La convocatòria d’eleccions espanyoles per al 23 de juliol ens ha tornat a situar en pre-campanya electoral sense haver tengut temps de pair bé els resultats del 28M. La massiva pèrdua de vots d’ERC, que la resta de partits no ha sabut recollir, mostra el nivell de desafecció dels votants independentistes. Veient el desori estratègic que s’ha imposat els últims anys, les causes són bastant evidents. Les conseqüències, a hores d’ara, són més difícils de preveure.
La situació política a Catalunya estava enquistada bàsicament perquè tothom percebia que el gir estratègic copernicà que va fer ERC l’any 2018 no només no tenia costos electorals, sinó que era premiat pels electors. No només varen aconseguir el millor resultat de la història recent del partit a les municipals del 2019, sinó que dos anys després els de Junqueras varen aconseguir la presidència de la Generalitat per primera vegada des de la restauració borbònica.
En aquest context, ERC no tenia cap incentiu per canviar d’estratègia o de líders, tot i el fracassos reiterats de la seua negociació amb l’Estat o la ruptura amb Junts i la CUP. Malgrat les crítiques provinents de tots els altres sectors independentistes, la seua base electoral semblava sòlida i la seua unitat interna encara més. Per això, el resultat de les municipals ha estat una gran sorpresa per molts. Més enllà de la davallada de Maragall per l’efecte Trias, poca gent l’esperava. I menys d’un magnitud tan gran.
Que la davallada no fos esperada no vol dir que no fos desitjada. De fet, molts electors i activistes independentistes contemplaven amb certa desesperació l’aparent immunitat d’ERC a les crítiques. Salvant les distàncies, era la versió nostrada d’aquell “podria disparar a la gent a la Cinquena Avinguda i no perdria vots” que va pronunciar un dia l’expresident Trump. Si més no, alguns dirigents del partit tenien una actitud molt semblant. A partir d’ara, tot són incerteses al partit que gestiona l’autonomia.
El canvi més radical de l’escenari polític provocat pel 28M, doncs, és aquest. No és tant que guanyin uns o els altres perdin més. Ni tan sols és l’abstenció, que en termes absoluts encara queda dins els marges històrics. És la constatació fefaent que el mapa polític no està congelat. Que es mouen coses, que el vot de la gent s’ha de guanyar i que els errors tenen conseqüències. Només amb aquestos elements, el guany polític a mitjà i llarg termini per a l’independentisme ja és evident. Fins i tot si a curt termini comporta una pèrdua de pes institucional.
Les derivades d’aquest resultat per a la resta de partits independentistes són més incertes. La victòria de Trias certament ajuda a maquillar un mal resultat de Junts al conjunt del país. I podria orientar estratègicament el partit cap al neo-autonomisme que ja defensa una part substancial dels quadres. De fet, en aquest espai fa temps que es barallen els que volen ser un moviment independentista i el que aposten per ser un partit clàssic. Ara mateix guanyen aquests últims i per això sabem que al final faran allò que els doni més vots.
De moment, s’ha imposat la idea que la gran guanyadora del 28M al Principat ha estat l’abstenció de protesta. Per això ja hi ha qui s’afanya a promoure-la també per al 23J. No crec, però, que es pugui fer una translació tan directa d’un escenari polític a l’altre. Les eleccions municipals es varen celebrar en un context que afavoria un creixement de l’abstenció. En canvi les espanyoles se celebraran en un context força diferent, que històricament ha afavorit la participació. Més quan les segones eleccions espanyoles del 2019 varen tenir una participació a la baixa.
No seré original si dic que tot plegat comença a recordar-me perillosament l’escenari del 2008. Són les eleccions en què el PSOE va remuntar a Catalunya la derrota que va patir a Espanya. Nou mesos abans s’havien celebrat els comicis municipals amb l’abstenció més alta de la història. I així, amb el lema “si no hi vas, ells tornen”, Zapatero va aconseguir arrasar tots els partits d’esquerres que li havien donat suport i va acabar investit amb l’abstenció de CiU. Curiosament, en clau catalana, la coalició encapçalada per Duran i Lleida va ser l’únic partit que va resistir l’empenta del PSC de Carme Chacón.
Com deia, la bona notícia de les últimes eleccions és que hem vist que els errors estratègics, l’engany, el canvi de discurs i la incompetència passen factura a les urnes. Afortunadament. Però encara no sabem si les bones notícies aniran gaire més enllà. Si el 23J finalment es confirma que hem tornat al 2008 no es pot dir que sigui tan bona notícia. En tot cas, sabem (i si no caldrà recordar-ho) que després del 2008 ve el 2009. Si, com sembla, ERC i els Comuns acaben escombrats pel PSOE i el futur govern espanyol acaba depenent de Junts, potser als activistes ja no ens quedarà cap altra opció que fer un nou Arenys.
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
Comparteixo aquesta anàlisi i ens queda poc per a prendre una decisio en relacio amb les propores eleccions.
Jo voto per l’abstenció. Ningú ens regala res als catalans, per tant, VIA FORA. A Espanya, quan pensen amb els catalans vol dir repressió i robar- nos, I ho dic sense victimisme. Ah! I mani qui mani