El president Quim Torra va protagonitzar, ahir al programa FAQs de TV3, la millor presentació de llibre que s’hagi fet mai a Catalunya. En prime time televisiu, Torra va confessar, amb la seva veu trencada habitual, els sentiments de desesperació i d’impotència que el van envair quan es va trobar sol gestionant una pandèmia.
El més destacable de l’entrevista (més enllà d’un enèsim capítol de retrets partidistes) és el fet que Torra intenta explicar les dificultats emocionals en què va trobar-se, tot intentant frenar una crisi humanitària sense precedents. La manera com l’expresident va encarar la seva absoluta solitud posa sobre la taula l’eterna tensió entre l’empatia i el cinisme en el lideratge polític.
Torra confessa que el plor i el desànim es van convertir en part de la seva quotidianitat, en veure de manera irrefrenable com, dia rere dia, morien centenars de persones. Aquest fet va ser durament criticat per part de l’audiència, aquells qui consideren que un grau massa alt d’emocionalitat i d’empatia són aspectes incapacitants per un governant en moments de crisi.
Però, per un moment, imaginem que Quim Torra hagués estat una dona. Gran part de la ciutadania encara estaria de peu aplaudint les paraules que va pronunciar l’expresident. S’estarien gestant desenes d’articles elevant els nobilíssims sentiments de l’expresidenta, la seva sensibilitat i implicació emocional en la gestió pandèmica i la seva exemplar cura de la ciutadania. “La feminització de la política era això!” – dirien, entusiasmats.
Requereix molta valentia confessar que la situació el va superar, que va buscar ajuda per a gestionar-la i que va prioritzar, en tot moment, que la ciutadania no veiés el seu president enfonsant-se emocionalment. I, per a mi, aquesta és la lliçó realment important.
Torra estava emocionalment desbordat, però va entendre que no podia transmetre aquesta imatge públicament. Això, que sembla lògic, no ha estat pas entès per alguns dels nostres destacats líders polítics, que han passejat les seves llàgrimes per platós i micròfons per motius molt menys greus que la mort de milers de ciutadans.
En l’entrevista d’ahir, Torra va mostrar que entre la pornografia exhibicionista de l’emocionalitat i la reivindicació del cinisme en la política hi ha una cosa que s’anomena honestedat.
