En les dues darreres setmanes s’ha fet manifest un debat que confronta dues concepcions suposadament oposades i excloents d’entendre el país. L’una, suposadament ecologista radical, desconeixedora de la realitat territorial i defensora a ultrança del patrimoni natural i l’altra, suposadament defensora d’interessos particulars, poc solidària i gens interessada en la preservació de la biodiversitat.
La imminent votació al Parlament de la proposició de Llei de creació de l’Agència de la Natura i el Patrimoni Natural ha despertat de sobte l’oposició frontal d’una munió d’agents de la Catalunya rural (ajuntaments, consells comarcals, associacions) que, fins ara, no se n’havien adonat, o no havien mostrat gaire interès en fer soroll o no havien calculat ben bé les probabilitats d’èxit d’aquesta iniciativa legislativa. Al mateix temps, els sectors que recolzen l’Agència i el propi Departament de Territori han endegat tota la maquinària de comunicació i propaganda al servei de la noble causa de disposar d’una moderna infraestructura creada per a la defensa de la biodiversitat i el patrimoni natural catalans, a l’alçada dels seus organismes europeus homònims més destacats.
La meva opinió, en una època en què l’equidistància (per altres motius) equival gairebé a una traïció, és que ni l’una ni l’altra són visions del tot raonables del que necessita el país en termes d’adaptació al canvi climàtic, diversificació de l’economia rural, canvi de model energètic i preservació i gestió de la biodiversitat.
El territori, concepte que darrerament esmento a tothora com si l’hagués parit jo mateix, engloba a grans trets tot el que no és Barcelona, sense considerar la gran àrea metropolitana ni les altres capitals de província i algunes capitals de comarca. De la mateixa manera que Madrid engloba tot allò que no ens agrada als catalans i és pervers i ens va en contra, malgrat tots tenim familiars, coneguts o amics madrilenys que no tenen res a veure amb la Cort sinó que, senzillament, han nascut a la capital de l’Estat.
El territori, en definitiva, és tot allò que no és Barcelona i, aquesta, no és territori. Gran paradoxa en un país petit com Catalunya on la meitat de la població viu a Barcelona i la seva àrea metropolitana. Barcelona és el gran consumidor de recursos naturals del país que, tanmateix, en una gran part, no hi són produïts, sinó que s’importen de tercers països.
El territori, en definitiva, és un gran apèndix, que viu al marge del gran consumidor de recursos, que, són majoritàriament importats i, per contra, dels que es produeixen a Catalunya, n’exportem una part gens menyspreable. Alguns dels que exportem ens empobreixen ambientalment (engreixem els porcs europeus i en gestionem els residus), ens enriqueixen econòmicament (mercès a això hem fet créixer una indústria econòmicament potent) i ens congratula o ens indigna depenent de quina parròquia freqüentem els diumenges. En la nostra major part, els habitants urbans consumim productes locals quan fem turisme d’interior, mentre que en el nostre dia a dia, consumim productes de mig món comprats en una gran superfície.
El territori és el gran proveïdor de lleure al medi natural, de paisatge, de biodiversitat i, darrerament, n’exaltem fins i tot els valors espirituals i curatius com si, el sol fet de passejar pel bosc, guarís qualsevol malura del cos o l’esperit. I ens vantem del coneixement de nombrosos articles científics que, si bé no tots diuen ben bé això, ja ens estan bé.
Casa meva és casa meva, però el bosc és de tots. Conservar, preservar i gaudir, però hiperfreqüentar, embrutar i molestar. Abraçar arbres en un bosc madur, però arribar-hi en un 4X4 des de la gran ciutat, trencar el vailet de les vaques i aparcar en un sembrat.
Per molt de respecte que hi posem a l’hora d’accedir al medi natural, la nostra rebuda per part d’un sector de la població local (el que no viu directament del turisme) sempre serà més aviat des de la malfiança, com si pertanyéssim a alguna espècie exòtica o invasora.
A ciutat, tenim la voluntat i la urgent necessitat de fer alguna cosa amb tot el que està passant a escala planetària, però no disposem del territori per gestionar-lo. Tampoc disposem del coneixement bàsics de les dinàmiques de funcionament de la societat i l’economia de cada part del país. Tanmateix, uns quants (no tots) ens en fem una idea pròpia (certa o no) i en tenim una opinió, malgrat els canals per a discutir les diverses postures amb el món rural no duen prou aigua per navegar-los i els ponts que els travessen estan trencats.
