Qui n’informa en Pompeu?

L’altre dia vaig tenir un somni. Soc als Camps Elisis i la primera persona que hi veig és en Pompeu Fabra. Inevitablement me l’acabo trobant davant per davant i m’escomet amb la temuda pregunta: “Què, com va la nostra llengua?”. No podent fer-me l’orni, em veig en el tràngol d’haver-li de dir que és precisament ara (després d’una quarantena llarga d’anys d’autogovern autonòmic, amb un Consorci de Normalització Lingüística en funcionament, amb una Consellera de Cultura en nòmina, amb cinquanta anys d’Escola Catalana a l’esquena, amb una política d’immersió que la UE beneeix i que tothom s’entossudeix a qualificar d’“exemplar”, amb TV3 i Catalunya Ràdio aparentment operatius, amb xarxes i internet plenament desenvolupats, amb bons grups i intèrprets musicals, teatrals i literaris en actiu i amb cap prohibició massa visible al BOE) que el català està patint la situació més alarmant dels darrers segles amb un abandó massiu per part dels joves que en compromet greument el futur.

Lògicament, el disgust del mestre Fabra és majúscul com ho ha de ser per a generacions i generacions de catalans que han dedicat les seves vides a la rehabilitació i l’enfortiment de la nostra llengua en condicions molt més aparentment adverses que no les actuals. És duríssim haver de constatar com després de la progressió que va dels temps pioners de la Renaixença als Jocs Florals, dels modernistes als noucentistes, de la generació de la República a les grans figures que van aconseguir de brillar malgrat la clandestinitat del franquisme -Carner, Ferrater, Espriu, Oliver, Pedrolo, Martí Pol, Rodoreda, Roig, Estellés, Marçal, Vilallonga i tota la Nova Cançó- a la recuperació de la democràcia el 1975, que sigui justament ara que mostri signes tan evidents de minorització i abandonament.

És duríssim sí, però podem dir que és estrany? A veure. Amb una immigració massiva perfectament legitimada per passar del català, amb cap esforç per oferir informació als nouvinguts, amb una classe política generalment insensible al tema, amb un clima d’hostilitat induït durant quinze anys pels neofalangistes de Ciudadanos i una legislació que deixa escandalosament indefensa la nostra llengua (en comparació, per exemple, al quebequès, el flamenc o els idiomes de la Confederació Helvètica), d’estrany no té absolutament res. No es pot ignorar la gravetat que comporta per al català que no sigui obligatori el seu coneixement al nostre territori -i sí el del castellà- ni que no pugui competir amb el castellà i l’anglès en àrees tan crucials com l’entreteniment a internet o els continguts audiovisuals, ni que els catalanoparlants no puguem utilitzar-lo amb normalitat en llocs decisius com ara els jutjats, les notaries, moltes aules universitàries, els cinemes, les Corts de Madrid o el Parlament Europeu. A l’hora de fer vida en català, ens veiem enormement perjudicats pel discriminatori marc constitucional espanyol (que tants catalans van votar cegament el 1978), per inèrcies colonials seculars, per l’absentisme de la classe política pròpia i per l’espoli fiscal que ens priva de vitals recursos per revertir la situació.

Tornant al somni, recordo que en Pompeu em demana desesperat si a tot aquest desori no se li està fent front. I és aquí que no sé què respondre. Perquè, honestament, algú veu que realment s’estigui fent res efectiu per poder revertir la situació? N’hi ha prou per tranquil·litzar el mestre Fabra que l’informem que a algú a la Generalitat se li ha ocorregut de recuperar de l’armari de 2005 la dentífrica campanya de la Queta? O que hi ha en marxa tímides campanyes a TV3, doblatges i xarxes per recuperar el català entre els joves? Hi ha cap iniciativa prevista que tingui una cinquena part de l’ambició dels congressos catalanistes de 1880 i 1883 o del Congrés de Cultura Catalana de 1975-77 en el sentit de prendre la iniciativa en favor del català? Algú té notícia que el Govern de la Generalitat o el Parlament de Catalunya tinguin previst de celebrar sessions monogràfiques per prendre passos en aquesta direcció i evitar que el català se’ns mori a les mans?

