Com ningú. Com ningú, ni Macià, ni Companys ni cap altre de la llista. Heribert Barrera representa tot el que té de bo, d’humà i d’humanitari, d’honrat, de civilitzat, d’intel·ligent i de potent el nostre independentisme polític. D’assenyat i de perfectament realitzable. I com que els morts acostumen a no poder-se defensar, els enemics de la República Catalana han estat esperant uns anyets per venir ara a escopir sobre la tomba de qui fou secretari general d’Esquerra Republicana de Catalunya (1976–1987), president del Parlament de Catalunya, de l’Ateneu Barcelonès i respectat prohom del país. No els qualificaré de miserables, això no, perquè només són franctiradors espanyolistes, i bons servidors del rei d’Espanya. Els miserables són els altres, els nostres independentistes que haurien d’haver sortit a defensar la veritat, el bon nom d’Heribert Barrera, i han callat com si també s’haguessin mort. Personalitats polítiques que el van conèixer molt bé i que s’han estimat més fer el covard, que han preferit fer l’oportunisme polític i deixar que Barrera passés a la història com un racista per complaure un autèntic racista com el grotesc Manuel Valls. Un xenòfob en diuen, perquè sempre fa fi fer veure que saps el grec. Al capdavall, et mires els papers, llegeixes aquella vella entrevista i no, no hi ha res de censurable ni de vergonyós en el pensament d’Heribert Barrera. En el pensament d’Enric Vila, l’escriptor que el va entrevistar, no podria dir-ne el mateix. Alguns individus projecten els seus prejudicis en altres persones i només hi veuen el que volen veure-hi. I llegeixen només el que hi volen llegir. Diguem les coses pel seu nom: el catalanisme mai, ni abans ni ara, no ha estat repugnantment racista com ho és l’espanyolisme o el basquisme de Sabino Arana Goiri. De la raça hispana i del Dia de la Raça n’ha parlat sempre l’imperialisme espanyolista a Amèrica i a Madrid; de raça basca i del Rh negatiu n’han parlat sempre els patriotes del PNB. El racisme és en la mirada dels que pretenen analitzar la societat catalana, sempre a partir dels prejudicis que duen a dins, de tots aquests anys i panys d’adoctrinament religiós i polític sobre la puresa de sang i del rebuig al jueu. Cal tenir els ulls prou nets per gosar obrir la boca sobre Catalunya i sobre la figura d’Heribert Barrera i, alhora, pretendre dir la veritat.
I la veritat és que la persecució contra Heribert Barrera i el que ell representa és molt més antiga que tot això. Com a mínim es remunta a la polèmica conferència que el president del Parlament va pronunciar el 8 de setembre de 1981 a Sitges, organitzada per la Universitat internacional Menéndez Pelayo. Fou un escàndol de grans proporcions que omplí els diaris durant una bona temporada, sobretot perquè el delegat del govern de la UCD Juan Rovira Tarazona va comparar les declaracions de Barrera amb l’intent de cop d’estat del tinent coronel Tejero del 23 de febrer. Les moderades paraules d’aquest senyor indicaven que “qualsevol colpisme, sigui verbal o mitjançant l’ús d’una altra classe de violència, sempre vol justificar-se amb l’excusa de voler reformar la Constitució”. Els dirigents socialistes d’aleshores, Joan Reventós i Isidre Molas es van escandalitzar, però no pas amb l’animalada del representant de Madrid sinó amb el president Barrera. Rafael Ribó, l’actual síndic de Greuges i aleshores portaveu del PSUC, també es va afegir a agreujar i atacar Barrera, aliat parlamentari del primer govern de Jordi Pujol. Aquell gran demòcrata anomenat Rodolfo Martín Villa, aleshores ministre, no va perdre l’ocasió per rebutjar totalment les paraules de la conferència de Sitges i anuncià solemnement que serien estudiades al proper consell de ministres, per si calia emprendre accions contundents. Molts altres polítics reclamaren la destitució de Barrera i els altius militars espanyols es van negar a assistir a la recepció de la diada de l’11 de setembre al Parlament català. Ricardo de la Cierva afirmà en públic que Barrera havia de ser castigat per alta traïció. El PSA o Partit Socialista d’Andalusia no va voler ser menys i, probablement, destacà com el més clar i sincer de tots els actors polítics. Per a la formació del sud d’Espanya amb dos diputats al Parlament de Catalunya no hi havia dubte: “amb actituds com les de Barrera, intransigents i partidistes, no s’ajuda a la convivència pacífica a Catalunya”. ¿Quines eren les declaracions que havien encès tant els ànims en aquella Espanya encara commocionada per l’intent de cop d’estat?
