De deixar-se prendre el pèl se’n diu que t’has deixat aixecar la camisa. Una expressió que ens recull la paremiologia i que té un magnífic exemple contemporani en un episodi que m’explica un bon amic fabricant de teixits.
El fenomen enfonsà pràcticament a tots els fabricants de roba per a camiseria que hi havia concentrats a les comarques del Berguedà, Bages i també al Vallès, en un període comprès entre finals dels 90 i principis del nostre segle.
Hàbils comercials (de fabricants xinesos), oferiren als teixidors catalans fer idèntica fabricació a la Xina, però a meitat de preu. Gairebé tots acceptaren. El guany a curt termini els feu perdre la capacitat de producció. Un cop els orientals es feren amos del mercat, apujaren preus i els autòctons desaparegueren del mapa.
La camiseria catalana es deixà aixecar la camisa. Un cas de dumping, de manual, que precipità la fallida d’un sector productiu a casa nostra.
Fa gairebé 4 mesos que ens han tornat a aixecar la camisa: el 29 de novembre de l’any passat, ens anàrem a dormir amb 528 fosses comunes de la Guerra Civil i el Franquisme segons registre del Servei de Dades Obertes de la Generalitat. L’endemà, dia 30, n’aparegueren de cop tres-centes cinquanta vuit més, fent un total del 886 fosses. Un augment del 68% respecte al que teníem el dia abans.
No hem sentit ni llegit que a ningú l’hagi sorprès aquest xàfec de fosses. Cap polític, cap arqueòleg, cap antropòleg, cap forense, cap historiador, tampoc periodistes. Potser només uns quants familiars de víctimes ens n’hem escandalitzat?
Però els milers de persones desaparegudes que hi ha dins d’aquests clots de la vergonya de la Guerra Civil i el Franquisme, no són un producte, són un deute.
Escriure aquest article ha costat molt. Des que aquest passat 22 de setembre vaig comparèixer davant la Comissió de Justícia del Parlament, he anat acumulant molt desassossec i se m’ha disparat el desencís.
Aquell dia i on se suposa hi rau la sobirania d’aquest poble (però ja sabem que encara no), quan feia cinc minuts que havia començat la compareixença, vaig dipositar unes restes humanes sobre la taula de la Mesa de la Comissió que presidia el diputat Jordi Orobitg. Una mostra irrefutable del deute.
Especular amb deute públic és delicte, però quan el deute és en moneda de Drets Humans els irresponsables que el gestionen ensumen la impunitat. De fa un quant temps que hi ha senyals clars que el sector social i professional dominant, esmentat abans, dona per fet que no es podrà tornar el deute, i per això ens volen estafar, transmutant-lo cap a un producte: patrimoni i turisme.
Per vendre el producte es valen sobretot de la bona fe de les famílies, que cauen en el parany sentimental de la commemoració i l’homenatge. No em malinterpreteu, el 90% no saben que el Dret Internacional ens empara i que se’ls hi amaga el dret a exigir a tornar el deute a qui en té l’obligació, o sigui: el Govern de la Generalitat. L’estafa comença, com quasi sempre, amb el llenguatge: els nostres familiars són víctimes per Desaparició Forçada o Involuntària. Ho heu vist escrit a l’exposició del Palau Robert?
Tornar el deute vol dir esgotar totes les possibilitats d’identificació en un termini raonablement curt, això és: exhumar totes les fosses amb l’anàlisi antropològica corresponent i perfilar genèticament totes les víctimes i el màxim de familiars vius, encreuant-los sistemàticament.
Però tornem a les dades. Si repassem l’hemeroteca, el 4 d’abril de 2008 un conseller anomenat Joan Saura i una arqueòloga de nom Queralt Solé, presentaren un primer mapa de fosses comunes a Catalunya (encara no en línia). El titular de la notícia al diari El Periódico ja era tota una declaració d’intencions: «La majoria de les 179 fosses de la guerra a Catalunya no s’obriran». Passen dos anys i vuit mesos quan es presenten oficialment les dades consultables en un mapa a Internet (geogràficament referenciades). Un 9 de novembre de 2010 el secretari de Relacions Institucionals i Participació, Josep Vendrell, ens diu que ara ja n’hi ha 58 més. Ja tenim un total de 237 fosses comunes.
Documentem un darrer salt significatiu: el 28 d’abril de 2017 el diari ARA titula «Localitzen a l’Ebre 123 noves fosses de la guerra: ja en són 495» i l’article de la periodista Roser Royo comença dient: «El mapa de fosses de Catalunya s’amplia esfereïdorament». No ens quedaran qualificatius per anomenar el que va succeir entre el 29 i el 30 de novembre: gairebé triplicant l’augment de 2017 d’un dia per l’altre.
