Què hi ha en joc el 12-M?

La gent que s’hi juga la possibilitat de tenir una determinada quota de càrrecs i poder tendeix a exagerar el que hi ha en joc en unes eleccions. A l’hora de la veritat, però, la població tendeix a tenir una percepció més real de la diferència entre votar a uns o els altres, o no votar a ningú. De fet, les campanyes electorals van també d’això. D’explicar què proposa cadascú, però també d’influir en la percepció dels votants sobre la importància de les eleccions.

Des del clímax de 2017, en què bàsicament va anar a votar tothom que tenia el dret i la possibilitat de fer-ho, l’interès per la política catalana ha anat baixant. Així s’explica la caiguda de la participació per tornar a nivells normals. Els votants han arribat a la sàvia conclusió que ja no hi ha el mateix en joc que abans. En efecte, només les dades de 2019, encara afectades per l’impacte de l’1O, varen arribar prop dels nivells més alts de la història quant a mobilització electoral.

Així doncs, analitzades amb perspectiva, les eleccions del 12 de maig semblen unes eleccions d’allò més normal. Ara mateix l’aposta més segura és esperar que els nivells de participació no estiguin lluny de la mitjana històrica. Certament, hi ha centenars de milers d’independentistes que no aniran a votar, però la realitat és que la majoria d’aquests tampoc no votaven abans. Es confirmaria doncs, que el gruix de la població no considera que aquestes siguin unes eleccions excepcionals.

Tot i les lògiques expectatives que genera el possible retorn de Puigdemont, hi ha una realitat que no es pot defugir. Bona part del que estava en joc sobre el futur de Catalunya es va decidir o encarrilar l’any passat en la negociació del govern espanyol. L’amnistia i les taules de diàleg o negociació amb el PSOE estan en marxa. És un camí, equivocat al meu parer, que encara ha de donar els seus fruits o fracassos. Cap resultat electoral previsible no pareix hagi de suposar un canvi de guió.

En realitat, qualsevol govern que pugui sorgir del 12-M estarà vinculat al PSOE, directament si hi ha el PSC, o indirectament si el conformen els seus aliats. Això és així perquè tots els partits amb tradició de govern a Catalunya són ara aliats dels socialistes espanyols. Però també hi té molt a veure el fet que la llibertat personal de la majoria de dirigents autonòmics depèn de la continuïtat del PSOE al govern espanyol.

No discutiré la rellevància simbòlica del fet que la presidència de la Generalitat l’ocupi una persona o una altra. No és el mateix que l’ocupi Illa o Puigdemont, òbviament. Però la realitat és que tant la presidència de la Generalitat com el principal partit de l’oposició seran de partits afins al govern espanyol de Sánchez. Ja sé que sona estrany, perquè no havia passat mai. Però aquesta és la veritable naturalesa del moment polític actual.

Actualment els partits que varen votar la investidura de Sánchez tenen el 78,5% dels escons del Parlament. Segons les enquestes, aquesta xifra podria baixar cap al 75%, però no gaire més. Per tant, ningú no podrà governar Catalunya sense el partit de Sánchez, els seus aliats o els seus ostatges. Tan senzill com això. Igual que Sánchez tampoc no pot governar Espanya sense els partits independentistes. La dependència mútua no pot ser més evident.

Hi ha la possibilitat que l’independentisme perdi la majoria absoluta. Ningú ho pot predir ara mateix. Jo fins fa poc era dels que deia que això era impossible (el nacionalisme català sempre ha tengut majoria al Parlament), però ja no ho veig tan clar. La rendició de la classe política autonòmica ha dinamitat els fonaments del sistema de partits i la credibilitat dels seus líders. A partir d’aquí, tot és possible. Però fins i tot aquest escenari tampoc seria un daltabaix tan imminent.

En efecte, si el PSC pogués aconseguir prou suports per a la investidura de Salvador Illa sense els vots independentistes, no tendria gaire sentit que ho fes. Primer, perquè els vots d’ERC probablement li surtin més barats i li donin més estabilitat. I segon, perquè la complicació que suposaria per a la continuïtat del govern de Sánchez a Madrid no ho aconsella. Si Zapatero ha tornat amb la imatge rehabilitada, qui diu que no ho pot fer també el tripartit?.

Per tant, som a una zona de grisos, de fites simbòliques i d’equilibris de poder. Evidentment, qui ostenti la presidència de la Generalitat tendrà una capacitat d’incidència important a l’hora de marcar el relat. L’independentisme potser no tendrà la mateixa capacitat de negociació si perd les eleccions, però Junts ha demostrat (com ja va fer CiU amb la reforma de l’Estatut) que se’n pot tenir molta des de l’oposició. I l’experiència del tripartit també demostra que el nacionalisme pot guanyar el relat sense tenir la presidència. En tot cas, el nostre futur, malauradament, es continuarà decidint a Madrid.

(*) Josep Costa és politòleg i advocat.