Regne d’Espanya, professional en etnocidis

Si hem de tirar enrere en el temps per saber quant fa que el regne d’Espanya (o la corona de Castella) es van convertir en etnocidis professionals, potser hauríem de remuntar en l’època en què el rei Ramir d’Aragó va fer casar la seva filla Peronella amb el compte Ramon Berenguer IV de Barcelona. Llavors, el rei d’Aragó ja es va adonar del perill que representava Castella pel seu territori, amb unes ànsies expansionistes desbordants i amb la voluntat de liquidar tota realitat nacional diferent de la seva. Vam fallar quan vam permetre que un Trastàmara, provinent de Castella fos l’hereu de Martí l’Humà al tron de la corona catalana. Aquest, va unir en matrimoni la corona catalana amb la Castellana. Des de llavors, l’aragonès perdria el seu paper rellevant com a llengua de comunicació entre la corona catalana i la castellana, en favor del castellà. L’aragonès perdria prestigi i recularia fins a la situació actual, en un risc real de desaparició.

Doncs bé, els catalans ja van intentar desempallegar-se dels castellans quan el 1640 vam decidir intentar fugir, però vam tenir la mala sort que teníem els francesos al costat. Uns francesos liderats pels Borbons, que més endavant serien els hereus a la corona de diferents regnes de la península Ibèrica. No vam tenir la sort de tenir uns aliats que ens ajudessin a guanyar una guerra contra dos imperis dèspotes i totalitaris. Només una petita part del territori nacional es va salvar d’aquell primer pas de lingüicidi, i només durant uns anys (cal recordar que Menorca va romandre sota sobirania anglesa uns quants anys, els quals en van respectar la llengua i la cultura, fins que va caure en mans espanyoles).

Al llarg dels segles, Castella ha demostrat que és un territori professional en lingüicidis i etnocidis. No només ho ha demostrat a la península ibèrica, sinó que també ho va demostrar sobradament a Amèrica. Es vantaven de tenir un imperi en què es parlava en castellà i on el sol mai es deixava de veure. El seu expansionisme va significar l’extinció de cultures com la Maia, l’Inca o l’Asteca, la situació actual de perill per llengües com l’asturià o l’aragonès i més recentment, pel català.

Va ser a principis del segle XX quan des dels governs espanyols es va iniciar una alfabetització de la població, la qual molt sovint només sabia parlar en la llengua que es transmetia de pares a fills. I no cal dir-ho, que va ser una alfabetització en castellà. Les escoles de Catalunya començaven a alfabetitzar la població en una llengua estranya que no parlava la immensa majoria de la població. En podeu llegir les experiències recollides al llibre “El castellà a la Catalunya contemporània: història d’una bilingüització”. És un exemple perfecte perquè tinguem coneixement de què ens ha portat fins a la situació actual.

La bilingüització de Catalunya (però mai de Castella ni els territoris castellanoparlants) van fer que una part entengués la llengua de l’altra, però no va ser recíproc. Aquest fet va suposar que una llengua passava a perdre prestigi davant l’altra. Ja llavors no es va saber defensar el català com s’hauria d’haver fet. La realitat és que vam permetre que el castellà penetrés a les llars catalanes sense oposició: arribaren els mitjans de comunicació escrits, després radiofònics i televisius. I no comptàvem amb oferta en català. Perquè al llarg dels segles van aconseguir fer creure que el català era la llengua popular, però no la culta. Que si anàvem davant un jutge, s’havia d’anar en castellà. Que les notícies, havien de ser en castellà. Que els mitjans, havien de ser en castellà. Fins i tot avui en dia hi ha un estigma creat cap a la nostra llengua pel que fa al doblatge de sèries i pel·lícules en la nostra llengua. Molts catalanoparlants no són conscients de la importància que té disposar de material audiovisual en la nostra llengua, i defensen que amb el doblatge en castellà en fem prou, perquè “sona més bé” o bé que no cal doblar. Mentre es dobli en castellà, serà necessari el doblatge en català.

Però reprenent el fil, la Guerra Civil Espanyola va permetre que el feixisme arribés al poder. Un feixisme que va aplicar més mesures coercitives contra el català, com prohibir la llengua i perseguir, sancionar i empresonar a aquells que la feien servir: pel carrer, per telèfon, en cançons… (tot i que avui en dia encara tenim exemples de persones sancionades per parlar en català a la policia espanyola en un aeroport, per exemple).