També passà una cosa important aquest mateix mes d’abril del 17 (11.04.2017) el Govern, aplicant la Llei de Transparència, publicà per primer cop en un fitxer de Dades Obertes (dataset) el contingut del mapa de fosses comunes que teníem des de 2010. Ho documentàvem pocs dies més tard al nostre compte de Twitter. Poder treballar la informació en format de base de dades és fonamental i una obligació de les administracions. D’aquí que el nostre article se centri en aquest fitxer de dades amb
valor jurídic.
L’ensurt d’aquest 30 de novembre ens dugué a demanar al @opendatacat @governobertcat @governdigital tot l’històric d’actualitzacions del dataset, però sembla que les dades de 2017 a 2020 s’han fos (suposem que serà cosa dels Piolins i la pandèmia). El full de càlcul que ens van enviar des de <dadesobertes@gencat.cat> és molt magre: en dos anys (2020-2022) només hi ha sis logs, o sigui, actualitzacions de dades i, estranyament, no belluguen gens (del 18.11.2020 al 19.11.2021 s’augmenta d’una sola fossa, de 527 a 528), fins al 30.11.2022 que saltem de cop a 886.
Si féssim un gràfic de tot plegat el creixement seria terriblement exponencial: de 1936 a 2008, 179 fosses | de 2008 a 2010, 58 més, 237 fosses | de 2010 a 2017, 123 més, 495 fosses | de 2017 a 2022, 33 més, 528 fosses | de 2022 fins avui mateix, 358 més, 886 fosses.
Desgavell, se’n diu desgavell. Hi ha dues fonts de dades que haurien de ser simètriques, però que no ho són: el Mapa de Fosses i el dataset de Dades Obertes. L’exemple el tenim ara mateix (abril de 2023) —si és que no ho han esmenat just abans de publicar aquest article—, tenim que a la fitxa de cadascuna de les fosses, que hi accedim navegant pel mapa, hi ha moltíssims més camps d’informació que al fitxer de Dades Obertes, per exemple: els apartats d’intervencions, documentació i dignificació, són inexistents. Entre d’altres, camps clau per saber si són restes en superfície (tipus de jaciment) o si és dins d’un cementiri, tampoc són al dataset.
Per acabar-ho d’adobar, el mateix departament de Justícia, a la circular semestral que penja de l’Informatiu del Cens de Persones Desaparegudes (i que se’ns envia als familiars), ens dona dades que tampoc no quadren cronològicament amb les del Portal de Transparència: el desembre de 2021 el butlletí ens informava que hi havia 671 fosses, però al dataset només en documentava 528. Passava el mateix el juny del 2022.
Encara més increïbles són les dades del Cens de persones desaparegudes durant la Guerra Civil, ja que el butlletí esmentat ens informa d’unes xifres que l’actual dataset (5307) encara mai no ha assolit: l’any 2017 5319 censats, l’any 2018 5581 censats, l’any 2019 5870 censats, l’any 2020 5987 censats, l’any 2021 6222 censats i l’any 2022 6689 censats. Avui dia hi ha una escandalosa desviació de vora 1400 persones (6689 – 5307 = 1.382). Però d’això ja en parlarem un altre dia, juntament amb el Programa d’Identificació Genètica.
La consellera Ubasart ha de saber que el seu departament pot fer-li jocs de mans a la Secretaria de Telecomunicacions i Transformació Digital i de rebot a la consellera Vilagrà, de Presidència, d’on penja, però que hi ha familiars que podríem parafrasejar el famós monòleg de Blade Runner i adaptar-lo a tota la nissaga de conselleries i direccions generals, que hem tingut el gust de conèixer, per confirmar que hem vist coses que vosaltres els polítics no us creuríeu mai de la vida!
Hem vist fer una regla de tres, qualsevol pot fer-la. Amb dades del mateix Govern i de l’exposició «ON SÓN? 85 anys d’exhumacions de fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya», hi ha 886 fosses registrades de les quals, des de 1999, se n’han exhumat 77. Siguem generosos i arrodonim les xifres a favor del tafur: resultaria que en tenim encara 800 per exhumar, portem 80 anys treballant-hi i només n’hem exhumat 87. Quant trigarem a exhumar totes les fosses comunes? Una regla de 3: vuitanta-set multiplicat per vuit-cents i dividit per vuitanta (87×800/80=870): vuit-cents setanta anys i sense despentinar-nos. Un deute de ciència-ficció, només apte per a replicants del tercer mil·lenni, però amb crèdit.
Intentareu, una vegada i una altra, aixecar-nos la camisa. Una vegada i una altra us posarem davant del mirall dels mitjans, el Síndic de Greuges, el Grup de Treball sobre Desaparicions Forçades o Involuntàries de Nacions Unides, la Querella Argentina o allà on faci falta.
Però, per una vegada, digueu-nos la veritat ¿Qui ens tenia amagades al calaix 358 fosses comunes? (i sobretot, recordeu: no som patrimoni i encara menys un souvenir)
Marcantoni Malagarriga-Picas (familiar de víctima per Desaparició Forçada o Involuntària el 1938, donant genètic i denunciant a la Querella Argentina)
@OnEtsOncleGuill
