Potser, perquè ha arribat desembre, comencem a avaluar si hem complert amb els objectius anuals. Pel que fa a la pandèmia s’ha progressat notòriament, però no prou per superar completament tots els incendis que van començar el desembre de 2019. De fet, hem d’acceptar que és molt trist saber que han quedat moltes persones enrere, que no podrem recuperar.
Afortunadament, avui els articles d’opinió tracten sobre l’aplicació del passaport covid, una mesura menys restrictiva que el confinament, però que ha generat molta controvèrsia. Cal veure amb optimisme moderat, i gens eufòric, l’avenç en la gestió de la pandèmia. Tant per la menor xifra de morts com per la millora en la qualitat de vida.
L’aplicació del passaport és un conflicte increïblement polifacètic. Per resoldre-ho, com en moltes ocasions anteriors, caldrà equilibrar les llibertats personals i col·lectives. No hi ha respostes fàcils, i és molt difícil que tothom en surti satisfet.
Per començar, voldria expressar el rebuig a la frivolitat amb què una part del col·lectiu en contra del passaport covid ha usat l’estel groc, o la insígnia amb què el nazisme assenyalava als jueus. És un insult a les víctimes de l’Holocaust i una vergonya que “justament” comenci a utilitzar-se quan les persones no vacunades deixen de poder accedir a la restauració, gimnasos i residències de gent gran en espais tancats.
També és indignant veure les cues als centres de vacunació amb l’inici de l’aplicació del passaport covid de col·lectius que ja es podien inocular al vaccí. Amb aquesta malaltia molta gent hi ha deixat la pell, la salut (també la mental) i ha fet sacrificis enormes per tirar endavant. Per això, em resulta profundament poc respectuós que hi hagi persones que condicionen si posar-se una vacuna (o no) al fet de poder accedir a bars i restaurants.
Aquests dies he llegit articles d’opinió i voldria felicitar Xavier Martínez, pel seu contundent “Passaport, no gràcies”. Malgrat que en alguns punts discrepo de la seva opinió, he de reconèixer que ha canviat el meu punt de vista. Té raó que hem d’assegurar-nos que no donem via ampla a la vulneració de drets davant qui pensa diferent.
També crec que cal que seguim responsabilitzant-nos i actuant amb un fonament científic. És a dir, que les vacunes han superat metodològics processos de qualitat validats per l’Agència dels Medicaments Europeus, i que tenen una aclaparadora major consistència que moltes idees conspiranoiques que corren per les xarxes.
És cert que no en sabem els efectes a llarg termini, però com exposava el professor universitari Dani Sánchez-Crespo en el seu fil a Twitter, hem de ser coherents i honestos i reconèixer que hi ha molts altres aspectes dels quals tampoc i que consumim diàriament. Per tant, que qui pot vacunar-se, d’alguna manera té una responsabilitat amb qui no té aquesta opció. Si decideix no fer-ho, ha de reflexionar sobre els motius. Hem de recordar que hi ha moltes persones en països en via de desenvolupament, que encara no han pogut vacunar-se. A més de persones que per prescripció mèdica no poden i que queden protegides amb la vacunació social.
Hem d’exigir igualment coherència i honestedat als governs, ja que més d’una vegada en la pandèmia, he tingut la sensació que les restriccions covid han passat pel filtre econòmic. Per això, hem d’estar vigilants sobre les mesures que es prenen, però també sobre els arguments que les sostenen.
Cal, per tant, que malgrat l’esgotament, seguim esforçant-nos a posar-nos en el lloc de l’altre, en construir, i perquè no, tenir una mica de generositat amb qui pensa diferent de nosaltres. Precisament, és important per mantenir la societat cohesionada, entendre que la pandèmia no és l’únic problema que cal resoldre.
En poques paraules, és positiu que la superació de la pandèmia comenci a ser un escenari a mitjà o llarg termini. Per això és tan fonamental que, ara, comencem a plantejar-nos com en volem sortir.