En realitat, Heribert Barrera només va escandalitzar qui va voler escandalitzar-se ell solet. El venerable polític català va recordar que Espanya era una realitat plurinacional — atreviment verbal que avui assumeix fins i tot la hipocresia de Podemos— i que Catalunya és clarament una nació, independentment de si es vol reconèixer legalment o no. Que la supressió de l’autogovern català data de la mateixa època que els espanyols van perdre Gibraltar i que, és tan legítim reivindicar una sobirania com l’altra. També, acollint-se a la llibertat d’expressió, Barrera afirmà que la llibertat humana és indivisible, i que negar un dret a les persones és el camí per acabar eliminant tots els altres. Per últim, expressà que Catalunya havia de tornar a ser una nació monolingüe, tot i que “això necessita molts anys i s’ha de fer sense imposicions a ningú”. No cal ser gaire atrevit per suposar que la descastellanització de Catalunya fou el principal motiu de controvèrsia contra el president del Parlament, més enllà de les declaracions dels uns i dels altres. El mateix pensa avui Tortell Poltrona tal i com vaig entendre el darrer pregó de la Mercè. Que la immigració ha de catalanitzar-se com sempre ha passat al llarg de la història de Catalunya —fins a l’impuls colonitzador del franquisme—, de la mateixa manera que els espanyols s’han fet francesos en emigrar a França o alemanys en anar a treballar a Alemanya. El PSA de 1981 no va utilitzar els contraarguments nacionalistes espanyolistes que avui gasta Ciutadans perquè en aquells anys el que realment estava de moda era la retòrica marxista, però al capdavall era la mateixa actitud egoista i immobilista del colonitzador. Per al PSA el monolingüisme català — no pas el monolingüisme espanyol— suposaria una clara marginació per als andalusos “que s’han vist forçats a emigrar, a més que la realitat de Catalunya és bilingüe”. Com a qüestions col·laterals també van tenir força importància el republicanisme militant d’Heribert Barrera i les al·lusions sobre la presumpta complicitat encoberta de Joan Reventós i Josep Tarradellas amb el general Alfonso Armada, un dels màxims responsables del 23 F.
No hi ha cap motiu per retirar la medalla a Heribert Barrera, que a més a més és una medalla franquista, ideada per l’ajuntament franquista de Barcelona. Això de retirar-li la medalla de la Ciutat de Barcelona, que diuen que és d’or, al Molt Honorable senyor hauria de tenir conseqüències polítiques si és que ens tenim una mica de respecte a nosaltres mateixos. Per exemple, caldria un boicot i que cap independentista no l’accepti mentre no li sigui retornada al gran polític i patriota català. Als morts cal respectar-los. Li van atorgar mort i mort li van retirar després, de manera que podem dir que la utilització partidista ha estat més que desvergonyida. Tota aquesta desgraciada història de la condecoració de Barrera m’ha fet recordar una recomanació de Jordi V d’Anglaterra. Els anglesos tenen més experiència que nosaltres en això de les condecoracions. L’any 1920, preveient l’actual moda aquesta de posar i treure medalles, recomanà al seu govern que, per prestigiar la Creu Victòria, la màxima condecoració militar britànica, mai no s’hauria de poder retirar a ningú. Mai. Encara que hi haguessin motius posteriors ben justificats. I que, fins i tot, si una persona condecorada amb la Creu Victòria després acabava condemnada a mort, que pogués tenir el vistós privilegi de dur-la orgullosament penjada del pit fins al patíbul. Perquè hi ha coses que no s’han de barrejar.
