Després de gairebé mig any d’ençà de les eleccions del 14 de febrer, marxem de vacances amb una sensació estranya. L’acord de govern entre ERC i Junts per Catalunya advertia que es volia “materialitzar el mandat independentista del 52%” i que l’acció de govern se centraria en “l’estratègia de consens independentista per fer la República catalana”. Però l’executiu de Catalunya encara està en fase de rodatge i no ha anat més enllà de gestionar el nomenament d’una part (sí, només una part) del sottogoverno i d’explicar a grans trets com es governarà en cadascun dels àmbits sectorials del Govern en el marc d’un Estat de les autonomies en fase de descomposició. Vaja, que no hi ha hagut l’arrencada de cavall que deien que hi hauria amb una majoria de vots independentistes.
Durant aquests primers mesos de govern del 52%, no s’ha conegut ni una sola estratègia política per fer efectius alguns dels “acords de consens estratègic per a la República Catalana” entre ERC i Junts que es van anunciar a so de bombo i platerets: “incrementar una mobilització ciutadana determinada en una confrontació democràtica”, “tenir unes institucions de govern amb agenda i lideratge independentista”, “preparar-nos per a una República catalana inclusiva i útil per a tothom”, “preparar des de tots els ressorts a l’abast els diversos escenaris de confrontació democràtica per guanyar l’exercici efectiu del dret a l’autodeterminació” o “reprendre amb urgència la iniciativa conjunta de l’independentisme aprofitant el mandat que les urnes ens ha donat”. Al setembre, quan es reprengui el curs polític, el Govern ja tindrà més de 100 dies i, de moment, el més calent és a l’aigüera.
Mentrestant, s’entesten a intentar demostrar-nos per enèsima vegada que la taula de diàleg i la bilateralitat Govern espanyol-Govern català podrà resoldre el conflicte i permetre reconèixer el dret a l’autodeterminació i l’amnistia. A l’altra banda, però, Pedro Sánchez i el seu govern progressista ja han dit del dret i del revés que ni parlar-ne d’aquest reconeixement. És difícil d’entendre aquesta actitud il·lusòria del Govern català, o d’una part d’aquest Govern, davant d’un PSOE que ja ha demostrat amb escreix de què és capaç per reprimir la dissidència política catalana i els catalans que van voler decidir el seu futur votant: membre destacat de la coalició del 155, artífex entusiasta de la politització del Tribunal Constitucional, actor imprescindible per preservar la cultura franquista a la cúpula judicial, responsable frisós de la repressió de la fiscalia i espectador impassible de la ignominiosa vindicta del Tribunal de Comptes, entre altres proeses antidemocràtiques. Però sembla que encara hi ha qui es manté en la ficció de pensar que el Govern espanyol reconsiderarà la seva estratègia envers Catalunya davant del 52% de vots i dels 74 diputats independentistes. Potser ja hauríem de començar a saber que el problema no és de percentatge de vots independentistes, sinó de manca de cultura democràtica dels que governen l’Estat espanyol.
La repressió espanyola s’ha centrat, sobretot, a enterrar el que més ha contribuït a destapar les clavegueres de l’Estat: el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre. Allò que va fer dignes els catalans és el que més va ferir els repressors, i l’actitud col·lectiva que va acompanyar l’1 d’octubre és el que el Govern espanyol vol evitar que revifi. La majoria dels que hem patit repressió, lluny de rendir-nos, sabem que només podrem exercir plenament el dret a l’autodeterminació, principi fonamental dels drets humans contingut a la Carta de les Nacions Unides, amb accions unilaterals de dignitat col·lectiva, com la de l’1 d’octubre o la del 3 d’octubre. Suposo que això és “l’embat democràtic per la independència” que proclama l’acord de govern entre ERC i Junts, perquè no sé quina altra mena d’embat podria sumar la voluntat de la majoria del 52% de votants independentistes. De moment, però, no hi ha gaires discursos governamentals en aquesta línia i més aviat proliferen declaracions buides per distreure i anestesiar els que esperen reprendre l’acció.
El Govern necessita millorar i ho ha de fer. Ja som a l’agost i esperem que les reflexions governamentals estiuenques vagin en la direcció de recuperar el carrer i la insubordinació popular davant la injustícia i la repressió, perquè encara n’hi ha, i molta. President, vicepresident, consellers i conselleres, haurien de despertar de l’estat letàrgic de mediocritat autonòmica en què estem immersos. Haurien de sortir d’aquest ensopiment i anar més enllà del qui dia passa, autonomia empeny. La crisi sistèmica és massa evident per fer veure que s’està fent sense fer res. La repressió que patim ens ha de fer despertar d’aquesta somnolència institucional cada cop més soporífera. Necessitem reacció i mobilització!
