Hem d’arrencar del reconeixement del resultat del referèndum de l’1 d’octubre, de la jornada històrica de la vaga general del 3 d’octubre i la proclamació de la República Catalana del 27 d’octubre del 2017. Constatem que després d’aquesta data, el Govern de la Generalitat (JxCat i ERC) va renunciar a defensar el mandat popular davant l’escomesa de l’estat, i començà un procés primer amb el Govern Torra, després encara més clarament amb el d’Aragonès, per renunciar al mandat del referèndum, l’aterratge autonomista i l’acceptació del règim monàrquic.
Tot aquest procés operat des d’ERC i JxCat, ha desmoralitzat i confós el moviment per la independència i ha tingut conseqüències indubtables en les entitats referents de la mobilització, l’ANC i Òmnium. L’estat ha colpejat durament el moviment aprofitant el replegament polític, més de 4.000 activistes han estat encausades, també contra els CDRs que van ser instruments claus d’organització popular al caliu de l’1 i el 3 d’octubre. El pacte per l’indult —i encara menys la reforma del Codi Penal— de la direcció política del procés no ha servit per frenar la repressió sobre la base.
Com sortir de l’atzucac?
1) Per una banda, hi ha una tasca indiscutible que és la defensa de qualsevol represaliat/ada, sigui de les forces de l’estat com dels Mossos, fent un front comú i portant a tots els racons del territori cada cas. Activant una campanya permanent de propaganda i mobilització per tal que cap cas passi desapercebut.
2) Aquesta lluita antirepressiva hauria de permetre acostar-nos als moviments de l’estat que qüestionen el règim del 78 i accepten el dret d’autodeterminació. Hi ha una llarga llista d’activistes represaliades pel règim amb qui hauríem de fer un front comú també a nivell de l’estat (Pego, Saragossa, SAT…). Podria ser un pas convocar una conferència contra la repressió del règim convidant tots aquests casos i donar-li continuïtat amb un pla de col·laboració.
3) Implicació amb la lluita dels sectors obrers i populars. Cal ampliar la base de l’independentisme, però no per dalt amb acords amb les organitzacions que van donar suport al 155, sinó per la base treballadora que pateix una situació econòmica de brutal retallada de poder adquisitiu de salaris i pensions, que veu el desmantellament i precarietat a la sanitat, l’educació i els serveis socials públics, els desnonaments… Un compromís amb la lluita feminista i LGTBI,
amb la lluita contra la destrucció mediambiental amb megaprojectes. Cal un gir a l’esquerra, un major compromís amb les classes populars. El fet que la vaga general de l’octubre del 2017 fos convocada per les organitzacions que avui pertanyen a la Taula sindical (CGT, IAC, CNT, COS, CO.Bas, SO) i també per la Intersindical, amb un gran nombre d’organitzacions en el marc de la Plataforma 3 d’octubre, hauria de permetre un diàleg i compromís cap a les seves reivindicacions socials. La República s’ha d’identificar amb una societat més justa i igualitària, la República Catalana serà de la gent treballadora o no arribarà.
4) Una mobilització mantinguda i progressiva per la República Catalana. Creiem imprescindible donar continuïtat a aquesta Conferència amb l’aprovació d’un pla de lluita, i amb organismes permanents de coordinació entre les forces que avui ens trobem aquí. Un pla que ha de combinar les mobilitzacions massives, amb campanyes permanents de denúncia de les accions de l’estat i dels motius pels quals reivindiquem un cop i un altre la necessitat de ruptura en forma de República catalana. La defensa de l’escola catalana, un objectiu permanent de les forces espanyolistes contra Catalunya, ha de ser part d’aquest pla de lluita.
5) Solidaritat entre pobles. Busquem la solidaritat internacional, però no esperant que ens arribi des d’institucions com la Unió Europea, que és un club d’estats al servei de les multinacionals: ni ha fet cap pas per defensar el dret d’autodeterminació de Catalunya, ni el farà. La solidaritat ha de venir de les organitzacions populars, de l’esquerra internacional que accepti el dret d’autodeterminació dels pobles. També seria important treballar per una Trobada internacionalista i establir mecanismes de solidaritat, amb actes arreu.
6) Construcció de nous referents polítics. El camí fins a l’octubre del 2017 el vam fer també amb un Govern i una majoria (ERC i JxCat) que aprovava al Parlament les lleis “de desconnexió”. No hi havia ni hi haurà República catalana amb la falsa il·lusió d’un procés “de la llei a la llei” com ens van fer creure. Hi ha un punt de ruptura i unilateralitat que és inevitable i que cal preparar en les millors condicions. Lamentablement, després de l’octubre aquests referents polítics han fet fallida. Cal reconstruir nous instruments polítics. Passa això per convertir una entitat com l’ANC en un nou partit polític, presentant-se amb llistes a les eleccions? Creiem que no, que ens cal preservar instruments mobilitzadors com l’ANC que puguin dialogar però no substituir i entrar en competència amb els interlocutors polítics. L’ANC com una nova marca electoral perdria aquest paper mobilitzador més enllà de la dinàmica dels partits que avui té i que cal preservar. Però és evident que ens cal avançar en la construcció de nous referents polítics.
Critiquem a ERC pel viratge autonomista (taula de diàleg…) però també ens preguntem què vam avençar amb el Govern Torra? Quin és el pla de Puigdemont o JxCat cap a fer efectiu la República Catalana? Puigdemont es va negar a proclamar a les 48 hores del referèndum com havia estat aprovat i en plena vaga general, i va acabar proclamant-la amb la boca petita el 27 d’octubre, per suspendre-la uns segons més tard, sense cap crida a defensar-la i tot seguit marxar. Pot ser que hi hagi una reconstrucció de l’espai independentista de JxCat des de la dreta neoliberal: ja ho hem vist als pressupostos, amb l’aposta per a destinar fons als macroprojectes arrenglerant-se amb el PSC, així com la seva votació als PGE on s’incloïen alguns, com ara el quart cinturó. Però no serà l’independentisme de dretes el que ens porti a la República. Necessitem una posició coherent des de l’esquerra popular. Per això és imprescindible la conformació d’un Front d’Esquerres per la República Catalana amb els dos eixos de ruptura: amb el capitalisme i amb l’estat monàrquic. Creiem que hi podria ser la CUP amb les organitzacions que conformem CUP-UNCPG, entre elles Lluita Internacionalista. Emplaçant les organitzacions de l’esquerra revolucionària que no hi són, a sectors de l’esquerra de l’ERC i amb molts sectors que poden acordar un programa.
Nosaltres treballem perquè la CUP-UNCPG sigui el pal de paller d’aquest front, però cal que faci un tomb decidit cap a la construcció d’aquesta alternativa d’esquerres necessària.
Lluita Internacionalista
