Com si fos un polític català, al pare, al papà de William Shakespeare, John Shakespeare, també el van cosir a multes i a més multes per veure si aconseguien destruir-lo, acabar amb ell, o almenys neutralitzar-lo. Alcalde de la vila de Stratford-upon-Avon durant alguns anys, era un conegut líder local, al bonic comtat de Warwick, un home alhora tossut i extraordinàriament feble. Vull dir que li passava com a Artur Mas, a Joana Ortega o a Santi Saltimbanqui Vila, que pretenia plantar cara a l’Estat, però l’Estat coneixia molt bé el seu punt feble. Perquè responia reprimint-lo, confiscant-li el capitalet que havia arraconat, la miqueta de patrimoni que esperava poder transmetre algun dia als fills. És més vell que l’anar a peu. Perquè callis la tirania et penja pel ganyot i t’escanya, així aprendràs a no qüestionar els que manen de veritat. Però sembla que John Shakespeare, encara que fos un home de finals de l’edat mitjana, diríem que s’ho manegava força millor que els encantats convergents.
Dic que són uns encantats perquè mai no s’haurien esperat que els passaria això, que Espanya gosaria reprimir-los. A ells no, per favor, a ells no. Encara a un no ningú com ara jo, sí que es podia pensar, potser a un pelut de la CUP, però als senyors d’ordre on vas a parar, i ara. M’ho va explicar un dia en Xavier Trias i Vidal de Llobatera que, en cert moment, havia nuat una bona amistat personal amb Mariano Rajoy i que, per això mateix, estava estupefacte perquè li havien fet aquella marranada d’acusar-lo de tenir diners a Suïssa. Inimaginable. Probablement per allò avui ja no és alcalde i gaudim a Barcelona de la formidable experiència de frau Colau. Probablement els convergents es pensaven que podien amenaçar amb la independència, provocar els franquistes i que Espanya no els tocaria pas. Es pensava Santi Saltimbanqui Vila que podria dir allò tan bonic que va dir a Figueres el 23 de setembre de 2017 i que no li passaria res: “si hem d’anar una dies a la presó, hi anirem i si ens hi hem de jugar el patrimoni, ens el jugarem perquè ens hi juguem la dignitat”. No sé si se’n recorden però això va dir el noi de la mare, Santi Vila va parlar de dignitat amb la boqueta. No l’estan perseguint per oposar-se a l’espoli cultural de Sixena sinó per haver format part del govern Puigdemont. Perquè oposar-se tampoc us penseu que s’hi va oposar gaire, tampoc no va encadenar-se davant del museu de Lleida. Sense més conviccions que l’egocentrisme radical, que fer caixa, és difícil dignificar la política.
No es pot dir el mateix de John Shakespeare, un home ferm, d’idees pròpies, disposat a defensar-les amb coratge, amb la vida si calia. Amb un coratge i amb una dignitat desconeguts entre la nostra classe política d’avui, la que s’infla tant el pit i també la butxaca. El papà del gran escriptor era un notable home de negocis però, per damunt de tot, era enemic declarat de la nova religió anglicana i de la punyetera reina Elisabet Tudor, que la mantenia com a nova religió de l’Estat gràcies al poder de les armes. Perquè els homes i les dones d’aquella època no canviaven de religió així com així, se la jugaven davant del poder reial i, en canvi, no se la volien jugar davant del gran jurat, el de la Vall de Josafat, davant de la possibilitat d’una condemna perpètua a l’infern. Això anava així, hi creien amb la mateixa força que nosaltres avui no hi creiem. El cas és que John Shakespeare, el senyor alcalde, per tots aquests motius, no anava a missa. No posava els peus en una missa que considerava fraudulenta, no volia participar públicament d’aquella comèdia, encara que la reina obligava tothom a assistir-hi. Per llei. Va embrancar-se en tota mena de plets, ajudat per una mena de Gonzalo Boye d’aleshores i va passar-se les nits regirant-se dins el llit mentre pensava en els fonaments del dret, en com defensar-se de l’abús de la corona. Va jugar al gat i a la rata amb el poder.
Però, abans d’encarar-se amb el poder, va amagar tot el seu patrimoni, el va posar en altres mans, va canviar títols de propietat, va servir-se de mil i un enganys financers i va distreure capitals. Sabia que anirien per ell. Ho sabia i no estava disposat a deixar-se robar, ni esperava que cap caixa de solidaritat l’ajudés. Era un home honrat però també un home pràctic, sabia estalviar i negociar, sabia que resistir és guanyar. Sabia que no era intocable, ni superior ni res. Sabia que si l’atrapaven l’esclafarien. I mai, absolutament mai, va refiar-se del poder. Per això va enviar el fill a Londres, on esdevindria el gran dramaturg que avui coneixem. Un escriptor que, també, és un mestre de la reflexió política. Alguna cosa havia après del pare. Per començar a tocar de peus a terra.
