La revista Enderrock del mes de juliol s’acompanyava de la reedició del llibre Canet, 36 (+12) hores de cançó i de llibertat, que l’any 1977 publicava el periodista Joan Ramon Mainat. Aquell llibre era una crònica de les Sis Hores de Cançó a Canet, històricament el festival musical més important de la música a Catalunya, per la seva dimensió i les seves implicacions socials i polítiques. L’edició actual del llibre s’acompanya amb una ampliació amb la crònica de les dues darreres edicions del festival (de l’any 1977 i 1978) celebrades després de la publicació del volum original, a càrrec, en aquest cas, de l’historiador Carles Saiz i el periodista musical Joaquim Vilarnau, un dels grans coneixedors i divulgadors a la nostra història musical. El llibre es podrà trobar a les llibreries a partir del mes de setembre.

A Canet, entre el 1971 i el 1978 es van celebrar vuit edicions d’un esdeveniment que era tant un festival musical com un esdeveniment social i polític. Hi van intervenir els grans noms de la cançó del país, d’Ovidi Montllor a Lluís Llach, Joan Isaac, Pau Riba o Al Tall, i va reunir en les successives edicions més de dues-centes mil persones al Pla d’en Sala de Canet.

El llibre ens mostra com va evolucionar el festival, d’un primerenc Festival de Cançó Catalana, celebrat el 18 de setembre de 1971, organitzat pel grup Pioners de l’Agrupació Escolta del poble, a un esdeveniment proper a un macro-festival com l’entenem actualment, organitzat per Pebrots Enterprises, l’empresa de La Trinca, amb la col·laboració, sempre, de la gent de la vila, l’any 1976, amb 60.000 assistents. El llibre, doncs, relata tota la història viscuda i les moltes vicissituds que es van haver de superar per a portar a terme aquelles trobades. A banda dels aspectes tècnics i logístics en una època en què els grans festivals eren una cosa del món anglosaxó, organitzar quelcom similar representava la sol·licitud de permisos governatius, superar els tràmit de la censura, i enfrontar-se a una opinió publicada que es movia al dictat del règim. Clar, en aquella època érem en temps de la dictadura feixista. Calia demanar permisos polítics que no eren aprovats fins pocs dies abans dels concerts, justificar que allà no es feia política contra el règim, suportar la invasió dels piolins de l’època, que vetllaven per l’ordre i la moralitat de l’acte, assumir les multes imposades per l’autoritat governativa, patir boicots feixistes a les instal·lacions… En fi, coses que ara, en democràcia no passem… O si.

Es van fer manifestos, es van recollir opinions i signatures.. Les Sis Hores de Cançó a Figueres es van prohibir… Sí al concerts es cantava a la llibertat, es deia no, i e reivindicava que “ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”. El públic entre cançó i cançó cridava que “Vosaltres, feixistes, sou els terroristes” o “Ea, ea, ea, el búnker se cabrea”, mentre llegia el pamflets de La Jove Guàrdia Roja que reclamava “Prou opressió, autodeterminació”, o el Manifest Socialista del Partit Socialista de Catalunya (Congrés).

Canet va ser un punt de trobada musical i, doncs, un punt de reivindicació social i política del jovent que demanava llibertat i democràcia, poder votar, poder opinar, poder ser lliures.. “El festival de la democràcia” titulava el Diario de Cádiz; de Cádiz, dic. El periodista Xavier Sardà escrivia que “¡Contra qué está el señor Lluys? [Lluys Soler, que va fer un article criticant el festival]… contra el hecho de que 30.000 jóvenes catalanes se reúnan para manifestar, comunitariamente, unas ideas de hermandad y democràcia…” Sardà, dic.

D’altres diaris deien que “se ha permitido, por todo lo alto, el inexplicable contubernio del festival de Canet, con sus inefables Sis Hores de Cançó”, i parlava de “virulencia antinacional, antieducativa y antiespañola”. Són titulars de llavors, dic.

L’edició del festival de 1978  es va fer ja en la dita democràcia (tot i que alguna premsa parlava ja de “los desencantos, que los hay, de la democràcia espanyola”). Hi van assistir 50.000 persones, una mica menys que en anteriors edicions, com hem vist. Alguna premsa, com El País, rebaixava aquesta xifra a 30.000, menystenint l’esdeveniment; i La Vanguardia deia que les moltes banderes que portaves els assistents “no ondeaban tenses y vibrantes como testigos de una emotiva invocación”. L’any 78, dic.

Quan hom acaba de llegir el llibre i va un balanç mental, veu que tot allò explicat són fets històrics, de fa més de 40 anys… O potser no. Seguim en la mateixa lluita reivindicativa, la dita democràcia espanyola és una ficció decadent, els mitjans segueixen amb el mateix llenguatge, actituds i posicionaments. El País segueix sent l’òrgan dels pijo-progressites-chachipirulis, illegible i insofrible, menystenint i atacant tot el que vingui de Catalunya… excepte els diners. I La Vanguardia, en fi…

Més de 40 anys i res ha canviat, que tot segueix igual.