Quan molta gent esperava la implosió d’Espanya i alguns ja havien començat a reclamar el mèrit d’haver-ho provocat, ha arribat el pacte. El pacte entre els jutges d’un partit espanyol i els de l’altre partit espanyol, vull dir. Entre Nadal i Cap d’any s’ha renovat finalment el Tribunal Constitucional i la suposada crisi constitucional se n’ha anat per on havia vengut. I ara què?
Ara, uns quants il·lusos ens intenten convèncer que amb el nou TC tot serà diferent. Per fi hi haurà una majoria progressista, diuen. Tot i que seria més adient parlar d’una majoria de magistrats proposats pel PSOE. És, en efecte, una cosa que no passava feia temps. Si fa no fa, des de poc després de la sentència de l’Estatut, que com tothom ha oblidat la va dictar un TC amb majoria de jutges del PSOE.
Dient que la sentència de l’Estatut la va dictar el TC quan hi havia una majoria de magistrats nomenats pel PSOE ja s’expliquen moltes coses. Però no menys que les que queden en evidència pel fet que la gent es pensi que la resolució que va dinamitar l’autogovern va ser cosa del PP i de la seua històrica animadversió contra Catalunya. Com si el PSOE no fos capaç de fer aquestes coses.
Hi ha qui té una tendència patològica a atribuir al PP totes les mancances democràtiques d’Espanya i tots els atacs que pateixen les institucions i la ciutadania de Catalunya. No és casual ni anecdòtic. La dependència i la submissió tenen en aquests enganys un aliat especialment valuós. Fer veure que hi ha mitja Espanya bona, capaç de tractar els catalans com a ciutadans de primera, és un dels grans arguments anti-independentistes. I sovent avalat per suposats independentistes.
La realitat és que Espanya continua sent irreformable, i res no ha canviat. I una de les principals raons és el poder dels jutges com a garants, no de la justícia, sinó dels interessos de l’Estat. Una judicatura que representa la continuïtat pura i simple, per altres mitjans, de la dictadura franquista. I perquè aquesta continuïtat és evident i no té remei, el govern del poder judicial no pot complir de cap manera amb els estàndards democràtics europeus.
Com que els jutges són molt majoritàriament “conservadors” (franquistes, pel sentit literal del que pretenen conservar), el problema és sistèmic i irresoluble. No se’ls pot deixar elegir autònomament els seus representats, com exigeix Europa, perquè aleshores sempre manarien els mateixos. Els mateixos de sempre s’entén. I quina és l’alternativa? Que els nomenin els polítics, com a Polònia, i així de tant en tant el PSOE tengui l’oportunitat de posar jutges en llocs de poder.
Espanya no pot tenir una cúpula judicial independent i demòcrata. Suposant que els del PSOE siguin demòcrates (definició que no compleixen tots els jutges que col·loca aquest partit), han de triar una cosa o l’altra. Perquè els jutges més franquistes, d’independents ja ho són. El que no són és ni remotament imparcials. Tenen una agenda política que imposaran governi qui governi a les institucions democràtiques.
Els del PSOE ni tan sols guarden les aparences. Ara mateix, al TC hi ha el Fiscal General del govern Zapatero i el Ministre de Justícia del govern Sánchez. El PP dissimula una mica millor. O té més pedrera de jutges afins que poden semblar independents del partit. Que algú pretengui justificar el control descarat del TC per part d’homes de partit (perquè el gènere no canvia) designats pel govern amb l’etiqueta de “progressistes” a mi em provoca nàusees.
Per cert, com és que en un Estat territorialment tan poc homogeni ningú no analitza la procedència dels magistrats, en comptes del partit que els ha proposat? La batalla per aconseguir que les institucions no estatals (Catalunya, País Basc, etc.) poguessin proposar alguns dels membres del TC es va perdre fa molt de temps. I ara la majoria absoluta dels magistrats són madrilenys i andalusos, com és previsible. Al Canadà hi ha sempre tres quebequesos a la Cort Suprema, per exemple. Que lluny queda…
Dels jutges del PSOE no n’esper res. Ni són mes demòcrates (ja s’ha vist amb les unanimitats sobre la repressió post-155) ni més autonomistes. L’únic que passa és que a vegades tenen més complexes a l’hora de justificar certes coses. I això, paradoxalment, sol portar-los a defensar pitjors resolucions. Per fingir una miqueta que no es carregaven l’Estatut de Catalunya, els varen acabar destrossant tots. Des d’aleshores ja no hi ha autonomia constitucionalment protegida enlloc.
Que venen els jutges del PSOE. Ja ens podem posar la mà a la cartera!
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