Veiem la resta del país com a model de dispendi de recursos planetaris. La terra ha de ser cultivada per a allò que ens sembla prioritari a una majoria, sense tenir en compte les necessitats reals o la conveniència, la petjada ecològica, la rendibilitat econòmica. El fet que la UE importi un percentatge elevat dels aliments que necessita, que els pagesos no puguin viure del que generen, que no puguin triar el seu destí com a empresaris perquè estan intervinguts mitjançant un sistema de subsidis perversos, no ens importa. Però perquè no en som conscients, perquè no ens ho expliquen, perquè no ens importa o perquè no ens en podem fer el càrrec. Perquè la vida a ciutat ja és prou complexa, perquè quan vaig a Cerdanya el cap de setmana vull veure-ho tot verd, o vull esquiar, o vull el desdoblament de l’eix des de Berga fins al túnel del Cadí per estalviar-me una caravana, o, en definitiva, vull veure-ho tot des del meu punt de vista i prou.
Al territori hi ha diverses opinions pel que fa a la gent i als interessos de la capital. Els uns els veuen com una oportunitat de vendre els seus productes i serveis, els altres els veuen com un obstacle i un ofec constant a les seves necessitats de desenvolupament i, cada cop més, uns tercers nouvinguts combreguen amb qualsevol de les altres opcions, o en comparteixen ambdues a parts iguals.
Des de la metròpoli estem disposats a fer esforços de conservació, de recollida de residus i d’adaptació i lluita contra el canvi climàtic, de manera individual i –sovint- col·lectiva, però volem imposar el criteri d’una majoria parcial sobre aquestes decisions arreu del territori, com si només existís un únic model infalible i aplicable arreu. Si les dimensions i la realitat de cada racó del país són múltiples, no podem plantejar-nos que cada tros de territori pot dir-hi la seva? No podem integrar les diverses solucions parcials perquè, sumades, facin un efecte molt més potent? Com és possible pensar globalment i no conèixer la realitat de l’entorn més immediat? Com poder ser més sensibles als problemes sòcio-ambientals plantejats a milers de quilòmetres que als reptes del dia a dia que ens planteja un país tan petit com el nostre?
Les necessitats globals vs les locals, la comprensió entre els uns i els altres, el respecte mutu, l’empatia i la solidaritat entre membres d’una mateixa comunitat. Per què empatitzem més amb un indígena amazònic que amb un pagès de Cerdanya i per què empatitzem més amb un ciutadà de Hong Kong que amb un de Barcelona. L’altruisme i la cooperació són comuns en societats animals, nom només d’invertebrats (els insectes i les formigues com a paradigma), sinó també en comunitats de vertebrats: rèptils, amfibis, ocells i mamífers.
El problema global hi és i tots en som conscients i disposats a col·laborar. El problema és com ho fem. El major problema és que, en el fons, tots hi posem la millor de les voluntats, però el grau de coneixement de la situació de la postura contrària ens fa ineptes davant una defensa coherent d’un posicionament concret. Twitter i whatsapp no afavoreixen el debat constructiu, senzillament són plataformes des de les quals es llencen míssils a tort i a dret sense mirar ben bé quins són els efectes col·laterals.
A la fi, l’efecte principal és que tenim la major part de la gent distreta en aquest bombardeig constant, prenent partit vers un o altre plantejament, però sense dedicar temps a allò que realment importa, que és formar-se una opinió fonamentada i crítica.
L’Agència de la Natura sorgeix d’una necessitat compartida per la gran majoria de la societat catalana. I l’economia productiva del món rural se’n podria beneficiar –i molt- si es fa una feina de base consensuada perquè aquesta agència sigui l’Agència de tots. L’oposició d’una part significativa de la societat rural a un projecte que ens hauria de ser essencial a tots és necessàriament contraproduent de cara a assolir els objectius perseguits.
Jo ho tinc clar: tornem a la casella de sortida i, en comptes de retrocedir, n’avançarem molt més, però tots plegats.
