Als ulls del Tribunal Suprem i de la Fiscalia l’independentisme és tan herètic com ho era la religió hebraica per als inquisidors tot i que la bíblia constitucional en què legitimen la seua autoritat garantesca en l’Espanya del caça elefants la llibertat ideològica.
La Justícia espanyola, la mateixa que no va voler aturar l’allau de desnonaments durant la darrer crisi econòmica o la que permet els abusos de la banca amb una descaradura escandalosa, en primer lloc creu que allò que diga la Generalitat -amb competències en matèria de presons- sobre els drets dels presos polítics no té cap rellevància. Però, sobretot, aquesta justícia considera que per a que els presos polítics puguen gaudir dels permisos a què tenen dret segons la pròpia llei espanyola, cal que siguen reeducats per a que “aprendan a respetar la ley” a través d’un programa que no existeix, impossible, a no ser que els togats recuperen els antics manuals de “formación del espíritu nacional”.
La magistrada del jutjat de vigilància penitenciària 5 ja va argumentar fa temps que el programa específic de reeducació sobre el delicte de sedició que planteja la Fiscalia en realitat el que cercava era canviar o modificar el pensament i la ideologia política dels presos la qual cosa atemptaria contra els mateixos principis de la Constitució. L’independentisme, afirmava la jutgessa, ideològicament és legítim i no pot ser, doncs, “objeto de tratamiento penitenciario”.
En la mateixa línia es va manifestar el jutge de vigilància penitenciària 3 quan va dir que l’objectiu d’aconseguir la independència no podia ser objecte del tractament ni marc per “valorar el grado de reinserción” al formar part dels drets fonamentals i suposar, doncs, “un ataque al núcleo de libertad protegido por la Constitución”.
El mateix va vindre a dir el jutge de vigilància penitenciària 1 en referir-se a la situació de Dolors Bassa. Per aquest jutge la “reeducació” dels presos que pretén la Fiscalia remet a l’esfera intel·lectual i d’assumpció personal de la persona i, al ser la ideologia una qüestió inherent a la pròpia persona, no pot ser objecte de tractament penitenciari.
A l’Audiència de Barcelona, tampoc no es posen d’acord i quatre dels set magistrats que van atorgar un permís a Jordi Cuixart van afirmar que la sentència mateixa que va dur a la presó als líders independentistes reconeixia que Espanya no tenia un model de democràcia militant que imposarà una adhesió ni a la Constitució, ni a la resta de l’ordenament jurídic.
Tant se val. La Justícia espanyola vol ‘reeducar’ i Carme Forcadell ha estat la primera en ser castigada. La seua semillibertat com la de la resta de presos polítics està ara mateix amenaçada, com ho està la llibertat de qualsevol independentista en funció de com l’Estat vulga graduar la repressió.
Res de nou, però. Ja coneguem la casposa literatura jurídica vessada per eminències com Llarena o Maza sobre l’independentisme i la unitat d’Espanya. La de la mateixa sentència d’un judici escandalós per més que es tinguera tota la cura de mantenir l’aparença de les garanties processals que són pròpies d’un qualsevol país democràtic.
Cal recordar, ara més que mai, que per al franquisme no hi havia pitjor enemic que el separatisme català. Fet i fet, d’haver-ho pogut Catalunya hauria quedat esborrada com a minoria nacional que ho és dins d’un Estat on el nacionalisme espanyol més reaccionari enverina totes les estructures fonamentals sobre el qual es sustenta i que, això no obstant, haurien de ser les mateixes que garantiren la mateixa democràcia. El franquisme es va enfortir en bona part gràcies a l’eliminació i la reeducació de milers dissidents, de desviats de la moral catòlica. Va omplir les presons, els manicomis i els camps de concentració de comunistes, liberals, ateus, lliurepensadors, homosexuals i , és clar, també de separatistes catalans. Va fer el mateix que han fet tots els règims totalitaris, de l’imposat per Hitler passant pel de Stalin amb la diferència que morts els seus dictadors, a Espanya les estructures repressives van quedar tan intactes com el marc ideològic que les va permetre.
Ben mirat, no pretenen reeducar Forcadell, els Jordis, Junqueras, Bassa, Turull, Rull, Romeva, tots els presos polítics. Com collons ho podrien fer?. De quina manera ho aconseguirien?. És evident, no cal ser molt llest, que allò que volen és mantenir-los en presó tant de temps com puguen, fer-los passar pel sedàs. La maniobra, a més, ben mirat, els posa al mateix nivell que al violador, al maltractador, envia un missatge molt clar als milions de ciutadans que legítimament els han votat.
I, encara. El que volen és reeducar Catalunya -la catalanitat sempre tan molesta- i reeducant-la, fer-la desaparèixer en el magma de l’espanyolitat més reaccionària. I reeducar, és clar, passa per inventar-se un curset sobre el delicte de la sedició o per castrar el sistema educatiu català amb sentències idiotes, limitar la presència pública de la llengua catalana en la Conca de Barberà i en el Baix Vinalopó o tancar TV3 i Catalunya Ràdio. Si més no, reduir els mitjans de comunicació públics a emissores dedicades als costums indígenes i la gastronomia local i la llengua dels Països Catalans a un patois sota sospita de fer de corretja de transmissió de les idees del maligne.
Duen segles intentant-ho i la veritat és que no es treuen la pasta de les mans i això malgrat les errades comeses pel mateix independentisme o la pusil·lanimitat d’una Europa que encara no s’ha assabentat que la capital d’Espanya és Budapest i la seua segona ciutat més important Varsòvia.
Francesc Viadel