De moment cal lamentar que brilla per la seva absència una cosa tan bàsica com és una voluntat d’aplicar la llei en defensa dels catalanoparlants en camps com la competència lingüística en l’atenció al client, la retolació i la disponibilitat d’informació tecnològica i comercial. Certament, cada dia ens arriben notícies del menyspreu que reben els catalanoparlants en hospitals, jutjats, comerços i bars. Què ha fet la nostra administració per contrarestar els tòxics tòpics -demencials però cada cop més estesos- segons els quals el català és “l’idioma del poder” i que parlar-lo és “racista”? En aquest sentit, cal exigir l’inici d’una intensa campanya generalista (i de picar constantment pedra) per informar la població general de la feble situació del català i de la necessitat i legitimitat de promoure’n eficaçment l’ús social.

Potser ha arribat l’hora que reconeguem obertament que qui viu en un “gueto” lingüístic a casa nostra som els catalanoparlants. Per aconseguir-ho, ajudaria molt que desburocratitzéssim el concepte de Normalització Lingüística que gasten les institucions amb la visibilització a gran escala de conceptes vitals com ara la concelebració pública i l’encoratjament social a l’aprenentatge de l’idioma o la plena legitimitat territorial de català i aranès com a únics idiomes propis del territori. En vista del devastador mal que ha fet el discurs de Ciudadanos -fals, insostenible, colonial i neofalangista- les nostres institucions haurien de promoure el tipus de debat públic (alhora racional i emotiu) en favor de la llengua que, si s’hagués socialitzat a temps en el nou mil·lenni, sens dubte ens hauria vacunat contra tot el verí que els senyors Rivera i Arrimadas van vessar damunt una societat catalana poc preparada (amb l’inestimable ajut dels milions de l’Ibex 35 i la munió d’hores televisives que el Deep State va posar a la seva disposició). També convindria que Barcelona tornés a recuperar un alcalde/una alcaldessa que no perjudiqués la nostra llengua com ho ha fet Ada Colau en tantíssims aspectes, subliminals o no. En aquest sentit, cal denunciar que tan colonial, supremacista i lingüicida és l’#encastellanoentendemostodos que comparteix el nacionalisme banal castellà amb l’esquerra chupiguay de Colau com el “habla en cristiano” dels seus antecessors franquistes. (Per cert, algú informarà la senyora Colau que un idioma no usat en la integració de nouvinguts és un idioma desintegrat i condemnat a mort?).

Com m’hauria agradat que al meu somni hagués pogut informar el mestre Fabra que estem en el camí de la recuperació, que el català té un futur esplendorós i que la nostra resiliència secular segueix intacta per mantenir el català com l’idioma dels infants, dels pares, dels barris i totes les comarques dels Països Catalans. Però actualment, ni en el somni més melós ens ho podem imaginar això. La nostra administració segueix pensant en petit, incapaç de veure la necessitat de crear projectes, discurs i polítiques de la dimensió que requereix la gran emergència lingüística nacional que patim. Ni en somnis podem aportar bones notícies a les generacions d’avis i àvies que ens han precedit en la lluita pel català. D’ells hem heretat un tresor lingüístic de valor incalculable que estem donant sobrades mostres de no saber conservar. Entre tots hauríem d’adoptar iniciatives avantguardistes com els de #mantincelcatalà i Plataforma per la Llengua, però multiplicats per mil en cada sector. Perquè això passi, necessitem que la Generalitat i els ajuntaments deixin de pensar en petit i comencin a tractar el problema amb tota la contundència i tots els recursos necessaris per combatre una emergència nacional tan greu. És el que cal perquè d’aquí un temps puguem tornar als Camps Elisi per informar Pompeu Fabra que el català remunta i tornem a tenim futur com a Grup Objectivament Identificable des del punt de vista lingüístic i nacional.