Vaig sentir a parlar per primera vegada del cas Helena Jubany a través d’un familiar directe que mantenia una bona relació d’amistat amb el pare de la xicota assassinada. La història no tan sols em va colpir sinó que em va causar també una tristor infinita. Quin fill de mala mare podia haver segat la vida d’aquella jove d’una manera tan brutal?. Per quin motiu? En col·laboració de qui? Per a amagar què?. A colp d’ull, la història de l’assassinat semblava seguir el guió d’un escriptor de tercera però, això no obstant, no va impedir que els qui van matar Jubany acabaren eixint-se’n amb la seua. El jutge Manuel Horacio García, del jutjat d’instrucció número 3 de Sabadell, va acabar per arxivar el cas per falta de proves l’any 2005. Fi de la història.
La família, però, mai no ha descansat. Sempre ha apuntat com a principals sospitosos a Montserrat Careta, que es va suïcidar a la presó de Wad-Ras, a Santiago Laiglesia Pla -advocat – i a Ana Echaguivel que després d’un temps entre reixes va eixir lliure. D’altra banda, sempre han considerat també que calia investigar més a fons els membres d’una de les seccions de la Unió Excursionista de Sabadell al que pertanyien tots els protagonistes.
Durant el temps que vaig guanyar-me la vida com a redactor de tribunals en vaig veure de tots els colors. Homes que havien violat les filles menors de les seues parelles, estafadors sense escrúpols, assassins circumstancials víctimes de la dissort, tipus freds i calculadors capaços de tot, molts i molts desgraciats que havien anat d’embolic en embolic fins petar a la presó. N’hi havia per a triar i remenar. Recorde fins i tot la història d’un tipus que va escanyar la seua dona embarassada i que després la va esquarterar a la banyera i se’n va desfer dels trossos pel terme de Xiva. Després dels fets va intentar encara refer la seua vida amb una altra dona com si no res. Des de la presó escrivia als amics de les ganes que tenia d’eixir per a celebrar la seua llibertat. Al judici va explicar els fets fil per randa sense que li tremolés la veu. Tenia l’aspecte del soca de la classe.
Fet i fotut, tots els acusats, des de l’esquarterador fins al més miserable lladregot, semblaven en la majoria dels casos tipus normals com els que et pots trobar qualsevol dia fent cua al supermercat, a la farmàcia comprant una capsa d’aspirines, al metro camí del treball. Diguem-ne que tot allò era tan sòrdid com, alhora, terriblement quotidià. Parle de les cordes de presos tots abillats amb xandalls barats i escortats per guàrdies civils somorts entrant en processó a l’edifici principal del Tribunal Superior; dels avorrits secretaris judicials trafegant papers amunt i avall; dels periodistes desficiosos fent passadissos; de la xerrameca dels advocats de tota mena i condició fumant com carreters i fent-se escoltets pels racons. El món també era allò, clar, aquell personal, aquells pispes, aquelles sales de judicis sòrdides sempre presidides per una creu, aquells magistrats que capcinejaven ensopits durant les audiències, aquells policies que sovint no sabien ni parlar i que, malgrat tot, dels seus testimonis en depenia en part la vida d’un qualsevol… La justícia, ai!, la justícia.
Helena Jubany no en va tenir sort. Perquè li arravataren la vida i perquè els que ho van fer se’n van fotre. No m’he cansat de repetir-ho durant els darrers anys als meus estudiants de periodisme d’investigació de final de grau. Cal que sabem la veritat. Restituir la memòria d’aquella jove bibliotecària, engarjolar els qui la van matar. Els he animat a que furguen, indaguen, toquen els collons com només els joves periodistes amb nervi saben fer. Estic segur que algú de tots aconseguirà trobar la veritat.
Fa no res, Carles Porta, en un magnífic documental de Crims emès per TV3 va donar els detalls d’aquest terrible crim. Només cal veure’l per entendre que cal reobrir el cas abans no prescriga. A la vista del treball de Porta queda clar que bona part de la instrucció va ser un autèntic despropòsit.
La família, periodistes com Mònica Terribas, Laura Rosel, Espartac Peran o David Fernández s’han mobilitzat. Ciutadans de Sabadell, d’arreu… Han passat 19 anys i a Jubany encara no se li ha fet justícia. Encara estem a temps d’evitar que els assassins continuen en el carrer. Ho tenim tot a favor encara que no ho semble, oi Xavier Vinader que estàs en els cels? Per favor, tira’ns una mà. Reobrim el cas Helena Jubany.
Francesc Viadel
