Serà per feina feta o per presència a les xarxes, però des de fa mesos, si hi ha un candidat a president que ha treballat la campanya a la Cambra de Comerç de Barcelona ha estat l’economista Ramon Masià, que fa tot just un any presentava els 40 noms que formen part del seu equip per liderar una de les institucions empresarials més importants del país.
Només en transparència, Masià ja porta avantatge des de fa mesos. Els candidats Crous, Tusquets o Torres han pogut aportar tan sols un parell o tres de noms i col·lectius que els donen suport i prou. I no ho han fet, amb l’excusa de no mostrar totes les cartes i reservar-se-les per més endavant. És complicat pensar que un candidat que no hagi estat capaç de posar 40 noms i cognoms a aquestes alçades, quan queden tres mesos per a les eleccions, pugui cohesionar un equip de treball, elaborar un programa electoral que assumeixin tots, i tenir una idea clara de com encarar el futur de la Cambra de Comerç de Barcelona. Voler liderar una institució d’importància de país com és la Cambra no pot ser un assumpte que es bulli al moment, amb quatre amics, i amb un opuscle d’idees vagues.
He volgut consultar el programa electoral de tots els candidats. Aquí, de nou, només he trobat el de Masià. Respecte les altres candidatures no he pogut recollir més que algunes idees tan sols apuntades a twitter o en entrevistes, alguns assumptes abstractes, poca concreció en les accions a realitzar. Sembla que esperin a finals de febrer, quan serà obligat de tenir-ho, per por a que entre ells es prenguin les idees. Estratègies opaques, pròpies d’altres èpoques.
Quant al programa de Masià destaco, especialment, la importància que dedica a assumptes cabdals que la Cambra no ha volgut liderar fins ara. O no han tingut la capacitat de fer-ho, o la desídia dels darrers anys n’ha bloquejat els projectes. Si bé és cert que la capacitat econòmica de les Cambres ha estat molt minvada els darrers anys, tampoc s’han marcat estratègies per recuperar el terreny perdut. En aquest aspecte, la idea de Masià d’empresaritzar la Cambra va en la línia apuntada. Cal revertir les tendències, augmentar els ingressos i fer-ho també augmentant la massa social participativa, i la gestió de serveis i infraestructures del país. Com passa arreu del món amb les cambres.
A banda de fer que la Cambra de Comerç de Barcelona funcioni com una empresa, en destaco la importància que dedica als emprenedors i autònoms que, com bé diu, acaben sumant amb les microempreses el 97% de socis de la Cambra. Al mateix temps la insistència en la formació dual i en recuperar l’arbitratge i mediació que en temps remot havia suposat el Consolat de Mar. Finalment, una idea fonamental recollida en el projecte C’Món. La Cambra de Barcelona no serà cambra si no inclou a tots aquells empresaris i empresàries que formen part del nostre teixit econòmic, i que han vingut d’arreu del món a establir-se a Catalunya. Tenir veu i vot a la Cambra, mantenir contactes i relació bilateral amb les Cambres d’arreu que existeixen a Barcelona, en són alguns apunts.
En l’àmbit nacional dels candidats hi ha una discussió paral·lela. Tot i que en un inici, un mantra dels sector sobiranista va apuntar a Crous com a un candidat “dels nostres”, finalment el Cercle Català de Negocis, l’entitat més clarament independentista del sector empresarial ha decidit anar per lliure. Malgrat tot, llegint el programa de Masià, valdria la pena que molts d’ells s’hi deturessin: tornada de les empreses que marxaren fa un any amb el decret espanyol; reconeixement de les necessitats i diferències econòmiques de Catalunya, relació bilateral amb Europa estalviant-se organismes no productius, preocupació per sectors claus del país… No crec que cap candidat vagi més enllà.
Dels programes electorals de la resta de candidats, de moment, res de res. Hom té la sensació que Crous, Tusquets i Torres tenen tan sols la necessitat de perpetuar-se en espais de decisió econòmica del país, abonats per una trajectòria empresarial solvent i prou. Però la Cambra no es pot guanyar amb quatre discursos o titulars de premsa amiga. La Cambra l’ha de liderar persones amb projecte. Si no, pecarem de nou de tenir institucions sense compromís, sense interès per a l’empresari, elefants blancs d’aquells que hom no sap ben bé per a que serveixen. I no ens podem permetre una cambra sense rumb.
