Ramón Tamames, el comunista que el franquisme va infiltrar dins el Comitè Central del PCE, presentarà la moció de censura dels nazis de VOX. Dia 27 de febrer de 1971, el general nord-americà, Vernon Walters (1917-2002), ja va plantejar al dictador Franco la necessitat de preparar el relleu atès la importància estratègica vital que tenien per als USA les bases (Rota-Morón-Torrejón-Saragossa) en territori espanyol. Els americans i els alemanys, és a dir, la CIA i el BND, van planificar i preparar a fons la restauració borbònica ja que tenien por que amb la mort de Franco, Espanya es convertís en un satèl·lit de la URSS mitjançant el PCE o que, si la dictadura continuava amb un altre militar, Espanya entràs en un període de desestabilització.
Dia 9 de juny de 1973, ETA fou la mà que va pitjar el detonador, però l’explosiu C4 que va enviar Carrero Blanco al cel de Madrid era nord-americà. El març de 1972, fou precisament Carrero Blanco qui va crear el SECED (Servicio Central de Documentación) amb l’objectiu de preparar el postfranquisme i anul·lar el PSOE històric de l’exili (Rodolfo Llopis) amb els joves andalusos de l’interior (Felipe González i Alfonso Guerra) i també els històrics del PCE (Santiago Carrillo, Dolores Ibárruri (Pasionaria)…), que tenien estrets lligams amb Moscou, amb gent de l’interior com Ramón Tamames.
El general Manuel Fernández-Monzón Altolaguirre (Madrid 1934-2021) va explicar a les memòries que essent capità del SECED, juntament amb els capitans Juan Peñaranda Algar i Leandro Peñas Varela van crear el 1973, PROMESA (Promotora de Estudios SA), una empresa tapadora que servia perquè els capitans del SECED fessin trobades periòdiques amb membres destacats de la dictadura (Fraga, Barrera de Irimo, Cabanillas, Fernández Ordoñez…), comunistes com Ramón Tamames (PCE), socialistes com Luis Solana (PSOE) i falangistes que es volien recol·locar ràpidament com Jesús Polanco, etc. L‘any 1972 es va fundar la futura editora del diari El País on, a més de la gent de PROMESA, hi havia d’altres franquistes com el ministre d’Afers exteriors del govern d’Arias Navarro, José M. Areilza. Bé, doncs, qui va introduir el falangista Jesús de Polanco en el grup impulsor del diari fou Tamames.
L’any 2015, pocs mesos abans de morir, el general Armando Marchante (1925-2015), va declarar que havia aconseguit tenir un infiltrat dins el Comitè Central del PCE que l’informava de tot i que li passava les actes de les reunions: “Del PCE al principio no sabíamos nada, pero conseguí meter un infiltrado en el Comité Central que nos funcionó muy bien -y no era Ramón Tamames, como alguien ha dicho-, de tal manera que cuarenta y ocho horas después de cada reunión teníamos sobre la mesa el acta completa de lo que se había hablado. El confidente no lo hacía por dinero, sinó porque se desengañó y los traicionó. Y del PSOE lo sabíamos todo. De Felipe González sabíamos hasta el color del calzonzillo que llevaba, porque los del grupos de Sevilla eran cuatro y estaban rodeados de agentes nuestros”.
Marchante es va veure obligat a desmentir que l’infiltrat era Ramón Tamames perquè el general Fernández-Monzón ja l’havia destapat en el llibre de 2011, Una vida revuelta. Vivencias de un general singular, i en el de 2014, El sueño de la Transición. Los militares y los servicios de inteligencia que la hicieron posible. Heus ací una cita literal: “Entonces fue cuando se le ocurrió a alguien, no a nosotros precisamente, crear sociedades anónimas que sirvieran para cubrir los contactos y conciliábulos políticos de preparación del postfranquismo. Leopoldo Calvo Sotelo constituye FEDISA, con Osorio y una serie de gentes de tendencia democristina. Al mismo tiempo funcionaban grupos como Tácito y se iban tomando posiciones desde el sector liberal, desde el propio movimiento, el Opus… Había que coordinar aquello y aglutinarlo. Entonces decidimos, como queda dicho antes, crear una empresa de este tipo, que fue PROMESA. Estamos hablando de diciembre de 1973 y entonces Fraga era el jefe de todo lo que se nos pudiera ocurrir para organizar la transición. Se lo dijimos a él, que estaba todavía de embajador en Londres, y al frente de aquello se puso, teóricamente una presidencia bicefálica, con Pío Cabanillas i Barrera de Irimo. Aquelló empezó a funcionar muy bien y allí nos comunicó Tamames, en el 1974, la incorporación de Polanco al proyecto de lo que sería el diario El País. Nos llevábamos de maravilla, nos reuníamos con cierta frecuencia y creo que aquello era fructífero. Por supuesto, nosostros informábamos de todos los pasos que se iban dando. Aquellos “opositores” al franquismo sabían que no corrían ningún peligro” (Una vida revuelta. Vivencias de un general singular. Ed. Península (2011), pàg. 130).
Així funciona Espanya! El SECED, després CESID i ara CNI, va rebentar des de dintre el PCE provocant una escissió darrera l’altra amb l’ajuda incalculable del ARCHIVO JANO.
Amb tots aquests antecedents dels anys 70 i 80 del segle passat i amb els recents desemmascaraments de tres policies espanyols infiltrats dins moviments socials i l’independentisme, a mi ja no em sorprèn res i, repetint la frase que va dir el president del Barça, Joan Laporta, no és casual que ara surti als mitjans l’afer Negreira, tampoc és “casual” la campanya actual, des de dintre i des de fora, contra l’ANC, el judici farsa contra Borràs, la campanya acusant Barcelona com a centre mundial de l’esclavisme, el canvi de rumb de 160° dels dirigents d’ER i de Pujol, Mas i Trias, els posicionaments de La Vanguardia Española y de las JONS, etc.
David mai no hauria derrotat Goliat si no hagués estudiat ben a fons l l’estratègia, la manera de pensar i de fer la guerra que tenia Goliat i també dels recursos de què disposava.
