà un dels grans reptes de les properes dècades. L’alternativa es presenta fatal més enllà de l’espectacularització mediàtica, interessada, distorsionadora d’aquest nou feixisme que ho envaeix tot, a tot arreu. Evitar que arribin al poder o acceptar, una vegada més, la barbàrie de l’ordre, l’ordre dels mediocres.
Francesc Viadel