Durant el franquisme, hi va haver una arribada massiva de persones castellanoparlants a Catalunya que en molts casos, va minoritzar la població dels municipis on arribaven. Així doncs, en municipis com Cornellà de Llobregat, la població es va multiplicar per deu. Com hi podia haver una integració quan els acabats d’arribar es van convertir en majoria per sobre de les persones que hi residien anteriorment? Hi va haver pobles sencers que es van establir en un municipi de Catalunya (sempre he sentit a comarques gironines l’exemple de Palafrugell, on va arribar gairebé un poble sencer). Quina necessitat tenia aquesta gent d’aprendre o parlar el català?

Llavors, arribaria la democràcia i allò de “llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”, pensant que se solucionaria màgicament. Ens van explicar que hi hauria una immersió lingüística que permetria tothom parlar en català. I la realitat és que la immersió lingüística fa anys que no funciona, que hi ha nombrosos casos de centres on es fan les classes en castellà, i a sobre els tribunals volen imposar més castellà en aquells centres on sí que es fa la immersió acuradament. Els joves ja tenen accés a contingut global. Ja no és necessari el Super 3 amb el que vam créixer molts veient Bola de Drac o Doraemon (aquesta sí que era una eina perquè els ciutadans de Catalunya parlessin la llengua pròpia del país). Bé, de fet avui en dia la CCMA ja ni tan sols és garant del català, ja que cada vegada hi ha més espai per a castellanoparlants a qui ni tan sols se’ls subtitula (mentre hem observat perplexos com si han subtitulat persones catalanoparlants que no parlen el català central). La gent de la Catalunya del Nord quina necessitat té de saber el castellà? Per què TV3 no subtitula al català tal com ho fa amb els que parlen en francès?

No s’acaba tot aquí. El 2006 apareixia a Catalunya un partit disposat a rebentar-ho tot. A rebentar aquella “falsa convivència” que hi havia hagut. Un partit que va fer creure a aquelles persones que la seva llengua estava per sobre del català. Sí, per sobre. No igual. Perquè quan ha calgut que es defensés el català allà on no tenia una situació còmoda no els hem vist mai. De fet, aquest partit anomenat Ciudadanos va trencar aquella bombolla que se’ns havia fet creure des del catalanisme polític: que érem un sol poble, que no hi havia conflicte, que la immersió funcionava. Han judicialitzat la llengua tant com han pogut per perseguir-la i exterminar-la. Han demostrat que mai hem estat un sol poble, sinó dos. Però compte, que no estic dient que tota la gent que va arribar sigui un enemic. Alguns es van integrar i van aprendre la nostra llengua, van aprendre a parlar-la, a respectar-la i fins i tot lluiten per ella. Però d’altres van decidir viure d’esquena al país que els va acollir, que els va donar un futur quan van veure’s forçats de marxar de la seva terra. Una gent que fins i tot avui actuen amb el supremacisme i la prepotència d’anar a un país com a Andorra i queixar-se que hagin d’aprendre l’única llengua oficial del país, tenint en compte que hi van per pagar menys impostos que al seu país (que patriotes, oi?) . Que potser es queixarien de la mateixa manera si haguessin anat a viure a Suïssa o a Bèlgica i haguessin d’aprendre les seves respectives llengües? Pregunteu-los als portuguesos què en pensen de tots aquests espanyols que hi van de vacances creient que han de ser compresos i respostos en castellà!

No en fan prou. Ara també volen fer una “sucursal” de Convivència Cívica Catalana (de convivència i de civisme no en tenen res, i ja no en parlem de catalans) a Andorra per imposar el castellà al principat.

En conclusió, la Castella expansionista (mal anomenada Espanya) sempre ha dut a terme una substitució ètnica i lingüística allà on ha anat. Perquè en el fons, Castella només sap colonitzar, espoliar els recursos als altres i imposar la seva visió del món. Els Borbons no han canviat des que van accedir al tron espanyol (només cal recordar el discurs de l’”A por ellos” del rei espanyol el 3 d’octubre de 2017).

Reaccionem abans no sigui massa tard i duguin a terme aquest etnocidi i lingüicidi. Perquè això és el que saben fer més bé.

Acabo desitjant-vos que passeu una bona diada i recordem pel que lluitem. Per alliberar-nos, per poder decidir. Però recordem que ja no només es tracta d’independència; es tracta de supervivència, per poder seguir existint al món amb la nostra personalitat, la nostra llengua, la nostra identitat.

Visca Catalunya lliure, visca els Països Catalans lliures i visca el català!