El passat dijous 19 de gener Barcelona va ser l’escenari d’una polèmica cimera entre el primer ministre espanyol Sánchez i el francès Macron. S’hi van discutir qüestions relacionades amb l’energia, la immigració, el transport i d’altres afers estatals aparentment importants. Però alguns observadors s’han arribat a demanar si hi havia una necessitat peremptòria de celebrar una cimera amb tanta pompa en aquest moment concret. Diversos mitjans internacionals han especulat si el veritable objectiu d’aquest esdeveniment, sobretot pel que fa a l’agenda de Sánchez, no seria escenificar una operació de desautorització i menyspreu envers el govern i les institucions catalanes amb l’objectiu d’“enterrar” el procés d’independència de Catalunya i mostrar qui mana realment aquí.
Aquesta és la percepció que en podem tenir si considerem la curosa escenificació de la reunió. Certament, la sensació de menyspreu i càstig regalimaven per totes bandes. El president Aragonès va ser exclòs rotundament de les converses com així ho foren tots els símbols catalans (llengua, bandera, himne, etc.). A més, s’escollí com a seu de la cimera el Palau Nacional de Catalunya, seu del MNAC, temple sagrat de les essències del país. Sánchez fins i tot es va permetre fer d’amfitrió de Macron al Museu Picasso en absència de cap membre oficial del govern català. Aquesta era, òbviament, la insultant fotografia que buscava Sánchez per mostrar-se davant la dreta nacionalista espanyola com el flagell i venjador constitucional dels “rebels” catalans. Perquè és evident que Catalunya continua sent una de les grans fàbriques de vot marcat per l’odi identitari de l’Europa democràtica. I no precisament d’odi català.
Des del punt de vista de la rellevància o no d’una seu catalana per a la cimera –algunes fonts assenyalen que Macron hauria preferit Sevilla–, cal dir que l’elecció no va ser gens innocent. Sens dubte, Sánchez buscava utilitzar la presència de Macron per redoblar la sensació d’absoluta dispensabilitat de les autoritats catalanes embolcallant-la d’una benedicció de color internacional. Això resultaria especialment útil per a Sánchez per ressaltar l’”èxit” de l’operació de “pacificació” i “concòrdia” imposada a Catalunya amb Macron de mut testimoni. D’aquesta manera pretén robar a la dreta la preeminència en la lluita contra l’autodeterminació i les drets dels catalans de cara a les properes eleccions. Especialment significatiu, en aquest sentit, va ser el fet que els pocs segons de visibilitat concedits al president català –se li va “permetre” saludar els dos primers ministres davant la premsa– només podien ser percebuts com un acte de perfecte vassallatge. Com revelen les xarxes socials, el fet que Aragonès s’hagués prestat a aquesta farsa d’una manera tan dòcil ha enfadat molts catalans.
Però també hi ha més raons per explicar el gens casual timing d’aquesta cimera. Escenificar un acte d’aquest tipus a Barcelona, en aquest precís moment, tenia un propòsit ben definit. Òbviament la seva programació buscava un acte d’homologació de la “modernització” del codi penal realitzat darrerament. D’aquesta manera Sánchez pretén aconseguir una major maniobrabilitat internacional per atacar amb més “legitimació” el moviment independentista català i seguir amb una llei mordassa que el seu partit va assegurar que supremiria (vegeu enllaç). Perquè, tot i que sigui positiu que la sedició s’hagi eliminat del codi penal espanyol, no es pot obviar que el delicte s’hagi substituït pel de “desordres socials agreujats” (amb penes de presó forassenyades per actes de protesta pacífica), permetent així al jutge Llarena que torni a demanar l’extradició del MH President Puigdemont i d’altres exiliats. I encara que alguns juristes assenyalin que Puigdemont no pot ser acusat de delictes que no existien en el moment en què suposadament els va cometre, d’altres temen que l’operació permeti la seva extradició abans de fi d’any i exposi l’expresident a brutals penes de presó de fins a disset anys en consonància amb la set de venjança de l’Estat espanyol.
Ara hi ha dues preguntes que sorgeixen en relació a aquesta nova situació. La primera és saber si els tribunals europeus interpretaran aquest canvi arbitrari com un intent positiu, encara que tardà, d'”europeitzar” i “democratitzar” un codi penal espanyol més aviat tendenciós i nacionalista o si el veuran com una nova estratagema desesperada –ja seria la quarta petició d’extradició– per fer que el líder independentista Puigdemont sigui extradit i empresonat. La segona pregunta és si el president Aragonès i el seu partit, Esquerra Republicana, pagaran o no un alt preu electoral per haver col·laborat amb Sánchez a canviar un codi penal que ara pot comportar greus perjudicis per als activistes independentistes encausats amb la sinistra i arbitrària figura dels “desordres socials agreujats”.
Com era previsible, els independentistes (entre ells Esquerra), van veure la necessitat de donar resposta a la cimera de Sánchez en forma d’una gran concentració davant del palau on es va celebrar. Malgrat ser un dia feiner i assotat per un intens vent fred, el fet que la concentració reunís unes 30.000 persones ha de ser percebut com una gran i nova mostra de força de l’independentisme. Alguns han dit també que pot ser vist com a senyal que la unitat perduda entre els independentistes podria tornar-se a assolir després d’un llarg període de divisió. Tanmateix, no es pot passar per alt que l’actitud col·laboracionista d’Esquerra –o almenys la seva percepció popular– continua sent un greu obstacle per a aquest objectiu. No podem oblidar que el mateix ex-vice-President Junqueras no es va poder sentir gens còmode a la concentració. Més enllà d’això, no es pot donar cap mena de credibilitat a la declaració feta per Sánchez després de la cimera en el sentit que ara la Constitució “torna a ser plenament vigent a Catalunya” i que el Procés d’independència de Catalunya “ha mort”. Els líders de Catalunya poden estar suspesos i a l’exili, però el fet que l’Assemblea Nacional mantingui una enorme capacitat de convocatòria desmenteix rotundament la brama d’un president que, no ho oblidéssim pas, no fa massa anys defensava públicament els responsables del GAL.
